dimarts, 18 de desembre de 2018

Codi 57 : Llocs terrorífics de la humanitat (II)

Un kolkhoz no és, a priori, un lloc tan terrible com un castell d'esclaus (veure llibre anterior). Però, fins a cert punt, també era una forma de presó. Potser més aviat econòmica, ja que es plantejava des d'una concepció totalitarista de la feina i la possessió de la terra, però també convertia a les persones que hi treballaven en una mena d'esclaus. 

Però què era un kolkhoz? Era bàsicament, una granja col·lectivitzada sota domini estatal i que cedia les terres als treballadors per a la seva explotació de forma col·lectiva. Sobre el paper, era la representació de les polítiques econòmiques col·lectives soviètiques que tenien l'objectiu de promoure la igualtat entre les persones eliminant la lluita de classes.

Malauradament, i  com acostuma a passar amb la humanitat, la teoria no té en compte les febleses dels homes ni les seves ambicions i a la pràctica, el règim soviètic feia servir tot el seu poder i totes les seves eines (a Purga podem veure el paper dels mitjans de comunicació o del cinema) per controlar les idees de la població. I una d'aquestes eines eren els kolkhoz que permetien, a més, "russificar" repúbliques, com Estònia o Ucraïna, per acabar de consolidar la idea del comunisme d'Stalin i intensificar l'adoctrinament forçós de la població. No és d'estranyar, llavors, que en aquests països els kolkhoz hagin deixat una empremta tant fosca.

Si voleu saber-ne més, podeu consultar:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Kolkhoz


dimarts, 27 de novembre de 2018

Codi 57 : Purga de Sofi Oksanen

A vegades no fa falta viatjar gaire lluny per trobar-nos cultures desconegudes. La mateixa Europa, tant antiga i patidora, segueix sent un continent desconegut en bona part. Sobretot a partir de la creació de blocs de països després de la 2a Guerra Mundial. Això ha passat amb les repúbliques i els països de l'àrea d'influència soviètica que en els darrers anys, juntament amb la modernització dels seus territoris, cada vegada s'han donat més a conèixer. 

Per això volíem incloure a la programació d'aquest any algun exemple de literatura europea "desconeguda" i per això hem escollit a l'escriptora Sofi Oksanen, de nacionalitat finesa però amb ascendència estoniana. La seva obra ens aproparà, per un costat, a la societat bàltica i, per un altre, a la sempre fascinant cultura nòrdica d'un país conegut sobretot per l'excel·lència del seu sistema educatiu.

I, per començar, el dossier!

dimarts, 20 de novembre de 2018

Codi 56 : Llocs terrorífics de la humanitat (I)

Els bons llibres acostumen a deixar un pòsit en el temps. A vegades són sensacions, altres són escenes concretes i, a vegades, són espais o llocs. En el cas de Volver a casa de Yaa Gyasi tenim la figura omnipresent pel seu significat i perquè ha perdurat en el temps del Cape Coast Castle. La fortificació, de parets blanques però també de cel·les ben fosques, on les companyies europees (holandesos, suecs o anglesos) van centralitzar part del comerç d'esclaus i on podien arribar a haver a la vegada fins a 1000 esclaus homes i 500 esclaves dones esperant començar el terrible viatge per l'Atlàntic. 
 

Al llibre, però també a la vida real, aquest castell simbolitza l'horror i els errors del passat de la humanitat (com podria ser Auschwitz, per exemple). Tot i que el turisme, com es pot veure en el mateix llibre, amenaci en banalitzar el missatge al menys és una forma d'apropar-nos a la terrible realitat de les persones que van passar per aquest indret.

Si voleu saber una mica més del castell i la porta de "no retorn" podeu consultar (en anglès, això sí):

https://www.youtube.com/watch?v=zRb-vCqcLcs
https://en.wikipedia.org/wiki/Cape_Coast_Castle

dimarts, 13 de novembre de 2018

Codi 56 : Moments terrorífics de la humanitat (I)

Volver a casa de Yaa Gyasi ens ofereix una història familiar al voltant dels estralls de l'esclavitud i la lluita pel poder que es va desenvolupar entre els continents europeu, africà i americà. S'ha de dir que l'esclavitud sempre ha estat molt present en la història de la humanitat, però va ser entre els segles XV i XIX que els seus efectes es van patir de forma devastadora en el continent africà per poder portar mà d'obra barata a Amèrica (especialment al centre i al sud). Tot i que no hi ha xifres del tot oficials es considera que més de dotze milions de persones van ser forçades a embarcar cap a territori americà en les pitjors condicions possibles.
No és estrany, per tant, que la literatura hagi tractat aquest tema de forma recurrent, especialment als Estats Units on una presència important de descendents dels esclaus ha permès mantenir la seva memòria fins als nostres temps.


A la Biblioteca Can Mulà, per exemple, podeu trobar llibres com El mundo conocido de Edward P. Jones (guanyador del Premi Pulitzer), Parentesco d'Oliva Butler (que incorpora elements fantàstics a la trama), Amor de Toni Morrison o, més recentment, El ferrocarril subterrani de Colson Whitehead (que recrea en clau fantàstica la coneguda ruta de fugida dels esclaus). 

És cert, però, que tots aquests llibres estan molt contextualitzats dins de la història dels Estats Units i, per això, hem de valorar que, una obra com Volver a casa, ens ofereixi la novetat d'explicar-nos un petit fragment de la història africana en relació al fosc món del contraban de persones.
 

dimarts, 6 de novembre de 2018

Codi 56 : Volver a casa de Yaa Gyasi

Seguim el camí que vam començar a Corea del Sud per arribar al continent africà. Més concretament ens endinsem al cor d'Àfrica: a Ghana, un país que va patir la terrible experiència de l'esclavitud i
també, com la resta del continent, del colonialisme. 

Dos fets que han marcat la història de la gent d'aquest país de l'Àfrica sud-occidental. Volver a casa ens ofereix una visió intimista d'aquesta història a través de les vivències d'una família al llarg de diferents generacions i continents (l'esclavitud portarà a part de la família protagonista a Amèrica).

I, com a introducció, podeu consultar el dossier habitual.

divendres, 19 d’octubre de 2018

Codi 55 : La importància de dir-se Booker

Guanyar un premi literari, especialment els importants (Goncourt, Planeta, Pulitzer, Nadal, Booker...) pot ser una porta a tot un món nou de lectors. Això és el que li va passar a l'escriptora Han Kang que, deu anys després de publicar La vegetariana al seu país d'orígen, va rebre el Man Booker International Prize l'any 2016 (que acompanya, des de l'any 2004, a l'original i prestigiós premi anglès Man Booker Prize). 

Aquesta versió internacional del Booker té l'objectiu de donar a conèixer al públic en general (entenem que al de parla anglesa, sobretot) autors d'arreu del món que hagin publicat com a mínim un llibre en anglès. Curiosament, el premi de 50000 lliures es reparteix a parts iguals entre les persones guanyadores i els encarregats de fer la traducció a l'anglès.

Resultat d'imatges de han kang vegetarian booker

Fins l'any 2018 el premi també ha servit per honorar la carrera literària de gent com Alice Munro, Philip Roth o Ismaïl Kadaré. Però els darrers anys el premi ha permès premiar noves veus com la mateixa Han Kang, l'escriptor israelià David Grossman o, aquest mateix 2018, a l'escriptora polonesa Olga Tokarczuk.

Més informació aquí.

dimecres, 10 d’octubre de 2018

Codi 55 : A la recerca de noves editorials (I)


Com ja hem indicat el algun moment, bona parta de l'aparició a les llibreries de noves literatures és l'aposta d'editorials petites i mitjanes per trobar nous segments de mercat en un món editorial amb una competència cada vegada més dura. Per aquest motiu, pensem que és una bona oportunitat per conèixer aquestes editorials i, de pas, reconèixer la seva arriscada proposta.

En el cas de Han Kang, ens trobem que la seva "casa editorial" a l'Estat espanyol té el curiós nom de Rata_Books. Aquesta és una editorial relativament nova ja que va néixer el 2014 de la mà de l'escriptora i editora Iolanda Batallé amb la intenció de publicar llibres que poguessin ser regalats a altres lectors. Si un llibre és capaç de generar la possibilitat del seu regal, va pensar Batallé, llavors és una obra que necessita ser publicada.

Aquest criteri ha permès la publicació de llibres aparentment minoritaris (encara que després hagin pogut guanyar premis importants com La vegetariana d'Han Kang), que cerquen qüestionar el món que ens envolta i que podrien haver passat desapercebuts pel públic.
 
Però tot aquest esforç de selecció podria haver quedat soterrat sota un disseny massa funcional de l'editorial. I ja sabem que a les prestatgeries s'ha de destacar per vèncer, més enllà de la qualitat del que es proposi. Per aquesta raó els llibres de Rata_Books tenen un disseny molt treballat. Començant per una coberta monocolor (a part de les lletres) i sense il·lustració que fa fàcilment identificables els seus llibres. La coberta es complementa am
b una fragment escrit per l'autor, una fotografia del seu lloc habitual d'escriptura, així com la justificació per part de l'editorial per publicar aquest llibre concret i una fotografia dels autors en el moment d'escriure el llibre.

Però el cos del llibre també inclou apartats d'interès, com un text manuscrit de l'escriptor i altres textos que permeten situar l'obra: entrevistes, articles dels traductors...

Com veieu una proposta molt ben pensada i treballada i que ofereix una línia editorial amb molta personalitat. Només cal atrevir-se i nosaltres ja hem fet el primer pas amb La vegetariana d'Han Kang.


Més informació a:

https://elpais.com/cultura/2017/04/07/babelia/1491554476_810433.html
https://www.nuvol.com/noticies/neix-rata_-leditorial-visceral-de-iolanda-batalle/
https://www.facebook.com/RataBooks/


dimarts, 25 de setembre de 2018

Codi 55 : La vegetariana de Han Kang

Iniciem el curs 2018-2019, A la recerca d'altres literatures, amb una d'aquelles veus que han tingut més impacte els darrers anys: l'escriptora sud-coreana Han Kang.  En el nostre cas aprofitarem per gaudir del seu primer llibre traduït, La vegetariana, que, degut al seu argument "familiar", serveix de nexe perfecte amb la programació de l'any passat. 

Per conèixer una mica més sobre l'autora, el llibre i Corea del Sud, podeu consultar el dossier a la pàgina habitual.

Bon viatge cap a Corea!




divendres, 14 de setembre de 2018

Curs 2018-2019 : A la recerca d'altres literatures

Bons temps els que estem vivint a nivell editorial. Ara podem dir, amb tota tranquil·litat, que qualsevol lector pot trobar un llibre al seu gust a les llibreries i, per suposat, a les biblioteques. Ja siguis infant, jove, lector nou o veterà, amant dels clàssics o de la literatura moderna, lector de literatura de gènere o "realista"... l'oferta de títols que trobem al mercat assegura hores i hores de lectura a tothom. 

I una de les darreres tendències que hem pogut observar és l'interès per apropar a les persones lectores del nostre àmbit, obres de geografies literàries poc conegudes. Fins ara ens podien arribar llibres d'autors japonesos o egipcis (per nomenar un parell de països més ben tractats) però no de Corea del Sud o del Nord o de Ghana, per exemple. Fins i tot a nivell europeu és habitual poder accedir a les novetats de les literatures francesa, italiana o anglesa, però fins fa poc no teníem tanta producció a l'abast de Finlàndia, Polònia o Romania. 

Un dels factors que han provocat aquesta aposta és la necessitat de les editorials per posicionar-se en el sempre dur i difícil mercat literari. Especialment per part de editorials petites i mitjanes que han vist en aquesta feina de "descoberta" una bona forma d'arribar a lectors àvids de noves experiències. 

Tampoc ens hem d'enganyar, però, i hem de ser conscients que els països d'origen acostumen, en alguns casos, a oferir ajudes a les editorials per a la traducció dels seus autors. Però és una pràctica que, si permet enriquir l'espectre de lectures disponibles, benvinguda sigui!

I, lògicament, un club de lectura com el Pla 9 que té com un dels seus objectius la descoberta de noves obres i autors/es, no podia deixar passar l'oportunitat de dedicar un any a aquestes "noves literatures" (noves per a nosaltres, és clar!). 

La proposta, que ja podeu consultar a la pàgina de la programació d'aquest any, s'ha elaborat intentant assolir un cert equilibri geogràfic per intentar abastar el màxim "terreny" possible i aquest cop hem escollit obres d'actualitat per conèixer, dins del possible, quines són les veus més representatives de cada lloc. Tot i així també hem considerat necessari seguir reivindicant els clàssics que, en aquest cas, ens arribarà del Brasil.

Esperem que ens acompanyeu per aquest viatges per oceans literaris desconeguts!


dimecres, 5 de setembre de 2018

Resum temporada 2017-2018


 
Si feu el petit experiment d'apropar-vos a una llibreria i donar un cop d'ull als arguments d'uns quants llibres, veureu que un dels temes que dóna més joc és el familiar. Sobretot pels conflictes, que tant poden ser greus o  humorístics, que es desenvolupen. Per aquest motiu, ens va semblar interessant dedicar un cicle a aquest "gènere" no gaire reconegut però àmpliament treballat. I el vam subtitular "camp de batalla" per avançar que, com és costum en el nostre club, les lectures serien tot un repte pels nostres participants.

L'oferta de títols intentava aquest any oferir diferents punts de vista de les dinàmiques familiars i hem tingut tot tipus de propostes: relacions mares-filles, pares-fills, matrimonis, germanes, la pèrdua d'un familiar... Aquest mosaic, juntament amb la marcada personalitat dels escriptores i de les escriptores d'aquests llibres ens ha ofert una panoràmica interessant d'històries actuals però també clàssiques. Un menú potent amb algunes de les millors plomes de la història de la literatura.

Entre les novel·les "triomfadores" d'aquest any podem destacar El baile d'Irene Némirovsky, La lletra escarlata de Nathaniel Hawthorne i Expiació d'Ian McEwan (segurament, el llibre més ambiciós de tots). Però hauríem de mencionar de formar diferenciada l'impacte que van provocar dos llibres molt crus però, a la vegada, imprescindibles en la literatura contemporània actual: La pianista d'Elfriede Jelinek i Sukkwan Island de David Vann. Llibres que van fer patir però que són capaços de provocar fortes emociones en les persones lectores (i això no és gens fàcil). Per sota van quedar llibres com El meu Mikhael d'Amos Oz i Em dic Lucy Barton d'Elizabeth Strout que van agradar però sense un entusiasme particular.

Finalment, podem assegurar que tant Les últimes voluntats de Graham Swift com La filla estrangera de Najat El Hachmi han estat les històries menys valorades. Però aquesta és la gràcia dels clubs de lectura i de les apostes que es poden fer!

Per una altra banda, no podem deixar d'agrair l'interès de les persones participants en el club de lectura, plenament immerses ja en la dinàmica del club i que accepten totes les proves que els proposem (si no fos per aquest grup, difícilment ens atreviríem a tractar alguns dels temes dels darrers anys!). Estaran preparats per "l'exòtica" proposta d'aquest any? Segur que sí!   






dijous, 14 de juny de 2018

Codi 54 Bis : El retorn de Bernahrd Schlink

Un de les relacions que ens faltaven per explorar aquest any, era la de pare-fill. I, en aquesta situació, Sukkwan Island es va situar ràpidament com un llibre obligatori aquest any. Al final el farem servir com a una cloenda impactant al cicle de família. Però això no vol dir que no ens plantegéssim cap altre llibre d'aquesta "temàtica" i, com a alternativa, teníem reservat El retorn de Bernhard Schlink

Pels que sou veterans d'aquest club (i del bloc) ja us sonarà Bernhard Schlink perquè, en el seu moment, ja vam llegir La justícia de Selb en el curs dedicat a la novel·la negra. Així que, ja podeu imaginar, que és un escriptor que ens agrada força. El seu estil net i directe ajuda a que les seves històries siguin molt fàcilment "viscudes" i, a més, aquestes històries sempre ofereixen un valor afegit important a nivell de context històric (no en va, Schlink és un escriptor que és molt crític amb la història recent del seu país). 

 
A El retorn, Schlink torna a partir de la traumàtica 2a Guerra Mundial per explicar-nos la història d'un nen que passa els estius a Suïssa amb els seus avis. Aquests, que es dediquen a la correcció de llibres, li donen les proves perquè aprofiti el paper per les seves aficions. El nen, però, es dedicarà a llegir els textos i així descobrirà la vida d'un soldat alemany que torna a casa després d'anys en un camp de presoners per trobar-se que la seva dona viu amb un altre home. El nen, que no ha conegut el seu pare, començarà llavors un treball d'investigació per conèixer a l'escriptor de la novel·la. 

Ja veieu que l'argument és força intrigant, però com era un autor ja conegut dins del club i a més teníem el lloc molt ben cobert amb Sukkwan Island, El retorn va ser enviat a la "reserva". Potser algun de vosaltres el pot recuperar per les lectures d'estiu!

divendres, 8 de juny de 2018

Codi 54 : La literatura com a teràpia

Deia Elizabeth Strout a Em dic Lucy Barton que les persones que es dediquen a escriure acostumen a tractar sempre el mateix tema (una opinió que també podem en algun llibre de John Irving, per exemple). Però hi ha autors que aquesta afirmació la porten un pas més enllà: no només sempre desenvolupen la mateixa idea amb variacions si no també els serveix com a teràpia d'un fet traumàtic. David Vann és un cas paradigmàtic. El suïcidi del seu pare ha marcat d'una forma o una altra la seva narrativa (Sukkwan Island és un bon exemple però "el tema" també apareix a Aquari o Caribou Island) en un intent, semblaria, de buscar respostes sobre una tragèdia tant personal. 

Pero Vann no és l'únic autor que ha orbitat al voltant d'un tema d'una forma tant clar. Per començar podríem citar al Premi Nobel Kenzaburo Oé que va incloure en diversos dels seus llibres la seva relació amb el seu fill autista (Una questió personal o El grito silencioso, entre d'altres obres). I, fins i tot, podríem parlar de James Ellroy amb Mis rincones oscuros, que mai va superar l'assassinat de la seva mare, o el mateix John Irving amb la figura del pare absent (El món segons Garp o Fins que et trobi). Tot exemples de com, a vegades, la literatura pot ser un bon mitjà terapèutic per afrontar traumes personals.


dijous, 7 de juny de 2018

Codi 54 : Sukkwan Island de David Vann

Acabem el curs dedicat a la família (que ha donat molt de joc) amb un llibre realment impactant: Sukkwan Island de David Vann. Un llibre que podem definir com catàrtic pel lector i terapèutic per l'escriptor. És un d'aquells llibres claustrofòbics que parteix d'una idea molt simple (l'estada a Alaska, un lloc aïllat de la resta del món, d'un pare i un fill durant uns mesos) però que qui ho llegeix ja sap que la situació no pot acabar bé. 

No us explicarem res més. Ja que val la pena viure l'experiència de la lectura sense cap explicació prèvia. Però, si voleu, sempre podeu començar pel dossier.

 


divendres, 11 de maig de 2018

Codi 53 Bis : La filla de l'amant d'A.M Homes

Les relacions entre els/les pares/mares i els/les fills/filles sempre és un bon tema per a un llibre. Especialment perquè en el fons tracten de les diferències generacionals que, si normalment ja són motiu de conflicte, encara ho són més si parlem de llaços familiars. Aquest any hem pogut ja llegir obres impactants com La pianista d'Elfriede Jelinek que es submergeix en una relació materno-filial molt tòxica i Elizabeth Strout ens ha demostrat que es pot fer un llibre profund a partir d'una narrativa aparentment senzilla. Però teníem altres llibres que haguessin pogut ocupar el seu lloc. 

Un d'aquests va ser La filla de l'amant, de l'escriptor nord-americana A.M. Homes que, de forma autobiogràfica, ens explica la seva relació amb els seus pares biològics (ella és adoptada) i com això l'obsessiona fins al punt d'intentar conèixer la vida d'aquests i també dels seus pares adoptius. S'ha de reconèixer que considerem a A.M. Homes una escriptora a tenir en compte com a cronista crítica del típic estil de vida americà com es pot llegir en el seu millor llibre Música para corazones incendiados (que mai hem pogut programar per manca d'exemplars).

Per què vam descartar aquest títol? Doncs perquè pensàvem que Elizabeth Strout mereixia aquest espais (gràcies sobretot a la seva importància actual) i perquè vam decidir guardar-nos aquest títol per a un possible propera programació del Pla 9. S'ha de ser previsor!

dijous, 10 de maig de 2018

Codi 53 : Em dic Elizabeth Strout

Una de les grans virtuts de la literatura i també dels seus encants és la capacitat per aportar noves plomes al món editorial (també podríem dir que es publiquen massa llibres, però aquest és un altre tema). I una de les darreres figures en aparèixer ha estat Elizabeth Strout que ara veu com les millors llibreries mundials exposen el seu darrer llibre, Tot és possible, com un dels grans esdeveniments de l'any. 

Tot s'ha de dir, Strout va tenir un començament literari prou digne amb Amy e Isabelle (1998), però no va ser fins la publicació d'Olive Kitteridge, que va guanyar el Premi Pulitzer a Estats Units (2009) i el Llibreter a Catalunya (2010), que va veure reconeguda la seva narrativa. Fins al punt de tenir una adaptació en forma de sèrie (que ara ja és millor que el cinema) amb l'oscaritzada Frances MacDormand de protagonista.



A partir d'aquest moment qualsevol dels seus llibres ha estat esperat amb gran expectativa per lectors i crítics i no acostumen a decebre'ls. També perquè Strout ha estat capaç de començar a lligar els seus llibres en una mena de món privat al voltant del poble d'Amgash i de la necessitat dels seus personatges per deixar una vida de penúria per anar a buscar un futur millor (i més modern) a grans ciutats com Nova York (present tant a Em dic Lucy Barton i a Els germans Burgess). I tot sempre a partir d'una prosa aparentment senzilla que amaga tot un complex laberint d'emocions.

dimarts, 24 d’abril de 2018

Codi 53 : Em dic Lucy Barton d'Elizabeth Strout

Després de La pianista d'Elfriede Jelinek, ens tornem a enfrontar a una història on mare i filla són protagonistes. Però ho farem d'una forma molt més intimista que llavors amb Em dic Lucy Barton d'Elizabeth Strout, una autora que gràcies a llibres com Olive Kitteridge o aquest mateix, s'ha convertit en una de les autores més reconegudes dels darrers anys i els seus nous llibres, com el darrer Tot és possible, s'esperen amb grans expectatives pels lectors. 

En aquesta història repassarem la història familiar de Lucy Barton gràcies a l'aparició de la seva mare, a qui fa anys que no veu, mentre la Lucy es troba convalescent a l'hospital d'una operació (i, per tant, no pot fugir de la conversa!).


I, per començar, el dossier habitual.






dijous, 19 d’abril de 2018

Codi 52 Bis : El mar de John Banville

En una programació de club de lectura sobre la família, estava clar que havia d'haver lloc per a una història de matrimonis. La presència d'Amos Oz amb El meu Mikhael era força segura però també es va sopesar un altre títol: El mar de John Banville. La veritat és que són dos llibres força similars ja que els dos expliquen la història intimista d'un matrimoni i estan escrits per dos autors d'una qualitat literària inqüestionable. El en el cas de John Banville fins i tot podríem dir que aquesta qualitat, representada normalment per una prosa molt treballada, no li ha permès obtenir el reconeixement a nivell lector que han tingut compatriotes seus com Martin Amis, Julian Barnes o Hanif Kureishi. Fins al punt que ha creat un "alter ego" literari, Benjamin Black, per poder assolir aquest èxit a partir de les seves particulars novel·les de sèrie negra.


Amb El mar, ens trobem davant de la història de Max Morden que, a partir de la mort de la seva dona Anna es dedica a rememorar paratges de la seva història familiar i, sobretot, de la vida en comú amb ella. Tot s'ha de dir, hem de pensar que allò que ens explica en Max són els seus records i, per tant la poca fiabilitat d'aquests. El llibre és força recomanable (va guanyar el Booker Prize l'any 2005) però aquest cop ens vam volen decantar per explorar una literatura una mica més exòtica, tenint en compte que els escriptors britànics ja els tenim més presents.

dissabte, 14 d’abril de 2018

Codi 52 : Amos Oz i el triunvirat (o no)

Sempre ens agrada escollir obres d'escriptors o escriptores d'altres cultures (en aquest cas, amb Amos Oz, la israelita) perquè ens permet fer un joc literari força interessant: estirar la corda a veure en quin context es mouen aquests autors i conèixer quins altres artistes són dignes de menció (i que poden seguir sent uns desconeguts pel nostre públic). 

En el cas d'Amos Oz vam veure que l'engloben dins d'una petita generació d'escriptors isralites anomenat "el triunvirat" juntament amb  A. B. Yehoshúa i Aharon Appelfeld. Una ràpida cerca al catàleg de les biblioteques públiques ens permet veure que en aquest cas s'ha publicat un bon grapat d'obres dels dos autors. Amb més presència de Yehoshúa (L'amant, El señor Mani, Viaje al fin del milenio, La novia liberada) que no pas d'Appelfeld (Flors d'ombra, Tsili, En Barfuss, l'immortal). Així que per aquest costat estem força coberts. 

El que és curiós en aquest triunvirat és que Appelfeld ha estat substituït darrerament per la figura de David Grossman, segurament l'escriptor israelitat més conegut del moment, gràcies  a obres com Tota una vida o Gran cabaret. Així que ja podeu veure que, fins i tot en aspectes com aquest de les "etiquetes", el món editorial és una jungla! 

dimarts, 10 d’abril de 2018

Codi 52 : El meu Mikhael d'Amos Oz

Resultat d'imatges de ‫מיכאל שלי‬‎Deixem el complicat món interior d'Elfriede Jelinek per gaudir de la lleugeresa aparent de la narrativa de l'escriptor israelita Amos Oz. En aquest cas ens trobem davant de la història d'un matrimoni (encara no havíem llegit cap!) i de com el pas del temps fa que es distanciïn cada cop més. 
És un canvi radical d'estil i to, amb l'objetiu de continuar introduïnt-nos en les relacions més properes de les nostres vides: les familiars.

I, com a tast, teniu el dossier aquí.




dilluns, 19 de març de 2018

Codi 51 Bis : Les correccions de Jonathan Franzen

S'ha de reconèixer que, des de bon començament, teníem molt clar que La pianista, el llibre més conegut d'Elfriede Jelinek, guanyadora del Premi Nobel de Literatura l'any 2004, havia de tenir lloc en la programació del curs d'aquest any, gràcies a la seva història sobre una relació tòxica entre una mare sobrecontroladora i la seva filla pianista. 


Tot i aquest fet, que no deixava opció per altres alternatives, us volem recomanar un altre llibre que pot complementar tots els que hem llegit o citat fins ara. Estem parlant de Les correcions de l'escriptor americà Jonathan Franzen. És un llibre extens (motiu pel que, a més, no el vam considerar seriosament) que, quan es va publicar, es va convertir en la "gran novel·la americana" perquè il·lustra de forma molt detallista els problemes i les inquietuds d'una família de classe mitja d'Estats Units (també perquè va ser motiu de polèmica al ser recomanat per la popular periodista de la televisió Oprah Winfrey, aspecte que no va agradar al seu autor). En el fons, però, el que fa l'autor és reflexionar sobre les febleses de la societat americana que viu als suburbis i el miratge de la felicitat autoimposada pel nivell social del que gaudeixen els Lambert (que així es diu la família).

Amb aqueta novel·la Franzen es va situar com un dels autors nord-americans de referència. Una posició que després ha acabat de definir gràcies altres novel·les (també de llargària considerable) com Llibertat o Puresa. Tots disponibles a la biblioteca per cert.

dimecres, 28 de febrer de 2018

Codi 51 : En imatges

Els darrers dos mesos hem tingut la sort de llegir llibres que han tingut adaptacions cinematogràfiques ben reeixides. Però si amb Expiació vam poder gaudir d'una pel·lícula de caràcter clàssic, amb La pianista (2001) ens trobem a una obra molt més extrema que aconsegueix (tot i que diuen que rebaixant una mica el to del llibre, imagineu!) representar la narrativa visceral de Jelinek. Però és que la direcció va recaure en ni més ni menys que Michael Haneke, un director compatriota de l'escriptora, acostumat a portar a la gran pantalla històries incòmodes per l'espectador. I si, a més, tenim la sort de comptar amb Isabelle Hupert com la professora protagonista, acabem per tenir una de les millors pel·lícules europees del segle XXI.






dimarts, 27 de febrer de 2018

Codi 51 : La pianista d'Elfriede Jelinek

Fent una ullada a la programació d'aquest any ja es podia veure que teníem per endavant alguns llibres difícils. I La pianista d'Elfriede Jelinek és un d'ells. No tant pel tema, la relació complicada entre una mare i la seva filla ja adulta, sinó per la forma d'estar escrita per part d'aquesta escriptora austríaca que sembla escriure amb les entranyes. Frases punyents i fredes que no donen cap respir als lectors, és el que el podem trobar en els seus llibres. Una d'aquelles escriptores que, obligatòriament, han d'aparèixer en un club de lectura per recordar-nos que la literatura també té una funció pertorbadora.

I, el dossier, ja sabeu on trobar-lo!

dimarts, 20 de febrer de 2018

Codi 50 Bis : El buda del suburbi de Hanif Kureishi

Hi ha llibres que estan "fets" per ser llegits en clubs lectura. Pel tipus de temes que tracten, per la importància de l'escriptor, pel seu paper de testimoni d'una època concreta... diferents motius que permeten que un llibre pugui donar molt joc en un tertúlia literària. Aquest és el cas d'alguns dels llibres de l'escriptor anglès d'origen paquistanès Hanif Kureishi. En aquest club de lectura ja vam tenir la sort de llegir un llibre curt fa un parell de cursos: El cuerpo.

Però ja sabeu que en el nostre club no som gaire partidaris de repetir autor. I aquest va ser un dels motius del perquè un llibre com El buda del suburbi va quedar fora de la programació final d'aquest any dedicat a la família. "El buda.." té tots els elements que haguessin fet de la seva lectura una molt bona experiència: tracta sobre una família paquistanesa a Londres i com intenten  compaginar les seves arrels amb la modernitat que els envolta (en això també s'hagués assemblat a La filla estrangera de Najat El Hachmi, un altre punt en contra) i amb una societat clarament hostil en alguns moments. Tot això amb un sentit de l'humor força destacable.
 
Fins i tot d'aquest mateix autor haguéssim pogut escollir un altre llibre: Intimidad que ens parla dels dubtes d'un home que ha decidir en una nit si deixa a la seva dona i els seus fills o no.
 
I es que ja veiem que la família, com a tema, dóna per molt!
 
 

dimarts, 6 de febrer de 2018

Codi 50 : En imatges

Revisar les adaptacions cinematogràfiques que s'han rodat sobre els llibres que llegim a la tertúlia pot oferir tot tipus de resultats. Algunes adaptacions tenen molt bon nivell (podríem citar La carretera o No em deixis mai, per exemple) però també ens podem trobar amb versions no gaire reeixides. Però amb l'adaptació d'Expiació (2007) ens trobem davant d'una bona pel·lícula. Per començar és britànica, com el llibre, i per tant el seu to cinematogràfic segure que està més en consonància amb la història de Ian McEwan. Després tenim un parell de protagonistes de nivell amb James McAvoy i Keira Knightley (que, curiosament, també protagonitzava No em deixis mai). I, si amb això no tenim prou, podem veure la relació de nominacions que va rebre als premis més importants (Bafta, Globus d'or, Oscar) i com es va emportar alguns (millor drama als Globus d'or, banda sonora als Oscar...). Vaja, una joia de les adaptacions!


dijous, 25 de gener de 2018

Codi 50 : Expiació d'Ian MacEwan

Arribem a la tertúlia 50 del Club de Lectura Pla 9 amb molt bona forma! I per celebrar-ho no hi ha millor premi que llegir un gran llibre, que quasi podríem considerar un clàssic modern. Aquest és el cas d'Expiació de l'escriptor anglès Ian MacEwan, sens dubte el millor llibre de l'autor. 

A les seves pàgines trobarem una història de tocs clàssics victorians amb lluita de classes i sentiments amagats i reprimits però amb una perspectiva moderna que permet sorprendre al lector d'una forma força devastadora. I fins aquí puc llegir!

Tampoc us explicarem la "gràcia" del llibre en el dossier, però podeu donar-li un cop d'ull si en voleu saber més de l'autor i el seu context.




dimecres, 17 de gener de 2018

Codi 49 Bis : También esto pasará de Milena Busquets

Tot i que no és una constant, (depenem del tema escollit) sempre intentem programar alguna lectura de literatura catalana. Sobretot perquè creiem que la producció local ha d'estar present (si s'ho mereix, és clar) i perquè pensem que pot ser la literatura més propera als lectors, al tractar de la realitat que podem trobar més enllà de la nostra finestra. Aquesta vegada vam optar per La filla estrangera i va quedar fora de la programació definitiva También esto pasará de Milena Busquets



Al contrari que en altres ocasions aquí ens trobem davant de dos llibres prou diferents. Mentre el primer ens explica una història de dificultats interculturals, el segon es desenvolupa a partir de la desaparició d'una figura familiar, la mare de la protagonista, i com aquest fet luctuós provoca tota un reflexió sobre la pèrdua, la nostàlgia, però també les ganes de viure. Aquest concepte de la pèrdua familiar (una altra forma de "conflicte" personal) va ser el que ens va apropar a aquest títol.

Al final, però, va pesar més la proposta multicultural de Najat El Hachmi que, considerem, era més representativa de la temàtica d'aquest any i, a més, ens permetia discutir sobre la integració d'altres cultures a la nostra societat (una de les inquietuds de la ciutadania). Però no descartem considerar También esto pasará per un futur cicle de memòries o sobre el pas del temps.


divendres, 5 de gener de 2018

Codi 49 : Famílies de nouvinguts

La filla estrangera ens presenta una altra versió del conflicte generacional pares-fills (filla en aquest cas) però augmentat amb l'aparició d'un altre concepte: el manteniment o no de les tradicions familiars dels nouvinguts que han arribat a societats occidentals (i el xoc de cultures que se'n deriva, amb fills que lluiten per mantenir les seves arrels però que, a la vegada, volen integrar-se en una cultura diferent).

A Catalunya tenim a Najat El Hachmi com a figura representativa d'aquest tipus de novel·la intercultural. Al cap i a la fi, ella és un bon exemple de persona nouvinguda que ha hagut de viure entre dues societats i cultures prou diferents i ha hagut de "dissenyar" el seu propi camí.

En altres països però aquesta inquietud intercultural és molt més present. Només ens hem d'apropar a les illes britàniques per trobar uns quants exemples d'aquest fenòmen (normalment amb Londres com escenari en el seu paper de gran metròpoli intercultural). 

Podríem començar amb Hanif Kureishi que tracta sovint les dificultats de les famílies estrangeres a Anglaterra en llibres com El buda del suburbi (properament li dedicarem una entrada a aquest gran llibre). Però també tenim veus més actuals com Monica Ali que va saltar a la fama literària gràcies al seu llibre 7 mars, 13 rius que retracta la vida d'una família de Bangladesh a la ciutat londinenca. Tampoc ens podem oblidar de Zadie Smith i la seva novel·la Dents blanques on narra les vivències de tres famílies d'origen ben diferent (jamaicans, bengalís i jueus) al Londres més intercultural fruit del colonialisme britànic.

Codi 49 : La filla estrangera de Najat El Hachmi

Amb la lectura del mes de gener fem un salt en el temps i l'espai. Passem de les restriccions morals del segle XVII dels Estats Units d'Amèrica més puritans i aterrem a la realitat catalana dels nouvinguts del segle XX. I ho fem de la mà de l'autora catalana-marroquí Najat El Hachmi, que explicarà una història de conflicte intergeneracional però també de xoc de cultures i tradicions. 

Per acompanyar la lectura, i com és tradicional, podeu consultar el dossier del llibre aquí.