dijous, 14 de juny de 2018

Codi 54 Bis : El retorn de Bernahrd Schlink

Un de les relacions que ens faltaven per explorar aquest any, era la de pare-fill. I, en aquesta situació, Sukkwan Island es va situar ràpidament com un llibre obligatori aquest any. Al final el farem servir com a una cloenda impactant al cicle de família. Però això no vol dir que no ens plantegéssim cap altre llibre d'aquesta "temàtica" i, com a alternativa, teníem reservat El retorn de Bernhard Schlink

Pels que sou veterans d'aquest club (i del bloc) ja us sonarà Bernhard Schlink perquè, en el seu moment, ja vam llegir La justícia de Selb en el curs dedicat a la novel·la negra. Així que, ja podeu imaginar, que és un escriptor que ens agrada força. El seu estil net i directe ajuda a que les seves històries siguin molt fàcilment "viscudes" i, a més, aquestes històries sempre ofereixen un valor afegit important a nivell de context històric (no en va, Schlink és un escriptor que és molt crític amb la història recent del seu país). 

 
A El retorn, Schlink torna a partir de la traumàtica 2a Guerra Mundial per explicar-nos la història d'un nen que passa els estius a Suïssa amb els seus avis. Aquests, que es dediquen a la correcció de llibres, li donen les proves perquè aprofiti el paper per les seves aficions. El nen, però, es dedicarà a llegir els textos i així descobrirà la vida d'un soldat alemany que torna a casa després d'anys en un camp de presoners per trobar-se que la seva dona viu amb un altre home. El nen, que no ha conegut el seu pare, començarà llavors un treball d'investigació per conèixer a l'escriptor de la novel·la. 

Ja veieu que l'argument és força intrigant, però com era un autor ja conegut dins del club i a més teníem el lloc molt ben cobert amb Sukkwan Island, El retorn va ser enviat a la "reserva". Potser algun de vosaltres el pot recuperar per les lectures d'estiu!

divendres, 8 de juny de 2018

Codi 54 : La literatura com a teràpia

Deia Elizabeth Strout a Em dic Lucy Barton que les persones que es dediquen a escriure acostumen a tractar sempre el mateix tema (una opinió que també podem en algun llibre de John Irving, per exemple). Però hi ha autors que aquesta afirmació la porten un pas més enllà: no només sempre desenvolupen la mateixa idea amb variacions si no també els serveix com a teràpia d'un fet traumàtic. David Vann és un cas paradigmàtic. El suïcidi del seu pare ha marcat d'una forma o una altra la seva narrativa (Sukkwan Island és un bon exemple però "el tema" també apareix a Aquari o Caribou Island) en un intent, semblaria, de buscar respostes sobre una tragèdia tant personal. 

Pero Vann no és l'únic autor que ha orbitat al voltant d'un tema d'una forma tant clar. Per començar podríem citar al Premi Nobel Kenzaburo Oé que va incloure en diversos dels seus llibres la seva relació amb el seu fill autista (Una questió personal o El grito silencioso, entre d'altres obres). I, fins i tot, podríem parlar de James Ellroy amb Mis rincones oscuros, que mai va superar l'assassinat de la seva mare, o el mateix John Irving amb la figura del pare absent (El món segons Garp o Fins que et trobi). Tot exemples de com, a vegades, la literatura pot ser un bon mitjà terapèutic per afrontar traumes personals.


dijous, 7 de juny de 2018

Codi 54 : Sukkwan Island de David Vann

Acabem el curs dedicat a la família (que ha donat molt de joc) amb un llibre realment impactant: Sukkwan Island de David Vann. Un llibre que podem definir com catàrtic pel lector i terapèutic per l'escriptor. És un d'aquells llibres claustrofòbics que parteix d'una idea molt simple (l'estada a Alaska, un lloc aïllat de la resta del món, d'un pare i un fill durant uns mesos) però que qui ho llegeix ja sap que la situació no pot acabar bé. 

No us explicarem res més. Ja que val la pena viure l'experiència de la lectura sense cap explicació prèvia. Però, si voleu, sempre podeu començar pel dossier.

 


divendres, 11 de maig de 2018

Codi 53 Bis : La filla de l'amant d'A.M Homes

Les relacions entre els/les pares/mares i els/les fills/filles sempre és un bon tema per a un llibre. Especialment perquè en el fons tracten de les diferències generacionals que, si normalment ja són motiu de conflicte, encara ho són més si parlem de llaços familiars. Aquest any hem pogut ja llegir obres impactants com La pianista d'Elfriede Jelinek que es submergeix en una relació materno-filial molt tòxica i Elizabeth Strout ens ha demostrat que es pot fer un llibre profund a partir d'una narrativa aparentment senzilla. Però teníem altres llibres que haguessin pogut ocupar el seu lloc. 

Un d'aquests va ser La filla de l'amant, de l'escriptor nord-americana A.M. Homes que, de forma autobiogràfica, ens explica la seva relació amb els seus pares biològics (ella és adoptada) i com això l'obsessiona fins al punt d'intentar conèixer la vida d'aquests i també dels seus pares adoptius. S'ha de reconèixer que considerem a A.M. Homes una escriptora a tenir en compte com a cronista crítica del típic estil de vida americà com es pot llegir en el seu millor llibre Música para corazones incendiados (que mai hem pogut programar per manca d'exemplars).

Per què vam descartar aquest títol? Doncs perquè pensàvem que Elizabeth Strout mereixia aquest espais (gràcies sobretot a la seva importància actual) i perquè vam decidir guardar-nos aquest títol per a un possible propera programació del Pla 9. S'ha de ser previsor!

dijous, 10 de maig de 2018

Codi 53 : Em dic Elizabeth Strout

Una de les grans virtuts de la literatura i també dels seus encants és la capacitat per aportar noves plomes al món editorial (també podríem dir que es publiquen massa llibres, però aquest és un altre tema). I una de les darreres figures en aparèixer ha estat Elizabeth Strout que ara veu com les millors llibreries mundials exposen el seu darrer llibre, Tot és possible, com un dels grans esdeveniments de l'any. 

Tot s'ha de dir, Strout va tenir un començament literari prou digne amb Amy e Isabelle (1998), però no va ser fins la publicació d'Olive Kitteridge, que va guanyar el Premi Pulitzer a Estats Units (2009) i el Llibreter a Catalunya (2010), que va veure reconeguda la seva narrativa. Fins al punt de tenir una adaptació en forma de sèrie (que ara ja és millor que el cinema) amb l'oscaritzada Frances MacDormand de protagonista.



A partir d'aquest moment qualsevol dels seus llibres ha estat esperat amb gran expectativa per lectors i crítics i no acostumen a decebre'ls. També perquè Strout ha estat capaç de començar a lligar els seus llibres en una mena de món privat al voltant del poble d'Amgash i de la necessitat dels seus personatges per deixar una vida de penúria per anar a buscar un futur millor (i més modern) a grans ciutats com Nova York (present tant a Em dic Lucy Barton i a Els germans Burgess). I tot sempre a partir d'una prosa aparentment senzilla que amaga tot un complex laberint d'emocions.

dimarts, 24 d’abril de 2018

Codi 53 : Em dic Lucy Barton d'Elizabeth Strout

Després de La pianista d'Elfriede Jelinek, ens tornem a enfrontar a una història on mare i filla són protagonistes. Però ho farem d'una forma molt més intimista que llavors amb Em dic Lucy Barton d'Elizabeth Strout, una autora que gràcies a llibres com Olive Kitteridge o aquest mateix, s'ha convertit en una de les autores més reconegudes dels darrers anys i els seus nous llibres, com el darrer Tot és possible, s'esperen amb grans expectatives pels lectors. 

En aquesta història repassarem la història familiar de Lucy Barton gràcies a l'aparició de la seva mare, a qui fa anys que no veu, mentre la Lucy es troba convalescent a l'hospital d'una operació (i, per tant, no pot fugir de la conversa!).


I, per començar, el dossier habitual.






dijous, 19 d’abril de 2018

Codi 52 Bis : El mar de John Banville

En una programació de club de lectura sobre la família, estava clar que havia d'haver lloc per a una història de matrimonis. La presència d'Amos Oz amb El meu Mikhael era força segura però també es va sopesar un altre títol: El mar de John Banville. La veritat és que són dos llibres força similars ja que els dos expliquen la història intimista d'un matrimoni i estan escrits per dos autors d'una qualitat literària inqüestionable. El en el cas de John Banville fins i tot podríem dir que aquesta qualitat, representada normalment per una prosa molt treballada, no li ha permès obtenir el reconeixement a nivell lector que han tingut compatriotes seus com Martin Amis, Julian Barnes o Hanif Kureishi. Fins al punt que ha creat un "alter ego" literari, Benjamin Black, per poder assolir aquest èxit a partir de les seves particulars novel·les de sèrie negra.


Amb El mar, ens trobem davant de la història de Max Morden que, a partir de la mort de la seva dona Anna es dedica a rememorar paratges de la seva història familiar i, sobretot, de la vida en comú amb ella. Tot s'ha de dir, hem de pensar que allò que ens explica en Max són els seus records i, per tant la poca fiabilitat d'aquests. El llibre és força recomanable (va guanyar el Booker Prize l'any 2005) però aquest cop ens vam volen decantar per explorar una literatura una mica més exòtica, tenint en compte que els escriptors britànics ja els tenim més presents.