Codi 34 : I demà serem clons...

Comencem aquesta entrada parafrasejant un llibre de John Varley, Y mañana serán clones, per situar-nos. El cuerpo de Hanif Kureishi ens ha apropat una possible solució a un problema ara per ara irresoluble: la vellesa i, en definitiva, la mort. És veritat que, segurament, la seva intenció no anava tant en aquesta direcció sinó, més aviat, en la voluntat de reflexionar sobre el concepte de persona, l'experiència i les segones oportunitats. Però podem comprovar que, sigui quina sigui la seva aproximació, molts escriptors han tractat aquest tema.

Un dels temes clàssics és l'aparició dels clons, com el primer llibre que hem citat, que escriptors com Kazuo Ishiguro amb No em deixis mai (que també hem tingut el plaer de llegir aquest any), Michael Marshall Smith amb Clones (el títol en anglès Spares és més significatiu), Kate Wilhem ja l'any 1977 amb La estación del crepúsculo o John Scalzi amb La vieja guardia, per dir alguns, han anat tractant aquest tema amb més o menys fortuna.

Però els clons (així com els robots) ja es comencen a veure una mica superats per la tecnologia i quan parlem de tecnologia que ens permeti ser immortals (perquè estem parlant d'això, no?) ara ja podem oferir una altra possibilitat: la transferència de la nostra personalitat a mitjans informàtics en el que seria l'aparició d'alguna forma d'intel·ligències artificials (tot i que amb base humana). En aquest cas és especialment interessant l'obra d'autors com Charles Stross (Accelerando) o  Greg Egan (Ciudad Permutación), tot i que ja us avisem, no són lectures fàcils. Però, es clar, quan ens posem a filosofar sobre què significar ser humà o les possibilitats de transcendir el nostre límit físic i temporal ja podem assumir que haurem de transitar per espais desconeguts!

Codi 30 : Never say never

Quan Kazuo Ishiguro va publicar aquesta novel·la d'aires distòpics, no semblava gaire còmode amb l'etiqueta de ciència-ficció que molta part del públic adjudicava al seu llibre. Segurament la por de que el llibre fos relegat a la lectura de gènere (i amb menys públic potencial) el va portar a qüestionar sovint aquesta classificació.

Tot i això, finalment Kazuo Ishiguro semblar haver acceptat que el gènere fantàstic també pot tenir una forta presència amb la seva obra i, després de Never let me go, ens ha sorprès amb una altra novel·la plenament fantàstica com The Buried Giant. En aquest cas, de forma molt més directa, Ishiguro planteja una història de caràcter artúric amb personatges que van a la recerca de diferents objectius i amb la característica narrativa d'Ishiguro plena d'aspectes sense explicar i amb els personatges perduts en el seus mons propis, en aquests paisatges onírics tant plenament de l'autor (només cal llegir Los inconsolables per comprovar-ho).

Codi 30 : En imatges

Al llarg de les diferents entrades d'aquest bloc sobre les adaptacions a d'altres mitjans que han patit (a vegades de forma dolorosa) alguns dels llibres que hem llegit, hem pogut observar que s'ha de tenir un bon nivell de compromís amb l'obra perquè l'adaptació sigui prou destacada o, com a mínim, prou respectuosa amb l'original.

Per sort, amb No em deixis mai, el compromís dels creadors de la pel·lícula corresponent, encapçalats pel director Mark Romanek, va permetre crear un producte molt proper en sensibilitat al text de Kazuo Ishiguro. Un llibre tant emocional necessitava una aproximació que s'agafés el seu temps en crear l'atmosfera adequada. Lògicament el treball de la fotografia, en aquest cas, va ser essencial per transmetre l'ambient melancòlic i determinista del llibre.

Codi 30 : No em deixis mai de Kazuo Ishiguro

A la sessió de desembre ens trobem amb un llibre molt allunyat de Les partícules elementals de Houellebecq. De la mà de Kazuo Ishiguro anem a parar a una món una mica "diferent" de l'actual (no explicarem com per no espatllar la sorpresa). En aquest llibre, però, les emocions són el més important. No deixa de ser un llibre dur, però també bell, dolç, intimista... Una joia!

Parlem de No em deixis mai i el podeu trobar a l'apartat corresponent.

Codi 29: El fantàstic, el fantàstic...

Aquest any, amb la proposta de ciència-ficció, tenim una paradoxa important entre els escriptors que llegirem. I és que, a alguns, reconèixer que han escrit ciència-ficció els provoca una situació incòmoda. Segurament per por a que els seus llibres quedin integrats dins d'un gènere "menor" (segons la seva opinió) o que bona part dels lectors pensin que el tema pot ser massa fantàstic. Això ho veurem amb Kazuo Ishiguro el proper mes de desembre, per exemple.

Però s'ha de destacar que Michel Houellebecq no s'inclou en aquesta categoria. Lector de ciència-ficció i d'altres gèneres fantàstics, les seves obres acostumen a incloure alguna pinzellada de la seva àmplia cultura del gènere. Fins i tot podríem dir que els seus llibres intenten preveure el comportament de la societat occidental en el futur proper (amb Plataforma com a exemple), així que, en el fons, està desenvolupant un subgènere que podríem anomenar "ciència-ficció dels propers cinc minuts". I, d'altres llibres seus, com La possibilitat d'una illa, incorporen tota una línia narrativa de ciència-ficció.

Més encara, quants autors d'aquest nivell poden presumir d'haver dedicat un llibre a un dels mestre del fantàstic com és H.P. Lovecraft (i aquí lliguem la programació d'aquest any amb la primera edició del Pla 9 on vam tenir el plaer de llegir El cas de Charles Dexter Ward)? Doncs, Michel Houellebecq ho pot dir amb el llibre H.P. Lovecraft : contra el mundo, contra la vida!