Codi 54 : La literatura com a teràpia

Deia Elizabeth Strout a Em dic Lucy Barton que les persones que es dediquen a escriure acostumen a tractar sempre el mateix tema (una opinió que també podem en algun llibre de John Irving, per exemple). Però hi ha autors que aquesta afirmació la porten un pas més enllà: no només sempre desenvolupen la mateixa idea amb variacions si no també els serveix com a teràpia d'un fet traumàtic. David Vann és un cas paradigmàtic. El suïcidi del seu pare ha marcat d'una forma o una altra la seva narrativa (Sukkwan Island és un bon exemple però "el tema" també apareix a Aquari o Caribou Island) en un intent, semblaria, de buscar respostes sobre una tragèdia tant personal. 

Pero Vann no és l'únic autor que ha orbitat al voltant d'un tema d'una forma tant clar. Per començar podríem citar al Premi Nobel Kenzaburo Oé que va incloure en diversos dels seus llibres la seva relació amb el seu fill autista (Una questió personal o El grito silencioso, entre d'altres obres). I, fins i tot, podríem parlar de James Ellroy amb Mis rincones oscuros, que mai va superar l'assassinat de la seva mare, o el mateix John Irving amb la figura del pare absent (El món segons Garp o Fins que et trobi). Tot exemples de com, a vegades, la literatura pot ser un bon mitjà terapèutic per afrontar traumes personals.

Codi 53 : Em dic Elizabeth Strout

Una de les grans virtuts de la literatura i també dels seus encants és la capacitat per aportar noves plomes al món editorial (també podríem dir que es publiquen massa llibres, però aquest és un altre tema). I una de les darreres figures en aparèixer ha estat Elizabeth Strout que ara veu com les millors llibreries mundials exposen el seu darrer llibre, Tot és possible, com un dels grans esdeveniments de l'any. 

Tot s'ha de dir, Strout va tenir un començament literari prou digne amb Amy e Isabelle (1998), però no va ser fins la publicació d'Olive Kitteridge, que va guanyar el Premi Pulitzer a Estats Units (2009) i el Llibreter a Catalunya (2010), que va veure reconeguda la seva narrativa. Fins al punt de tenir una adaptació en forma de sèrie (que ara ja és millor que el cinema) amb l'oscaritzada Frances MacDormand de protagonista.

A partir d'aquest moment qualsevol dels seus llibres ha estat esperat amb gran expectativa per lectors i crítics i no acostumen a decebre'ls. També perquè Strout ha estat capaç de començar a lligar els seus llibres en una mena de món privat al voltant del poble d'Amgash i de la necessitat dels seus personatges per deixar una vida de penúria per anar a buscar un futur millor (i més modern) a grans ciutats com Nova York (present tant a Em dic Lucy Barton i a Els germans Burgess). I tot sempre a partir d'una prosa aparentment senzilla que amaga tot un complex laberint d'emocions.

Codi 53 : Em dic Lucy Barton d'Elizabeth Strout

Després de La pianista d'Elfriede Jelinek, ens tornem a enfrontar a una història on mare i filla són protagonistes. Però ho farem d'una forma molt més intimista que llavors amb Em dic Lucy Barton d'Elizabeth Strout, una autora que gràcies a llibres com Olive Kitteridge o aquest mateix, s'ha convertit en una de les autores més reconegudes dels darrers anys i els seus nous llibres, com el darrer Tot és possible, s'esperen amb grans expectatives pels lectors. 

En aquesta història repassarem la història familiar de Lucy Barton gràcies a l'aparició de la seva mare, a qui fa anys que no veu, mentre la Lucy es troba convalescent a l'hospital d'una operació (i, per tant, no pot fugir de la conversa!).


I, per començar, el dossier habitual.