dilluns, 28 de novembre del 2016

Codi 39 Bis : Algo supuestamente divertido que no volveré a hacer de David Foster Wallace

Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer era una de les apostes “diferents” per a la programació d’aquest any. Primer perquè ens permetia sortir dels límits de la novel·la per submergir-nos en el món del periodisme de viatges i, segon, perquè ho haguéssim fet  de la mà d’un autor de reconeguda qualitat com era David Foster Wallace (un d’aquells autors que han de llegir-se en un club de lectura tard o d’hora). Malauradament ens vam trobar amb un problema de difícil solució: no havia suficients exemplars a la Xarxa de Biblioteques per satisfer la demanda del club. 


Però això no ens impedeix recomanar insistentment aquest llibret curt humorístic sobre les surrealistes experiències de l’autor (l’obra va ser un encàrrec  d’una revista) en el seu viatge pel Carib en un creuer de luxe i com la seva immersió en aquest univers de diversió i oci que té les seves pròpies regles no és tant satisfactòria com pensava que seria. Gràcies a la seva mordaç escriptura Wallace ens dibuixa un món ple de superficialitat on els viatgers assumeixen i gaudeixen de forma conscient de totes les absurditats dels viatges en creuer. 

Tot s'ha de dir, qui conegui l'obra de David Foster Wallace  haurà patit la seva, a vegades exagerada, vena creativa que ens ha portat experiments com La broma infinita, un experiment narratiu de més de mil pàgines, només aptes pels lectors més atrevits, o alguns dels seus contes recollits en obres com Entrevistas breves con hombres repulsivos (la seva creativitat també arribava als títols). Però en el llibre que us recomanem en aquesta entrada ens trobarem a un David Foster Wallace molt moderat i que ens permet albirar la qualitat d'un autor que va decidir suicidar-se l'any 2008 i deixar-nos sense tots els llibres i relats que la seva ment inquieta hagués pogut imaginar.

dissabte, 26 de novembre del 2016

Codi 39 : L'humor del dictador

Una novel·la com Ha tornat ens demostra que els dictadors, per molt cruels i perillosos que hagin estat o per molts conflictes que hagin provocat, són una figura fascinant i un recurs habitual en el món literari. Per suposat, podem trobar moltes biografies i assajos al voltant de la seva historia però també moltes novel·les. En un nivell molt general fins i tot podem trobar un gènere literari anomenat la “novel·la del dictador” d’orígens sud-americans  (lògic, tenint en compte la quantitat de dictadors presents en aquella zona els darrers dos segles).             
El otoño del patriarca de Gabriel García Márquez, La fiesta del chivo de Mario Vargas Llosa o El recurso del método de Alejandro Carpentier, són algunes de les novel·les que podríem incloure en un subgènere literari molt orientat a despertar en el lector la seva consciència social i política.


Però curiosament aquestes figures tenebroses dels dictadors també funcionen considerablement bé en un gènere com l’humor. Segurament perquè, darrera del seu règim de por i de terror (de quina altra forma es podrien mantenir al poder), la majoria d’aquests personatges actuen d’una forma que s’apropa a l’absurd més absolut: des de buscar contínuament de forma paranoica l’enemic exterior (Enver Hoxha) o crear obres megalomaníaques intentant recrear imperis oblidats fa segles (Saddam Hussein, Mussolini...). Exemples com Ha tornat (amb un Hitler que representa segurament el pitjor dels dictadors) o El dictador y la hamaca de Daniel Pennac (un autor de qui parlarem més endavant)  són llibres que advoquen per l’humor com a forma de revisió històrica (que no revisionisme) i de crit d’atenció sobre els moviments totalitaris que sembla que tornen a aparèixer en aquest món globalitzat.




dimecres, 23 de novembre del 2016

Codi 39 : Ha tornat de Timur Vermes

Deixem els temes i l'humor catalans de l'Empar Moliner per apropar-nos a una literatura relativament desconeguda com l'alemanya. I ho fem amb la intenció de reivindicar l'humor com una eina de reivindicació política amb una faula sobre el retorn a la vida del dictador més perillós dels darrers temps. Un llibre força polèmic a Alemanya on qualsevol obra al voltant dels temps foscos del nazisme es mira amb lupa.

Però un dels objectius d'aquest club de lectura nostre és intentar provocar unes tertúlies ben intenses i pensem que amb aquest llibre ho podem aconseguir! Per començar ja podeu consultar el dossier.

Bona lectura!

dimecres, 9 de novembre del 2016

Codi 38 Bis : Cuando te envuelvan las llamas de David Sedaris

Seguim repassant alguns llibres que podrien haver entrat a la programació d'aquest any però que finalment, per diferents motius, no ho van fer. Aquesta vegada recomanem un llibre, Cuando te envuelvan las llamas, d'un autor clarament humorístic: el nord-americà David Sedaris (1956).

Cuando te envuelvan las llamas és un exemple paradigmàtic de la producció de Sedaris, que s'ha especialitzat en un tipus d'humor molt quotidià i familiar. Molts dels seus textos giren al voltant de les vivències de la seva pròpia família i de les seves pròpies experiències tant de parella (Sedaris és homosexual i aquest és un aspecte molt present a la seva obra) com de viure fora dels Estats Units. No sabem si la realitat serà tal i com l'explica l'autor, però ja us podem assegurar que podeu passar una bona estona amb les manies personals de Sedaris i la seva família.



L'únic problema de Sedaris a l'hora de ser considerat per un club de lectura, és que acostuma a treballar bàsicament el relat curt, aspecte que dificulta el comentari de qualsevol llibre en una tertúlia. Per aquest motiu el lloc va ser ocupat finalment per Empar Moliner (una altra autora que analitza amb lupa la realitat que ens envolta però que sí que ha treballat el gènere novel·lístic). Tot i aquesta dificultat, a la Biblioteca estem obsessionats en dedicar un curs del Club de Lectura Pla 9 als escriptors de relats (un subgènere literari en sí mateix) i que ens pot oferir grans moments lectors. Si és el cas i ho tirem endavant segur que Sedaris serà un nom que tindrem en compte.

Codi 38 : Ghost writers

Un aspecte curiós de la protagonista de La col·laboradora és la seva feina com a "negra literària" (en una plantació, com diu ella) que escriu llibres que altres personatges, normalment mediàtics, acabaran signant. Això ens permet dedicar una entrada a aquesta figura tant present a la indústria editorial però, a la vegada, tant poc reconeguda (perquè permetria veure l'engany que signifiquen els llibres d'alguns suposats escriptors, és clar).

Però que sovint no es reconegui la seva existència no vol dir que els "negres literaris" o, com diuen els anglesos "ghost writers", no existeixin des de fa segles. Això es pot suposar fàcilment amb alguns autors de reconeguda productivitat o, com dèiem, amb escriptors mediàtics que, de cop, tenen prou talent com per escriure les seves pròpies memòries o alguna novel·la que altra (que fins i tot pot guanyar algun premi, tu!). La seva figura també està present en molts dels anomenats llibres pràctics (cuina, salut, fenòmens socials i culturals...) que apareixen ràpidament en les prestatgeries de les llibreries per donar resposta a una moda concreta. I, com no, a nivell polític es sap que els discursos els acostumen a escriure aquests professionals de l'escriptura "funcional".

A nivell històric es sabut que Alejandro Dumas feia servir negres, que H.P. Lovecraft va ser negre literari d'una gran figura com Houdini i que els "ghost writers" acostumen a acabar els llibres d'alguns autors un cop han passat a millor vida (V.C. Andrews va seguir publicant llibres molt després de la seva mort). Com anècdota podem apuntar que fins i tot un autor de còmic tant famós com Francisco Ibáñez reconeix que hi ha moltes històries de Mortadelo y Filemón que no sap de què van (un moviment habitual a l'Editorial Bruguera).

Tot i això, no patiu per molts "negres". Alguns tenen tanta feina que han de contractar altres autors per fer de "negre" del "negre" oficial (algun escriptor com Scott Westerfeld, de qui hem llegit algun llibre en aquest club, ha reconegut haver-ho fet algun cop). Així que hem d'assumir que alguns autors, tot i la manca de reconeixement públic, s'ho munten prou bé!

dijous, 20 d’octubre del 2016

Codi 38 : La col·laboradora d'Empar Moliner

Després de la tertúlia sobre La suerte de Jim de Kingsley Amis amb un humor molt anglès (tant que, a vegades, era difícil trobar-lo) ens anem cap a l'altre extrem per gaudir d'un humor molt més proper de la mà d'Empar Moliner. Llegirem La col·laboradora i el dossier el podeu consultar ja a la pàgina de sempre.


dijous, 13 d’octubre del 2016

Codi 37 Bis: ¡Menuda bomba! d'Evelyn Waugh

Quan ens vam posar a crear la programació d'humor d'aquest any vam elaborar diferents propostes que van anar patint diferents canvis fins a conformar el menú definitiu. En el procés, però, vam haver de descartar llibres que també podrien haver entrat amb tota justícia però que, per diferents motius (temes i orígens repetits sobretot) van perdre el lloc. Així que vam pensar que seria una bona idea reivindicar-los encara que fos per mitjà del bloc del club de lectura. D'aquesta manera, a cada sessió us comentarem quin llibre podríem haver llegit en una proposta alternativa.

I, per començar, en el codi 37 (tertúlia d'octubre de 2016) en algun moment es va plantejar la lectura de ¡Menuda bomba! d'Evelyn Waugh. 

En aquest clàssic de l'humor (aquest concepte de clàssic va ser el que va ocupar La suerte de Jim Kingsley Amis) Waugh ens explica la història del periodista William Boot, un humil periodista de províncies que, per error, és enviat com a corresponsal del Daily Beast a l'imaginari país africà d'Ishamaelia a cobrir un possible conflicte bèlic. Una tasca que Boot intentarà portar a terme amb més bona voluntat que habilitat.

¡Menuda bomba! comparteix també alguns temes comuns amb La suerte de Jim com pot ser la societat de classes anglesa però destaca com una de les primeres crítiques al paper, a vegades miserable, dels mitjans de comunicació a l'hora d'informar de forma més o menys fidel sobre conflictes de diferents parts del món i el paper de la política internacional on la "vella Anglaterra" segueix apareixent com a poder colonial.


Codi 37 : Angry young men

Una de les gràcies del gènere d'humor (i també un dels seus perills, s'ha de reconèixer) és que acostuma a ser fruit d'una tradició literària i social. D'aquesta forma podem experimentar com entén l'humor cada societat (i cada autor) i, tot i que a vegades pot significar que no acabem de connectar amb algun llibre, sí que ens pot aportar tot un bagatge cultural a la lectura. 

Això és especialment present a La suerte de Jim tant a nivell de contingut com formal. El llibre funciona sobretot com a crítica d'un cert nivell social anglès de classe alta més preocupat per la vida en societat, per molt buida que estigui, i per reivindicar "la vella Anglaterra"(*) que no per aportar alguna cosa útil al món anglès contemporani. Una estructura social que pateix el protagonista, Jim Dixon, en el seu afany per sobreviure social i professionalment en aquesta antiga estructura.

Si investiguem sobre l'origen del llibre podem descobrir que aquest llibre, i el seu autor Kingsley Amis, va formar part d'un moviment literari dels anys cinquanta al Regne Unit, anomenat Angry young men, format per una sèrie d'autors que intentaven precisament això: denunciar i atacar l'existència d'una classe alta i els seus privilegis socials en contraposició a una classe treballadora que sortia molt malament parada de la postguerra.

Està clar que, amb aquest objectiu en ment, aquests llibres van tenir l'impacte més profund al mateix mercat anglès i que un lector de fora d'aquest àmbit pot tenir dificultats en comprendre el nivell de crítica que aquest moviment proposava (això és probable que ens passi amb la tertúlia La suerte de Jim d'aquest mes). Només s'ha de veure la llista d'autors per veure que els seus noms no han tingut gaire recorregut en les nostres editorials, llibreries i biblioteques (amb l'excepció que confirma la regla, Harold Pinter): Kingsley Amis, John Osborne, Alan Sillitoe, Michael Hastings, Bill Hopkins, John Wain...

En definitiva, podem assumir que aquest any el nostre viatge lector ens ha de portar a experimentar un altre tret social que defineix les nostres societats: la capacitat de riure i amb quins temes ho fem. I La suerte de Jim és un bon repte!

(*) És curiós observar com hi ha temes recurrents. I al Brexit famós ens podem remetre.

dijous, 15 de setembre del 2016

Codi 37 : La suerte de Jim de Kingsley Amis

Doncs bé, anem per feina! I ho fem com sempre "publicant" el primer dossier de l'any que correspon a un clàssic de l'humor força desconegut a les nostres fronteres: La suerte de Jim de Kingsley Amis (pare d'un escriptor bastant més famós, qui ho anava a dir, Martin Amis).

Així que ja podeu anar a llegir el dossier a la pàgina de sempre. A riure (esperem)!



divendres, 9 de setembre del 2016

Pla 9 2016-2017 : L'humor és una cosa molt seriosa!

Com dèiem en l'entrada anterior, el tema d'aquest any va ser escollit pel grup de participants del club de lectura i significa tot un gir de 180º als gèneres dels darrers anys. Després de fer terror, sèrie negra, utopies/distòpies i ciència-ficció, el grup ja tenia ganes de llegir lectures més "lleugeres" (i ho poso entre cometes perquè tots els components del grup saben que, a l'hora de fer una programació, a la Biblioteca ens agrada plantejar reptes de tot tipus i aquest any no serà una excepció!). 

Així que, aquest any, llegirem un bon grapat de novel·les... d'humor! 




Un cop decidit el tema, el següent pas va ser començar a treballar la programació. Escollir sempre té un caràcter subjectiu però a la Biblioteca intentem reduir al màxim aquest factor aplicant cada any uns criteris generals de selecció. Quin són aquests criteris?

a. Per començar, no volem comentar llibres (normalment) extremadament coneguts a no ser que siguin essencials pel gènere que tractem (com va ser el cas de 1984 o Un món feliç, en el seu moment). 

b. Ens interessa sobretot que la proposta sigui diversa, ja sigui de procedència geogràfica (volem veure quines característiques pròpies té cada literatura) o temàtica (intentem que cada llibre sigui prou diferent dels altres).

c. També intentem comprendre alguns fenòmens literaris del moment (sí, per aquest motiu vam incloure alguna novel·la juvenil).

d. Estem sempre atents a incloure algun clàssic (tot i que no descartem dedicar un any a llegir clàssics, que són un gènere en sí mateix).

e. Cada any, incorporem algun llibre repte o polèmic.

f. En el fons volem que descobriu autors! I llibres! I gèneres! I que en el procés tinguem tertúlies ben animades i amb contingut!

Aplicant tots aquests criteris al gènere d'humor vam veure que, per començar, estàvem limitats una mica per la producció editorial (on predominen molts autors anglosaxons com vam poder comprovar en el primer esborrany de programació que vam desenvolupar), però hem tingut la sort que els darrers anys s'han publicat uns quants llibres d'humor de diferent procedència. Gràcies a això hem pogut programar un llibre polonès, un altre d'alemany, un australià, un llibre d'una escriptora catalana (aquest any tenim dues autores, una demanda també del grup), un francès... Amb un parell de clàssics, algun llibre polèmic (no direm quin...). En definitiva una programació, consultable aquí, clarament fruit de la filosofia del Pla 9!

Així que, esteu preparats per riure (o no)? Perquè l'humor també serveix per parlar de coses ben serioses!

Resum temporada 2015-2016

Abans d'endinsar-nos en el proper curs, sempre està bé fer una ullada i valorar com ha anat el darrer cicle de lectures. A més, aquest curs 2015-2016, teníem un repte prou important: llegir i comentar llibres de ciència-ficció (encara que no ho semblés), un gènere que sempre acostuma a ser "difícil" pels lectors no acostumats a ell. Per fer-ho, vam agafar de referència i de guia la selecció de llibres protagonistes del curs 2014-2015 d'utopies i distòpies que ens van servir per "marcar" el to dels llibres a llegir. També al fer aquestes dues programacions seguides, potser les persones participants estaven més predisposades a encarar llibres d'aquest tipus. L'èxit del curs demostra que era el moment adequat i la forma apropiada d'encarar un gènere que, en algun moment, havia de ser protagonista del Pla 9 (i algun dia ens atrevirem amb ciència-ficció "de veritat"!).





Pel que fa al grup, des de la Biblioteca Can Mulà només tenim bones paraules pels seus components i, sobretot, per la dinàmica tant activa i participativa que s'ha desenvolupat. Per començar el grup segueix consolidant-se incorporant nous membres que, a més, participen activament en les tertúlies del grup (i això, per qualsevol que hagi participat en un club de lectura sap que és un gran QUÈ). Aquest aspecte implica que, per començar, les tertúlies són sempre interessants i es treu molt de suc a cada llibre (tot i que algun punxi una mica i no mirem a Michael Chabon) i que, a més, els participants estiguin molt involucrats en el desenvolupament del club de lectura). Tot això fa que encarar un nou curs del Club de Lectura Pla 9 (amb un tema que ha triat el grup per primer cop) es plantegi amb la seguretat que valdrà la pena el viatge pels propers nou llibres del curs 2016-2017 (i això que, com sempre no els ho posarem fàcil!).


divendres, 15 de juliol del 2016

Codi 36 : Lem, un europeu a la cort dels escriptors anglosaxons

Que la publicació de ciència-ficció està dominada bàsicament per autors anglosaxons no és cap misteri. No és que a la resta del món no se'n publique, que es fa. Però és cert que costa arribar al gran públic des d'idiomes com el francès, l'alemany o el polac (per dir alguns idiomes relativament representatius en el gènere). I més difícil va ser quan Stanislaw Lem ho va aconseguir des de més enllà del teló d'acer (una barrera a tots els nivells). 



I ho va fer gràcies a la seva inqüestionable qualitat que emana d'una carrera literària impecable (amb obres com Solaris, La investigación, Edén o Ciberíada)  i amb una visió molt àmplia, no només de la literatura, si no també de l'ésser humà i la seva relació amb la ciència. Per exemple un dels seus temes favorits, com es pot veure a Solaris, va ser la fabulació sobre el contacte entre éssers humans i intel·ligències alienígenes, fruit clarament de l'extraordinari interès que havia a partir dels anys cinquanta per l'exploració espacial.

Tot això va provocar que l'any 1973 fos declarat membre honorari de la Science Fiction Writers Association, un "premi" que difícilment podia rebre un autor fora de l'àmbit anglosaxó. Llàstima que Lem fos expulsat tres anys després per opinar que la ciència-ficció nord-americana era de baixa qualitat en la seva major part. Un exemple evident de la forta personalitat de Lem, però també de la seva visió del gènere a qui exigia el més alt nivell de qualitat i de rigor.






Codi 36 : Solaris en imatges

A aquestes alçades ja hem finalitzat el curs 2015-2016 sobre ciència-ficció. Ho vam fer amb l'honor de comentar un dels grans clàssics de la ciència-ficció: Solaris de Stanislaw Lem. Però la seva història no només ha fascinat als lectors, si no també als directors de cinema que han fet diferents adaptacions de la novel·la. És cert que basant-se sobretot en l'aspecte emocional dels personatges i deixant de banda  l'aspecte més fantàstic. Segurament per la dificultat de poder portar a terme el genial equilibri narratiu que va desenvolupar Lem entre tots els temes tractats a la novel·la (el primer contacte, el concepte d'intel·ligència, el sentiment de culpabilitat, la investigació científica).

La primera versió que destacarem la va realitzar el director rus Andrei Tarkovsky l'any 1972. I possiblement per la proximitat cultural, per dir-ho d'alguna forma, entre el director rus i l'escriptor polac, potser és la que millor capta l'essència original:


Van haver d'esperar trenta anys (2002) perquè es tornés a fer una altra adaptació. En aquest cas seria el director, també de culte, Steven Soderbeg que amb George Clooney de protagonista aprofités la millora en efectes especials per fer una aproximació més espectacular a la novel·la:


Potser cap de les dues arriba als nivells d'excelència de la novel·la original. Però s'ha de reconèixer que són dos bones pel·lícules que capture força bé l'esperit bàsic de Solaris.

dijous, 9 de juny del 2016

Codi 36 : Solaris d'Stanislaw Lem

Tot i que aquest any l'hem dedicat a descobrir llibres amb apunts de ciència-ficció, no ens hem pogut estar de, en el darrer llibre d'aquest curs, introduir un dels grans clàssics del gènere: Solaris d'Stanislaw Lem. És cert que aquesta obra ja entra de forma força directa en la ciència-ficció (hi ha estacions espacials, planetes misteriosos) però ho fa d'una forma tant realista que ens permet mantenir el lligam amb la realitat que distingeix la programació 2015-2016. Sí, és ciència-ficció, però és molt més gràcies a la seva aproximació filosòfica sobre la vida i la mort. Una joia clàssica per acabar un curs ple d'obres impactants. I ho fem a més a més amb l'edició d'Impedimenta que, per primer cop, ens presenta una traducció directa del polac. A gaudir! I a esperar notícies de l'any que ve!


Codi 35 : El control, el control...

En l'entrada anterior comentàvem com les noves tecnologies podien convertir-se en una eina de control de la vida quotidiana dels ciutadans. Tot i que en El Círculo també es planteja que aquesta "supervisió" externa també pot afectar la vida emocional i sentimental dels ciutadans no arriba a desenvolupar aquest tema en profunditat. Però altres llibres sí que ho han fet. Podríem començar per clàssics com 1984 de George Orwell on es juga amb totes les emocions (sobretot l'odi) o Un món feliç d'Aldous Huxley o altres distòpies com 334 de Thomas M. Disch que planteja una societat on un test d'aptitud pot significar la diferència entre tenir una bona vida o formar part de l'ampli segment de descastats socials (aquest concepte d'una societat dirigida està sent explorat profusament en novel·les juvenils). També el cinema ha produït productes al voltant d'aquest tipus de control com poden ser THX 1138 de George Lucas o Equilibrium de Kurt Wimmer. 



Però en aquest punt si que ens agradaria introduir un altre punt de debat. I és que,  el que fa diferent a El Círculo d'aquests llibres que hem citat i l'apropa a d'altres obres com El club de lluita de Chuck Palahniuk (una de les nostres debilitats), és qui exerceix aquest control sobre el ciutadà: desapareix l'estat opressor omnipresent per situar el focus en la resta de ciutadans que serveixen als interessos del sistema participant d'una forma clarament inconscient. I això és el que es pot considerar realment perillós del control tecnològic, ja que implica la participació voluntària en un sistema de control i a més que el SISTEMA ha aconseguit fer creure que no existeix cap tipus de dictadura. Perquè com deien aquells: el millor truc del diable va ser fer creure al món que no existia.

dissabte, 14 de maig del 2016

Codi 35 : Control absolut


Un cop llegit El Círculo podem intuir algunes de les tendències que les noves tecnologies ens poden aportar en un futur molt i molt proper. Lògicament, el llibre ens serveix com a  avís sobre l’abús d’aquest tecnologies i sobre la manca de llibertat que aquest abús podria provocar. Però no podem deixar de banda els evidents avenços que les tecnologies de la informació i els seus derivats ens han aportat.

Dave Eggers és un bon exemple d’escriptor que ha pogut dirigir la seva obra completament gràcies a les facilitats que li han ofert aquests productes tecnològics. Així, ha pogut lluitar contra el conservadorisme del mercat editorial (editors, llibreters i impressors) per poder crear l'editorial McSweeney’s que publica una revista de reputat prestigi i que canvia de format a cada número, Timothy McSweeney’s Quaterly Concern, així com revistes en format DVD, pàgina web, llibres de poesia... L’editorial també ha publicat els volums relacionats amb el seu projecte de foment de la lectura 826 Valencia.

A més, aquesta llibertat a l’hora de publicar i la possibilitat de controlar el producte final ha permès a Eggers innovar en el disseny dels seus propis llibres com podem veure a Ahora sabréis lo que es correr, on la narració comença a la pàgina de coberta. En un exemple de que tenir el control absolut (d’un mateix això sí) a vegades pot significar tot un món de possibilitats personals.

dimarts, 3 de maig del 2016

Codi 35 : El círculo de Dave Eggers

Ningú no pot negar la importància actual de les xarxes socials. No tothom en té un perfil però és estrany trobar algú que no hi participi d'alguna forma (directa o indirecta). En l'ús d'aquestes tecnologies, que a alguna gent li sembla que busquen substituir les relacions personals directes, poca gent s'ha parat a reflexionar sobre l'evident pèrdua d'intimitat que poden significar. Per això hem considerat interessant incloure a la programació d'aquest any a El círculo de Dave Eggers, com un primer intent de tractar de forma fantàstica el poder de les xarxes socials i les companyies que les promouen.


Com sempre, i per començar, podeu consultar el dossier.

Codi 34 : Hanif Kureishi i la intimitat

Algú que hagi "tastat" a Hanif Kureishi per primer cop amb El cuerpo es podria fer una idea equivocada del seu estil i pensar que la seva obra té un punt d'espectacle i de fantasia. Però no podria estar més lluny de la realitat, ja que si haguéssim d'agafar a un autor com a exemple d'escriptor "realista", Kureishi podria tenir tots els números. 

Més encara quan estem parlant de l'obra d'un autor que s'ha format a partir de l'anàlisi lúcid, dur i honest de la intimitat personal. No és estrany que una de les seves obres més conegudes es tituli directament Intimitat (si no l'heu llegida, ja esteu trigant!). Però si agafeu qualsevol dels seus recomanadíssims reculls de contes (Siempre es medianoche o Amor en tiempos tristes), llibres com El buda de los suburbios (dur però també molt divertit) o fins i tot els seus guions de cinema (Mi hermosa lavandería, per exemple), podreu comprovar que aquest escriptor anglès d'arrels pakistaneses molt presents a les seves obres, prefereix transitar pel sempre complicat món de les relacions humanes i travessar la pell dels seus personatges amb una prosa contundent però rica en contingut que no deixa a ningú indiferent.

Kureishi s'ha proposat fer-nos viatjar, sí, però no a l'espai sinó a una dimensió encara més desconeguda i, fins i tot perillosa: la de l'ésser humà i el seu univers de persones i conceptes que l'envolten (família, amics, companys, compromisos, obligacions, desitjos...).

Codi 34 : I demà serem clons...

Comencem aquesta entrada parafrasejant un llibre de John Varley, Y mañana serán clones, per situar-nos. El cuerpo de Hanif Kureishi ens ha apropat una possible solució a un problema ara per ara irresoluble: la vellesa i, en definitiva, la mort. És veritat que, segurament, la seva intenció no anava tant en aquesta direcció sinó, més aviat, en la voluntat de reflexionar sobre el concepte de persona, l'experiència i les segones oportunitats. Però podem comprovar que, sigui quina sigui la seva aproximació, molts escriptors han tractat aquest tema.

Un dels temes clàssics és l'aparició dels clons, com el primer llibre que hem citat, que escriptors com Kazuo Ishiguro amb No em deixis mai (que també hem tingut el plaer de llegir aquest any), Michael Marshall Smith amb Clones (el títol en anglès Spares és més significatiu), Kate Wilhem ja l'any 1977 amb La estación del crepúsculo o John Scalzi amb La vieja guardia, per dir alguns, han anat tractant aquest tema amb més o menys fortuna.

Però els clons (així com els robots) ja es comencen a veure una mica superats per la tecnologia i quan parlem de tecnologia que ens permeti ser immortals (perquè estem parlant d'això, no?) ara ja podem oferir una altra possibilitat: la transferència de la nostra personalitat a mitjans informàtics en el que seria l'aparició d'alguna forma d'intel·ligències artificials (tot i que amb base humana). En aquest cas és especialment interessant l'obra d'autors com Charles Stross (Accelerando) o  Greg Egan (Ciudad Permutación), tot i que ja us avisem, no són lectures fàcils. Però, es clar, quan ens posem a filosofar sobre què significar ser humà o les possibilitats de transcendir el nostre límit físic i temporal ja podem assumir que haurem de transitar per espais desconeguts!

dijous, 21 d’abril del 2016

Codi 34 : El cuerpo de Hanif Kureishi

Per la sessió d'abril hem canviat completament de rumb. De la prosa extensa i irònica de Michael Chabon passem a la narrativa honesta i dolorosa de Hanif Kureishi. Potser El cuerpo no està a l'alçada d'altres llibre de Kureishi com El buda de los suburbios o Intimidad, però té prou entitat com per proporcionar una bona vetllada discutint les seves bondats.

El dossier el podeu consultar a la pàgina habitual.

dijous, 7 d’abril del 2016

Codi 33 : En imatges

No, no hi ha versió cinematogràfica de El sindicat de policies jueus. Ni tampoc de cap altre llibre de gènere de Chabon. Però sí que es va portar a terme l'adaptació d'un altre dels seus llibres: el francament recomanable Chicos prodigiosos (Anagrama, 1997). I destaquem aquesta pel·lícula per diferents motius. Primer perquè és molt bona (i això ja hauria de ser prou com per veure-la la propera vegada que la facin per algun canal perdut de la TDT) i segon perquè és una pel·lícula al voltant del que significa ser escriptor i de les dificultats del món literari (sobretot si has tingut una primera novel·la de gran èxit i tothom espera des de fa anys la segona).


La pel·lícula té la gran sort d'haver estat dirigida per Curtis Hanson, que ja havia fet un gran paper amb L.A. Confidencial de James Ellroy, i de comptar amb la presència de grans actors com , o Potser aquesta adaptació no arriba a desenvolupar completament aquest sentit del humor quotidià tant present a l'obra de Chabon, però sempre mereix un visionat.

Codi 33 : Michael Chabon, sempre al límit del gènere

Normalment podem identificar fàcilment a aquells autors que es dediquen clarament a la novel·la de gènere (ciència-ficció, fantasia, terror...) d'aquells que no ho són. Al cap i a la fi, les coordinades temàtiques de cada gènere ja permeten establir els límits entre les obres. Tot i així, hi ha escriptors que els agrada moure's en la frontera entre gèneres. Ja sigui per una forma de reivindicar la riquesa de la literatura o com una forma d'aprofitar altres recursos per les seves obres.

Michael Chabon és clarament dels primers. Amant de la literatura de gènere és habitual que les seves obres incorporin elements relacionats amb la cultura popular. No és estrany llavors que el seu llibre més conegut, Las asombrosas aventuras de Kavalier y Clay, tingui com a protagonistes a un parell d'autors de còmic americans que intenten triomfar en els Estats Units de la Segona Guerra Mundial gràcies al còmic de superherois. Un exemple clar de com incloure temes de fantasia dins d'un llibre costumista.

Tampoc és estrany que altres llibres d'ell transcorrin pel seva atractiu món de la sèrie negra. Com a exemple tenim aquest mateix El sindicat de policies jueu, Els misteris de Pittsburgh (la seva primera novel·la i que el va catapultar a l'èxit més immediat) o La solución final (un llibre que ret homenatge a les obres d'Arthur Conan Doyle).

Tot s'ha de dir, la seva darrera novel·la, Telegraph Avenue, es desenvolupa per camins més socials i fora de l'àmbit fantàstic ja que sembla que aquestes petites incursions en la novel·la de gènere han provocat que la seva obra es tingui menys ben considerada per la crítica.

dimecres, 9 de març del 2016

Codi 33 : El sindicato de policia Yiddish de Michael Chabon

S'ha de reconèixer que els primers llibres del club de lectura d'aquest any han estat emocionalment força exigents. Alguns pels temes que tracten i d'altres per com els tracten (segur que Michel Houellebecq us ve al cap de seguida). Per aquest motiu es va decidir incloure un llibre com El sindicato de policia Yiddish de Michael Chabon. Segueix sent un llibre relacionat amb la ciència-ficció (en aquest cas amb una historia situada en un món alternatiu) però que ens permet agafar aire amb la prosa elegant i lleugerament humorística de Chabon.  Una sèrie negra molt ben treballada que, a part de fer-nos passar una bona estona llegint, també ens permet apropar-nos a un un dels darrers valors de la literatura nord-americana.

Com sempre, podeu consultar el dossier (i els anteriors) a la pàgina corresponent.  


dimarts, 8 de març del 2016

Codi 32 : El misteri de la ment

La carrera com a escriptor de Daniel Keyes no és gaire prolífica i a més està molt influenciada per la seva formació com a psicòleg. És cert, que al llarg de la seva vida el món literari també va estar molt present, ja que va ser editor d'una revista de ciència-ficció i va exercir de professor d'escriptura creativa a la universitat, però un cop d'ull ràpid a les seves obres ens permet observar que els misteris de la ment i les seves possibilitats de desenvolupament (com a bon escriptor de ciència-ficció que va ser) van ser el focus principal de la seva obra. Tot això acompanyat d'una narrativa efectiva i precisa no exempta de qualitat.

És per aquest motiu que voldríem destacar una altra de les seves obres (així, si us ha agradat Flores per a l'Algernon) podeu continuar explorant la narrativa de Keyes. Estem parlant de The minds of Billy Milligan (que a Espanya es va traduïr com a La extraordinaria mente de Billy Milligan).

En aquesta obra Keyes opta per novel·lar la història real de Billy Milligan, una persona amb un extraordinari cas de personalitats múltiples (fins a 24 es van comptabilitzar). A rel dels crims comesos per un parell de les seves personalitats va sortir a la llum una història que a primera vista podria considerar-se increïble. Si a aquesta història sumem les hàbils mans escriptores de Keyes ja podeu suposar que és un llibre francament recomanable que ens endinsa en un dels laberints més enigmàtics que existeixen: la ment humana.

Codi 32 : En imatges

És cert que Flors per l'Algernon no és una obra gaire coneguda a Espanya... i la seva adaptació cinematogràfica tampoc (i això que té molt bona nota a IMDB!). Filmada amb el títol de Charly l'any 1968 sota la direcció de Ralph Nelson i protagonitzada en el paper de Charlie Gordon per Cliff Robertson (que va guanyar un premi Òscar per la seva interpretació). Tot i ser força fidel al llibre original, sí que es van permetre algunes llicències. Especialment en relació a la vida en solitari del Charlie.



Curiosament, aquesta no va ser ni la primera ni la darrera adaptació de l'obra de Daniel Keyes. Anys abans d'aquesta pel·lícula, ja es va fer una versió televisiva anomenada The two worlds of Charlie Gordon (1961). La versió més moderna és un telefilm de l'any 2000 que va rebre el títol (molt de telefilm) de Un sueño imposible protagonitzat ni més ni menys que per Matthew Modine

dimarts, 9 de febrer del 2016

Codi 32 : Flors per l'Algernon de Daniel Keyes

Cada menú acostuma a tenir un plat "estrella". Sempre a gust del cuiner, és clar. Després seran els comensals els que hauran de donar la seva opinió. En el cas de la programació d'aquest any, tot i que en general considerem que és molt potent, a la Biblioteca Can Mulà tenim en consideració a Flors per l'Algernon de Daniel Keyes com un gran clàssic (gairebé desconegut pel gran públic). Per aquest motiu, sempre que podem  intentem donar-lo a conèixer, ja sigui a través de les recomanacions personals o a partir dels nostres clubs de lectura. Esperem que us agradi tant com a nosaltres!

I com hem de començar per algun lloc, per què no fer-ho a partir del dossier?



Codi 31 : Un univers compartit

Tota l'obra de Kurt Vonnegut es pot situar dins d'un mateix objectiu: reflexionar sobre el sentit de la vida mitjançant una literatura satírica que introdueix tots els temes amb força humor però sempre d'una forma seriosa (sí, Vonnegut és capaç de fer això). Però a més, per fer més clar els seus missatges Vonnegut va optar per desenvolupar part de la seva obra dins del mateix univers de ficció. Aquest és un recurs que altres autors han portat a terme, com William Faulkner amb la seva regió imaginària anomenada Yoknapatawpha i Vonnegut li dóna forma compartint escenaris i personatges. 

En el cas que ens ocupa ja a una de les seves primeres novel·les, Les sirenes de Titan (1959), introdueix el planeta Tralfamadore i els seus habitants, que després també coneixerem a Escorxador-5. Un personatge que també trobem a Escorxador-5 és l'americà simpatitzant nazi Howard W. Campbell Jr que apareix per primer cop a Mother nigth (1961).

Fins i tot, en un exercici de metaliteratura i de sentit de l'humor i d'autocrítica, tenim al mateix autor com a personatge de vàries de les seves històries en la figura de l'escriptor de ciència-ficció extravagant Kilgore Trout. Podem trobar aquest curiós personatge, de carrera literària no gaire reconeguda (una d'aquelles pors tant característiques dels escriptors), en el mateix Escorxador-5, però també en Dios le bendiga, Mr. Rosewater  (1965) o a l'Esmorzar dels campions (1973). 

Com podem observar, Vonnegut tenia una idea molt clara de com volia articular tant els llibres com la seva obra conjunta i podem comprovar que dins del "caos" de la seva producció (en relació a la diversitat de temes tractats, per exemple) el seu univers personal estava molt i molt endreçat.

Codi 31 : En imatges

Ja sabeu que, de cada llibre que llegim, intentem investigar sobre les possibles adaptacions cinematogràfiques que s'hagin filmat sobre l'obra. Però també és veritat que, a vegades, som escèptics sobre les possibilitats d'alguns llibres. Un d'aquests llibre que consideràvem d'adaptació complicada és Escorxador-5, però el cinema ens torna a sorprendre amb una adaptació de l'any 1972 dirigida per George Roy Hill (un director de fama mundial gràcies a El golpe i Dos hombres y un destino, les dues amb Robert Redford i Paul Newman de protagonistes). Per tant ens trobem davant d'una adaptació molt digna, tot i que amb un èxit relatiu. Si voleu comprovar com li senten les imatges a aquest llibre inclassificable, aquí teniu el tràiler.  




divendres, 8 de gener del 2016

Codi 31 : Escorxador-5 de Kurt Vonnegut

A vegades, quan s'elabora el menú del Pla 9 de cada any, tenim l'objectiu de poder incorporar llibres concrets a l'oferta. Llibres que, en algun moment o altre, volem que siguin part de l'experiència lectora d'aquest club de lectura. Aquest és el cas d'Escorxador-5 de Kurt Vonnegut. És un llibre peculiar, a mig camí de molts gèneres diferents i podria haver entrat en moltes programacions futures (llibres d'humor, anti-bèlics, surrealistes...), però sempre se l'ha considerat, aquest sí, un gran clàssic de la ciència-ficció. Per aquest motiu havia de tenir un lloc en aquesta relació de llibres de ciència-ficció (encara que no ho sembli) que us proposem aquest any. Sabem que és un llibre estrany (que no difícil de llegir) i que pot no arribar a tothom... Però ningú va dir que participar en el Club de Lectura Pla 9 hagués de ser una experiència fàcil!

Com sempre, podeu consultar el dossier corresponent. 






Codi 30 : Never say never

Quan Kazuo Ishiguro va publicar aquesta novel·la d'aires distòpics, no semblava gaire còmode amb l'etiqueta de ciència-ficció que molta part del públic adjudicava al seu llibre. Segurament la por de que el llibre fos relegat a la lectura de gènere (i amb menys públic potencial) el va portar a qüestionar sovint aquesta classificació.

Tot i això, finalment Kazuo Ishiguro semblar haver acceptat que el gènere fantàstic també pot tenir una forta presència amb la seva obra i, després de Never let me go, ens ha sorprès amb una altra novel·la plenament fantàstica com The Buried Giant. En aquest cas, de forma molt més directa, Ishiguro planteja una història de caràcter artúric amb personatges que van a la recerca de diferents objectius i amb la característica narrativa d'Ishiguro plena d'aspectes sense explicar i amb els personatges perduts en el seus mons propis, en aquests paisatges onírics tant plenament de l'autor (només cal llegir Los inconsolables per comprovar-ho).




Codi 30 : En imatges

Al llarg de les diferents entrades d'aquest bloc sobre les adaptacions a d'altres mitjans que han patit (a vegades de forma dolorosa) alguns dels llibres que hem llegit, hem pogut observar que s'ha de tenir un bon nivell de compromís amb l'obra perquè l'adaptació sigui prou destacada o, com a mínim, prou respectuosa amb l'original.

Per sort, amb No em deixis mai, el compromís dels creadors de la pel·lícula corresponent, encapçalats pel director Mark Romanek, va permetre crear un producte molt proper en sensibilitat al text de Kazuo Ishiguro. Un llibre tant emocional necessitava una aproximació que s'agafés el seu temps en crear l'atmosfera adequada. Lògicament el treball de la fotografia, en aquest cas, va ser essencial per transmetre l'ambient melancòlic i determinista del llibre.