dissabte, 26 de novembre de 2016

Codi 39 : L'humor del dictador

Una novel·la com Ha tornat ens demostra que els dictadors, per molt cruels i perillosos que hagin estat o per molts conflictes que hagin provocat, són una figura fascinant i un recurs habitual en el món literari. Per suposat, podem trobar moltes biografies i assajos al voltant de la seva historia però també moltes novel·les. En un nivell molt general fins i tot podem trobar un gènere literari anomenat la “novel·la del dictador” d’orígens sud-americans  (lògic, tenint en compte la quantitat de dictadors presents en aquella zona els darrers dos segles).             
El otoño del patriarca de Gabriel García Márquez, La fiesta del chivo de Mario Vargas Llosa o El recurso del método de Alejandro Carpentier, són algunes de les novel·les que podríem incloure en un subgènere literari molt orientat a despertar en el lector la seva consciència social i política.


Però curiosament aquestes figures tenebroses dels dictadors també funcionen considerablement bé en un gènere com l’humor. Segurament perquè, darrera del seu règim de por i de terror (de quina altra forma es podrien mantenir al poder), la majoria d’aquests personatges actuen d’una forma que s’apropa a l’absurd més absolut: des de buscar contínuament de forma paranoica l’enemic exterior (Enver Hoxha) o crear obres megalomaníaques intentant recrear imperis oblidats fa segles (Saddam Hussein, Mussolini...). Exemples com Ha tornat (amb un Hitler que representa segurament el pitjor dels dictadors) o El dictador y la hamaca de Daniel Pennac (un autor de qui parlarem més endavant)  són llibres que advoquen per l’humor com a forma de revisió històrica (que no revisionisme) i de crit d’atenció sobre els moviments totalitaris que sembla que tornen a aparèixer en aquest món globalitzat.