dijous, 21 de desembre del 2017

Codi 48 Bis : La meva família i altres animals de Gerald Durrell.

Sempre, a la programació del Pla 9, ens proposem d'incloure un clàssic de la literatura com a mínim. Aquest any l'obra elegida va ser La lletra escarlata de Nathaniel Hawthorne, però també vam contemplar un altre clàssic més de caire humorístic (aquesta obra no té sort, perquè tampoc va entrar a la programació d'humor del curs 2016-2017): La meva família i altres animals de Gerald Durrell. En aquest llibre, de caràcter autobiogràfic, l'autor ens explica la seva infància amb la seva família a l'illa grega de Corfú. La història està plena d'anècdotes sobre el peculiar comportament dels seus parents però també de la gent de la illa amb la que interactuaven. Tot això barrejat amb l'estudi de la fauna que feia el jove Durrell abans de convertir-se en naturalista.

Com veieu el llibre complia totes les condicions per estar present en la programació però tres factors van jugar en contra seva. En primer lloc, les ganes que teníem de programar La lletra escarlata. En segon lloc que fos la primera part d'una trilogia (més concretament, la Trilogia de Corfú que completen  Ocells, bèsties i parents i El jardí dels déus), aspecte que podria dotar a l'experiència d'un cert aire inacabat. I, en tercer però no menys important, que l'any passat ja havíem llegit llibres d'humor i significaria repetir l'experiència.

Així que, esperem que a la tercera vagi la vençuda i ens retrobem amb Gerald Durrell en un futur proper. Ja buscarem el forat!

Codi 48 : Hawthorne, mestre dels relats

Segurament La lletra escarlata és la millor novel·la de Nathaniel Hawthorne i una de les millors obres de la literatura nord-americana de tots els temps. Però si s'ha de recomanar algun text per començar a llegir a Hawthorne, no podem deixar de ressaltar la importància dels seus relats. En aquestes píndoles narratives l'autor va poder desenvolupar tots els temes tant característics de la seva narrativa: els conflictes morals, la culpa, el pecat i situats normalment en aquesta Nova Anglaterra d'arrels puritanes tant present en la seva educació i que li permet crear ambients màgics (la seva literatura bordeja el gènere fantàstic) però també terribles pel pensament i pel comportament humà.

Tenim la sort, a més, que l'editorial Acantilado va començar fa uns deu anys a publicar les recopilacions del seus relats amb l'aparició a les llibres de Cuentos contados dos veces a qui va seguir Musgos de una vieja casa parroquial. Tasca que va acabar fa poc amb l'edició del seu tercer i darrer recull La muñeca de nieve y otros cuentos

Així que si voleu "tastar" la narrativa de Nathaniel Hawthorne ja sabeu, en el pot petit hi ha la bona confitura!

I si voleu llegir només un, El velo negro del ministro és el vostre relat!



dilluns, 18 de desembre del 2017

Codi 48 : En imatges

La lletra escarlata és un llibre que, pel seu conflicte moral, ha atret a molts directors de cinema i teatre (fins i tot té versió operística) que han portat a terme múltiples adaptacions de la història.

Segurament la versió cinematogràfica més coneguda és la de 1995 rodada per Roland Joffé (director de Els camps del silenci o La Missió) i que, en el seu moment, va comptar amb una actriu de renom, Demi Moore, per protagonitzar el paper principal.


Tot i tenir un repartiment de luxe, Gary Oldman i Robert Duvall completaven el repartiment, s'ha de dir la pel·lícula no va ser un gran èxit, més aviat el contrari i demostra la dificultat d'adaptar un llibre tant ric en matisos com La lletra escarlata de Nathaniel Hawthorne.


dijous, 30 de novembre del 2017

Codi 48 : La lletra escarlata de Nathaniel Hawthorne

I arribem al clàssic de l'aquest curs. Ja sabeu que sempre ens agrada reivindicar els clàssics de la literatura. Sobretot si provenen d'autors tan interessants com Nathaniel Hawthorne (EUA 1804-1864), un escriptor que, tot i rebre una educació profundament religiosa, va cultivar una literatura moderna i transgressora per l'època. Un bon exemple és aquest llibre, La lletra escarlata, que tracta del sempre complicat tema de l'adulteri i les seves connotacions morals.

Per posar-vos en situació, podeu començar pel dossier que hem elaborat per a vosaltres. 



divendres, 3 de novembre del 2017

Codi 47 Bis : El país del agua de Graham Swift

Normalment, en aquesta programació alternativa que porten desenvolupant des del curs passat, intentem sempre ampliar la base de títols, però sobretot d'autors. En aquest cas però teníem clar que aquest any volíem llegir un llibre de Graham Swift. Però, com ja hem comentat en un post anterior, Swift compta amb dues molt bones obres... i una havia de quedar fora. Finalment ens vam decidir per Les últimes voluntats, decisió que va provocar que es quedés fora El país del agua

Escollir entre un i altre llibre no va ser una tasca fàcil, perquè són llibres molt diferents que aporten experiències molt diverses, tot i que els dos parlen del passat i els traumes familiars. Però El país del agua és una aposta molt més literària que s'apropa algunes vegades a la narrativa fantàstica a partir d'un paisatge molt particular (l'anomenat Waterland en anglès), aspecte que es confirma amb una prosa més exigent pel lector i que pot provocar que el llibre es gaudeix àmpliament o que el lector no acabi d'entrar en el ritme pausat i nostàlgic que vesteix el conflicte familiar entre el professor d'història Tom Crick (d'aquí que la novel·la es dediqui a repassar la història familiar) i la seva dona que ha segrestat a un infant (i no us expliquem res més!).





dilluns, 23 d’octubre del 2017

Codi 47 : En imatges

Feia temps que no ens aturàvem en una versió fílmica d'una de les obres que llegim al club. Però amb Les últimes voluntats toca parlar de la versió que el 2001 va fer el director Fred Schepisi (segurament la seva millor pel·lícula) amb una elenc d'actors i d'actrius prou important, on destaquen Michael Caine,  Helen Mirren o Bob Hoskins. 

És una adaptació més que digna de l'obra de Graham Swift, que sap recrear l'atmosfera d'amistat però també de conflicte familiar que, juntament amb els records dels protagonistes, completa la seva història comú.




Codi 47 : Les últimes voluntats de Graham Swift

La carrera de Graham Swift ha estat una mica irregular. Mai ha deixat d'escriure llibres de qualitat, però la seva fama mai ha arribat a ser la mateixa després de publicar els seus dos grans llibres Les últimes voluntats i El país del agua. Però sempre està bé poder recuperar un d'aquests dos títols pel nostre club de lectura. Aquest cop hem decidit decantar-nos pel primer: una història familiar d'una classe treballadora anglesa escrita amb força delicadesa per Swift.

Aquesta obra va guanyar el 1996 l'exigent premi Man Booker Prize, així que la qualitat està garantida.

Ja podeu consultar el seu corresponent dossier.

dilluns, 16 d’octubre del 2017

Codi 46 Bis : La dona justa de Sándor Márai

En l'entrada anterior hem parlat de la figura de Sándor Márai, un escriptor hongarès de marca educació burgesa i centroeuropea (un tipus de figura molt ben representada per Stefan Zweig o Joseph Roth). Doncs bé, una de les seves obres va estar a punt d'entrar en la programació d'aquest any: La dona justa

Qualsevol que hagi llegit un dels llibres de Márai podrà veure que la seva narrativa pren als personatges i les seves relacions com a centre de la història i, la majoria de cops, des d'un punt de vista molt íntim, quasi secret que acostumava a presentar-se al lector en forma de monòleg. I La dona justa és la seva obra més clara d'aquesta estructura ja que dóna veu fins a tres personatges perquè cadascú ens expliqui la seva versió de la història que els uneix. Una història de sentiments ocults i poc exterioritzats però també d'estrats socials, un tema molt present en un autor d'origen burgès (i que es considerava fill d'una època culta i moderna).



Tot i les seves virtuts com a llibre (i algun defecte que hauríem de parlar en alguna tertúlia futura) finalment no va entrar a la programació definitiva perquè el seu tipus d'història ja el cobria d'alguna forma El ball d'Irene Némirovsky una altra autora centreeuropea contemporània de Márai i que ja ens aporta la visió d'una societat burgesa que es considera la nova noblesa i que busca el reconeixement social a tota costa. I, a més, vist des del punt de vista d'una dona de l'època, aspecte no tan habitual.

Però segur que ens retrobarem amb Márai en un futur!

 
 


Codi 46 : Tornant de l'oblit

Fins fa relativament poc temps el nom d'Irene Némirovsky no era gaire conegut per a la majoria dels lectors. Segurament, algun lector de certa edat, i gust, se'n recordaria dels seus llibres publicats entre els anys vint i trenta del segle XX. Però com amb altres autors la 2a Guerra Mundial va significar un esdeveniment terrible. En el seu cas definitiu, ja que va morir al camp de concentració de Auschwitz. Això hagués pogut significar el seu oblit definitiu però vam tenir la sort que Némirovsky era una escriptora molt prolífica i els seus fills van guardar els seus manuscrits i també que l'any 2004 una editorial francesa va recuperar l'obra Suite francesa i va reivindicar la figura d'una escriptora tràgicament desapareguda.

El seu cas recorda el de Sándor Márai un escriptor d'èxit mundial abans de la guerra i que va haver d'exiliar-se a Estats Units per l'arribada del comunisme al seu país i va viure en primera persona com la seva obra desapareixia de les llibreries. No seria fins uns anys després de la seva mort (es va suïcidar, i no va viure el seu "retorn") que una editorial italiana va recuperar L'última trobada i ens va permetre descobrir la sensibilitat extraordinària d'un escriptor com Márai. 

Des de la nostra posició com a lectors no podem deixar d'agrair la feina de moltes editorials que intenten recuperar l'herència literària mundial i reivindicar el nom de molts escriptors i de moltes escriptores que han caigut a l'oblit. No podem, a més, deixar de pensar en aquests  "marais" o "nemirovskys" que encara estan esperant que algú els torni al seu lloc corresponent: els prestatges de les llibreries modernes.



dijous, 5 d’octubre del 2017

Codi 46 : El ball d'Irene Némirovsky


Arribat el mes d'octubre... ja és hora de començar la nostra ronda de lectures anual. I ho fem de la mà de la sempre elegant Irene Némirovsky i una de les seves obres més conegudes (també perquè s'ha produït com a obra de teatre): El ball. Un petit drama familiar que es mou entre les ànsies de reconeixement social d'un matrimoni i la necessitat de créixer i viure de la seva filla.




Un aperitiu amb molta càrrega literària per començar el menú del curs 2017-2018. Ja teniu disponible el dossier!

dimarts, 12 de setembre del 2017

Curs 2017/2018 : Camp de batalla, la família!

Quan vam decidir intentar l'aventura d'oferir un club de lectura temàtic, els primers gèneres que ens van venir al cap van ser els típics: ciència-ficció, terror, fantasia, teatre, humor... Amb el temps, però, ens vam donar compte que hi ha molts subgèneres que mereixerien el seu moment al nostre club. D'aquesta forma van néixer les propostes de cicles sobre utopies/distòpies o llibres amb subtils característiques de gènere i que permeten introduir als lectors en temàtiques concretes.Per una altra banda, aquest tipus de subgèneres permeten ampliar l'interès i la vida del club, al poder oferir un ampli espectre de lectures més enllà dels gèneres bàsics.

Aquest és el cas de la temàtica d'aquesta any, molt orientada a la novel·la costumista (un tipus de llibre que difícilment haguessin entrat en altres programacions) i que ens perfet dialogar al voltant d'un concepte bàsic de la nostra estructura social: la família. 

En un moment on els models familiars (i, de forma més àmplia les relacions interpersonals) estan patint canvis profunds, semblava un bon moment per fer una repassada literària a la visió de la família, i els seus conflictes, que tantes bones històries ens han ofert al llarg de la història. 

I és que, en el fons, és fàcil d'entendre aquesta fascinació dels escriptors per l'àmbit familiar al ser l'univers més proper, més íntim i sobretot més emocional que tenim al nostre voltant. Tot en una família es magnifica, tant les parts bones però, especialment, les dolentes. I això acostuma a oferir uns ingredients molt interessants per a qualsevol autor. 

Si teniu curiositat per conèixer quina és la nostra proposta de lectures per aquest any, només heu d'anar a la pàgina amb la programació d'aquest curs. 



dijous, 22 de juny del 2017

Resum temporada 2016-2017

Un cop acabat el curs amb la lectura de El llenyater de Michal Witkowski, és un bon moment per valorar com ha anat aquesta temporada del Club de Lectura Pla 9 que hem dedicat al gènere humorístic. 

És cert que, quan vam començar aquest curs, ja sabíem on es ficàvem: l'humor és un gènere peculiar que funciona sovint a partir de la pròpia concepció de l'humor que pugui tenir el lector. Si aquesta connexió es forma, tens molt guanyat. Si no és el cas i el lector no és capaç d'entrar en l'humor del llibre... ja hem begut oli.

I això és el que ha passat aquest any. Alguns llibres de la programació han aconseguit realment fer riure, però també fer arribar el seu missatge, d'una forma contundent. Podem destacar com a grans triumfadors, Ha tornat de Timur Vermes, Tres homes en una barca de Jerome K. Jerome, El projecte Rosie de Graeme Simsion, Càndid de Voltaire i Cómo ser mujer de Caitlin Moran. Han quedat en terra de ningú (han agradat més o menys però no han entusiasmat), La col·laboradora d'Empar Moliner i En picado de Nick Hornby. I no han funcionat ni La suerte de Jim de Kingsley Amis, ni El llenyater de Michal Witkowski (massa "locals" potser?).


Però sí que podem considerar que la valoració global ha estat força positiva. Hem descobert i gaudit de llibres actuals i clàssics (alguns amb molta intenció com Ha tornat) i hem pogut reivindicar l'humor com una bona forma de parlar de temes seriosos: l'amor, la mort, els conflictes de classe i/o gènere, la societat catalana actual,... I també hem pogut aprendre de la diferent forma que tenen d'entendre l'humor diferents cultures. Encara que això signifiqués no acabar de connectar amb la història. Per ser una programació amb forces incògnites pel tema (qui ho havia de dir que l'humor seria un dels temes més arriscats) podem estar prou satisfets.

A nivell de dinàmica de grup, des de la Biblioteca seguim presumint de gaudir d'un club de lectura potent,que participa activament amb opinions raonades i coherents i que valoren positivament l'aposta pel risc que sempre els proposem. No podem demanar res més! Bé, sí, podem demanar que segueixin participant com fins ara i que segueixin involucrant-se en crear aquest sentiment de grup que s'ha assolit els darrers anys.

Perquè a més saben que l'any que ve seguirem proposant-los reptes literaris que segur que no els deixaran indiferents!

dissabte, 20 de maig del 2017

Codi 45 Bis : La fada carabina de Daniel Pennac

En el nostre intent per oferir una mirada global a l'humor vam sospesar incloure La fada carabina, una obra de sèrie negra surrealista escrita per l'escriptor francès Daniel Pennac (Casablanca, 1941).  Primer, perquè ens hagués permès introduir-nos en el peculiar i extravagant món literari de Pennac (un autor que segurament recuperarem en una propera ocasió pel club de lectura) i segon perquè apostava per una barreja de gèneres que sempre ens agrada proposar, perquè pensem que és una de les tendències de la literatura actual (en aquest cas una barreja de novel·la policíaca amb humor).  

En aquest cas, i seguint la tradició de la millor novel·la negra, La fada carabina, forma part d'una sèrie de novel·les protagonitzades per Benjamin Malaussène, un jove que viu en un barri multicultural amb la seva àvia, germans i germanes "diferents" i un gos epilèptic. Per alguna raó al seu barri algú està assassinant a dones grans i totes les pistes apunten a Malaussène que haurà d'intentar esbrinar què està passant en un barri on la gent gran també ha començat a robar i drogar-se mentre algun comissari de policia fa els ulls grossos.

Com podeu veure amb aquest petit resum és una obra que hagués pogut donar joc en el club de lectura però també era una aposta arriscada. Sobretot si pensem que l'humor francès surrealista ja estava bastant cobert amb Càndid de Voltaire. També va jugar en la seva contra que fos la segona novel·la de la sèrie, ja que de la primera no havia prou exemplars disponibles, i no sabíem a nivell de continuïtat si això perjudicaria la seva lectura. 

Però no patiu que, si tot va bé, ens retrobarem pel camí amb Daniel Pennac. Només hem de trobar el moment adequat.

dijous, 18 de maig del 2017

Codi 45 : Michal Witkowski, personatge

Aquest any hem tingut alguns exemples de com la personalitat de l'autor pot filtrar-se en els llibres (Empar Moliner seria un cas evident i també, de una forma més directa, Caitlin Moran). Al cap i a la fi, alguns d'aquests escriptors són vertaders personatges mediàtics amb una personalitat i forma de ser (als mitjans) molt definida. Pels lectors que s'apropen a un d'aquests llibres això és un valor afegit ja que saben d'inici el que trobaran, però és cert que és un aspecte que pot condicionar l'experiència lectora al tenir molt present la figura de l'escriptor. 

Amb el darrer llibre de l'any, El llenyater de Michal Witkowski, ens podria passar el mateix perquè, no només Witkowski és un personatge prou conegut al seu país pel seu activisme a favor del col·lectiu homosexual i per la seva personalitat excèntrica, sinó perquè Witkowski és el protagonista d'un llibre que repassa de forma humorística la història i les característiques de la Polònia actual a través de les aventures al bosc d'un escriptor gai a la recerca d'inspiració.

Tot s'ha de dir, nosaltres podem tenir l'oportunitat d'apropar-nos a la seva obra sense tenir la seva personalitat o els seus actes presents (us deixem una foto de l'escriptor per si no el coneixíeu) i, per tant, podem jutjar El llenyater amb una visió més neutral (tot i que segurament amb menys coneixement dels temes "polonesos" del llibre).

dimecres, 17 de maig del 2017

Codi 45 : El llenyater de Michal Witkowski

I arribem a la darrera tertúlia de l'any! Per no perdre el ritme que hem agafat al llarg dels darrers nou mesos, seguim experimentat diferents tipus d'humor (un club de lectura sempre hauria de tenir un punt de descoberta!). En aquest cas, anem cap a Polònia per descobrir a una de les estrelles literàries d'aquell país, Michael Witkowski, amb un novel·la que ens servirà per revisar la història propera d'aquest país de l'est tant desconegut.

Com a aperitiu teniu, com sempre, el dossier.  


dilluns, 8 de maig del 2017

Codi 44 Bis : Diario de una dama de provincias d'E.M. Delafield

Una part de important de la literatura d''humor consisteix en fer riure i fer paròdia dels convencionalismes socials (que moltes vegades no deixen de ser obligacions socials sense cap mena de sentit i utilitat). Molts d'aquests convencionalismes tenen a veure amb el gènere, ja que sovint tenim idees preconcebudes sobre el que significa ser dona, mare, pare, fill... 

Com hem pogut observar amb Cómo ser mujer de Caitlin Moran aquesta lluita entre la societat i la llibertat personal encara és prou vigent. Però és cert que ja s'havia tractat amb anterioritat en llibres com Diario de una dama de provincias d'E.M. Delafield, una divertida crònica (igual que el de Moran amb certs trets autobiogràfics) del que significa ser una dona de classe alta i tots els compromisos familiars i socials als que ha de fer front. El punt original del llibre ve per la postura de la protagonista que és conscient en tot moment del sense sentit en que està immersa (i així ho expressa al llarg de la història). 

Tot i que aquest llibre va estar pràcticament fins al final a la programació provisional, finalment es va decidir no incloure'l per dos motius: el seu concepte "clàssic" sobre la lluita de classes (que ja teníem cobert amb La suerte de Jim de Kingsley Amis) i una certa por que la seva visió dels convencionalismes socials, molt adreçats a problemes de l'alta societat d'una certa època molt concreta, provoqués un possible distanciament amb els lectors. Però com sempre amb l'humor, tot és qüestió de gustos!

dijous, 4 de maig del 2017

Codi 44 : Abans de dona...

Si amb el Projecte Rosie vam veure que els autors, quan troben un personatge prou interessant, opten per seguir explicar les seves aventures (Wilt de Tom Sharp o la saga de Conejo de John Updike serien altres exemples) en aquest cas trobem un cas una mica diferent: el personatge és la propia autora. Aquest tret implica que les seves "aventures" tenen un component de realitat (segurament explicat amb un to humorístic, cert) que no trobem en els exemples anteriors. I és que la vida real té un punt d'humor surrealista força difícil de trobar en una novel·la de ficció. 

Com sembla que Cómo ser mujer va funcionar força bé, Moran va publicar un altre llibre, Com es fa una noia, que enllaça directament amb el to del primer. Tot i que, en aquest cas, va optar per novel·lar (amb personatge nou inclòs), les seves experiències adolescents amb la seva família i també com a crítica musical. Cert, abandona el concepte del primer llibre directament extret de la seva vida, per intentar construir un relat més homogeni. Però segueix mantenint les mateixes intencions i sobretot la mateixa postura sobre com es fa una dona... que abans ha estat una noia. 

dimarts, 2 de maig del 2017

Codi 44 : Cómo ser mujer de Caitlin Moran

Al Pla 9 seguim travessant les fronteres de la literatura. Aquest cop ens apropem al gènere de l'autobiografia (tot i que molt novel·lada) que ens aporta l'escriptora anglesa Caitlin Moran amb Cómo ser mujer. Moran ofereix una opinió (molt vital i honesta) sobre la dona moderna a partir de les seves pròpies experiències.  Ens oferirà aquesta autora una nova visió sobre el feminisme o no passarà de la mera anècdota? 

Si voleu començar a preparar-vos ja sabeu que podeu consultar el dossier.

dijous, 20 d’abril del 2017

Codi 43 Bis : Tristram Shandy de Laurence Sterne

Un llibre per ser llegit en un club de lectura sempre ha de tenir unes característiques concretes. Per començar ha d'exposar un tema interessant o una narrativa innovadora (ha de tenir "material" per poder desenvolupar una bona tertúlia al seu voltant). Però també ha de complir una característica física força bàsica i és que no pot tenir una extensió de pàgines massa exagerada. La raó està clara: els participants d'un club de lectura tenen un temps limitat (màxim un mes) per llegir el llibre i s'ha d'intentar escollir llibres que suposin un esforç extra de temps. Això, ja us ho podeu imaginar, significa a la pràctica que molts llibres queden fora directament de la selecció. 

Aquest és el cas de Vida y opiniones del caballero Tristram Shandy escrit entre els anys 1759 i 1767 per l'escriptor irlandès Laurence Sterne en nou volums i amb una llargada de més de 600 pàgines. Com diu el títol, l'obra ens narra la vida, en primera persona, de Tristam Shandy des del seu naixement. A l'hora de la veritat aquesta mena d'autobiografia acaba convertint-se, gràcies a l'estil caòtic del narrador que trenca totes les estructures narratives tradicionals, en una barreja de diferents anècdotes dels personatges que l'envolten (pare, mare, oncle i criats entre d'altres) que crea una divertida història gens convencional que sembla no avançar narrativament i que inclús demana la participació del lector de forma activa (en forma de dibuix, ni més ni menys).

En fi,un llibre que, si no fos per la seva extensió, podria oferir alguna tertúlia gloriosa en qualsevol club de lectura (amb una mica d'inquietuds, això sí). 

Codi 43 : La filosofia com a tema

Un dels motius per escollir Càndid, a part de la seva condició de clàssic universal, va ser la seva característica de novel·la d'humor filosòfic que aportava un valor afegit per ser un tret poc habitual dins d'una novel·la de caire humorístic. Curiosament, això no vol dir que la filosofia sigui un tema "estrany" dins del gènere de novel·la. Tenim força exemples, alguns més clars que d'altres, on la filosofia juga un paper central.

Algunes d'aquestes novel·les són prou conegudes, com El món de Sofia de Jostein Gaarder que a partir d'una història de creixement de la protagonista es fa un repàs a la història de la filosofia. Després tenim algun altre clàssic com Jacques el fatalista de Diderot que a partir d'una relació de contes amb una reflexió al voltant del determinisme. Això sense deixar de banda obres com La nàusea de Jean Paul Sartre, El hombre sin atributos de Robert Musil (una obra monumental i inacabada), La condición humana d'André Malraux o Solaris d'Stanislaw Lem (que ja vam llegir en aquest curs).

Sí que és cert que aquest tipus de novel·la filosòfica es pot enquadrar normalment dins d'un conjunt molt més ampli de novel·les que reflexionen sobre la naturalesa i la identitat humana i que, al cap i a la fi, és un dels grans temes de la literatura.

dijous, 30 de març del 2017

Codi 43 : Càndid o L'optimisme de Voltaire

El aquest club de lectura sempre deixem lloc pels clàssics ja que pensem que: 

a. Una bona programació ha de tenir mostres de totes les èpoques i,

b. Els clàssics ens permeten discutir sobre l'evolució de la literatura a nivell de narrativa o  de temàtica.

I aquest mes d'abril ens toca el clàssic de l'any. Ni més ni menys que Càndid o L'optimisme de Voltaire. Paraules majors! Per iniciar-nos que millor opció que consultar el dossier de l'obra.





dilluns, 13 de març del 2017

Codi 42 Bis : Indecències d'Alan Bennett

Un criteri habitual (i molt bàsic, s'ha de reconèixer) per escollir els llibres del club de lectura és la seva llargada. El temps és limitat i si els llibres superen les 400 pàgines pot ser complicat que les persones que participen al club se'ls puguin acabar. Però curiosament al contrari, que el llibre sigui massa breu, pot ser un impediment per escollir altres llibres. I aquest és el cas d'Indecències d'Alan Bennett, un recull de dos contes llargs força divertits, però que es quedaven curts (mai millor dit) per a les necessitats d'un club de lectura. 



Però això no vol dir que el llibre no valgui la pena. Les dues històries, El rejoveniment de la senyora Donaldson i L’empara de la senyora Forbes, tenen un bo to còmic basat en un costumisme molt anglès (molt flegmàtic). En la primera, un vídua que treballa fent de pacient imaginària pels estudiants de medecina decideix tenir companyia a partir de llogar una habitació a parelles joves. Una d'aquestes parelles, però, decidirà pagar-li en "espècies" d'una forma força atrevida.

En la segona història Graham Forbes amaga la seva condició homosexual a la seva mare a través del matrimoni amb una dona força rica però no gaire agraciada, la Betty. La seva situació es complicarà amb l'intent de xantatge d'un dels seus amants.

Si alguna vegada heu llegit a Alan Bennett ja sabeu el que podeu trobar en aquestes històries: humor anglès de tradició clàssica (però que en aquest cas deixa amb la sensació d'haver pogut oferir més).

Codi 42 : Segones parts...

... no sempre han de ser dolentes, però sí que és cert que les sèries literàries canvien el concepte que podem tenir d'un autor o d'un llibre, ja que ens podem trobar davant de seqüeles inferiors a l'original que, al cap i a la fin, poden acabar desvirtuant els mèrits inicials. O que poden provocar un cert distanciament dels lectors, al pensar aquests que s'han d'embarcar en una successió de llibres (llegir és invertir temps i no sempre et pots plantejar iniciar una sèrie).

 
Doncs en aquest cas us hem de dir una cosa: El projecte Rosie té segona part! Es diu El efecto matrimonio (Salamandra, 2015). Lògicament no entrarem a explicar l'argument per no avançar esdeveniments de la primera part, però sí que aquest tipus de moviment ens recorda algun altre exemple com la sèrie Wilt de Tom Sharpe o de Conejo de John Updike (tot i que aquesta sèrie no és del tot de humor). Perquè està clar que l'èxit d'una possible sèrie recau sobre el carisma del protagonista. Serà Don Tillman, aquest peculiar professor australià de genètica, prou interessant com per consolidar una sèrie pròpia?

dijous, 23 de febrer del 2017

Codi 42 : El projecte Rosie de Graeme Simsion

Amb la proposta pel mes de març seguirem revisant un altre d'aquells temes habituals en les novel·les d'humor (ja hem passat per la crítica a certs grups socials, la política, la mort...): les relacions de parella. En aquest cas amb El projecte Rosie de l'escriptor neozelandès Graeme Simsion. Aquest llibre també ens permetrà veure de quina forma entenen l'humor a les nostres antípodes. 


I per començar, i conèixer una mica el llibre i el seu escriptor, podeu consultar el dossier corresponent. 

dimecres, 15 de febrer del 2017

Codi 41 Bis : Delicioso suicidio en grupo de Arto Paasilinna

Un dels aspectes que teníem molt clars a l'hora d'elaborar la programació d'aquest any és que volíem tocar, en algun moment, temes com la política, les classes socials, el gènere... i la mort. En aquest darrer cas teníem dues opcions : En picado de Nick Hornby i Delicioso suicidio en grupo de l'escriptor finés Arto Paasilinna. Tot i ser Nick Hornby una debilitat personal de qui escriu aquest text (penso que és un escriptor francament recomanable pels clubs de lectura) la primera opció va ser Delicioso suicidio en grupo, sobretot perquè ens hagués permès conèixer una literatura tant exòtica com la finesa. Però ens vam trobar amb un problema: el llibre ja s'havia llegit en un altre club de lectura de la biblioteca. I com algunes tertulianes participen també en aquest altre club, no ens vam atrevir a caure en la repetició i vam optar per l'opció segura.



Però això no és un impediment a l'hora de seguir recomanant aquest llibre (que té alguns punts en comú amb el de Hornby) que ens explica la història de l'intent de suïcidi col·lectiu de més de 30 persones que viatgen en un autobús anomenat Muerte veloz buscant per tota Europa el precipici ideal per suïcidar-se. Tot i el desenvolupament força surrealista de l'argument no hem de deixar de banda el trist origen de la proposta: Finlàndia és un dels països amb les xifres de suïcidi més altes d'Europa. I és que, com diu el lema del club de lectura d'aquest any: l'humor pot ser una cosa molt seriosa.

Codi 41 : En imatges

Nick Hornby és un escriptor de gran èxit, tant a nivell britànic com mundial. Es podria dir que és gràcies a la seva forma d'escriure (alguns podrien dir, la seva "formula"), explorant habitualment un tema tant seriós com és les relacions personals però sempre amb una bona presència d'humor i, sobretot, amb molt d'amor pels seus propis personatges (no m'agradaria ser un personatge de Michel Houellebecq, per exemple). Aquesta forma "amable" d'escriure, tot i que a vegades pot provocar que algun lector no se l'acabi de prendre del tot seriosament, li ha permès arribar no només al públic lector si no també arribar al món cinematogràfic i veure com la majoria de les seves obres han tingut la seva corresponent versió fílmica (alguna de molt interessant, com la versió d'Alta fidelitat que va dirigir Stephen Frears l'any 2000). 

I A long way down (En picado) no podia ser una excepció. Així que us oferim el trailer de la versió dirigida per Pascal Chaumeil l'any 2014 (sembla que va passar força desapercebuda tot i comptar amb actors com Pierce Brosnan o Toni Collette). I és que tot i que els llibres de Nick Hornby semblin "simples" no sempre es fàcil reflectir el to de les seves històries en imatges.





dijous, 19 de gener del 2017

Codi 41 : En picado de Nick Hornby

Després de riure i molt, amb un clàssic com Tres homes en una barca, viatgem cap al present per apropar-nos a l'obra d'un dels escriptors humorístics més famosos dels darrers temps: l'anglès Nick Hornby, conegut pels seus arguments costumistes al voltant de les relacions humanes. Entre tots els seus llibres hem escollit un de ben curiós pel tema que tracta: el suïcidi. Al llarg d'aquest any volem també experimentar de quins temes es pot fer humor i com fer-ho, i aquesta sembla una bona oportunitat per veure com tracta un tema tant delicat Nick Hornby en el llibre En picado.

El dossier el podeu consultar aquí.


divendres, 13 de gener del 2017

Codi 40 Bis : La tieta Mame de Patrick Dennis

Seguim repassant els llibres que es van quedar fora, després d'una tria complicada, de la programació final d'aquest any. Per aquest mes de gener un dels llibres que vam considerar molt seriosament va ser La tieta Mame de Patrick Dennis (pseudònim de l'escriptor Edward Everett Tanner III). 

Aquesta obra va ser publicada fa pocs anys en català per Quaderns Crema. A la seva pàgina web ens fan un petit resum de l'obra: 

"Un nen de deu anys es queda orfe a la poc edificant Amèrica del 1920 i és posat sota la potestat d’una dama excèntrica, obsessionada per estar à la page, vital, capritxosa, seductora i adorable. Al seu costat, passarà els trenta anys següents immers en una espiral incessant de festes, amors, aventures i diversos cops de fortuna. El lector, atònit, suspès entre la fascinació d’advertir molts dels tics risibles de la seva pròpia època i la riallada explosiva de qui es veu arrossegat cap a un vertiginós remolí, viurà la comicitat en tots els seus registres, «des del dickensià fins al pastís llançat a la cara» (en ajustades paraules de Pietro Citati). I tot això per obra i gràcia d’una de les tietes més inoblidables que hagi concebut mai cap escriptor modern, el perfum de la qual sentim surar en l’aire, amb les llàgrimes presents encara als ulls, molt després d’haver tancat el llibre."



 
Com veieu té algunes similituds amb Tres homes en una barca al plantejar una crítica a certs estaments socials (d'aquells que tenen prou diners per no treballar i que pensen que la vida és només una successió de bons moments). Per aquest motiu, així com l'aspecte de clàssic de l'obra de Jerome K. Jerome, vam decidir descartar aquesta Tieta Mame de Patrick Dennis. Tot i això, no us la deixem de recomanar tenint en compte l'èxit que va tenir als Estats Units des de la seva publicació l'any 1955 (com es pot reconèixer gràcies a les adaptacions al cinema o al teatre que se n'han fet).

Codi 40 : De viatge en una barca

Una de les gràcies, entre d'altres, del llibre Tres homes en una barca (per no parlar del gos) és el seu component de realitat a través del viatge en barca pel riu Tàmesi perquè ens permet fer un petit viatge en el temps i veure com ha canviat el concepte d'oci en els darrers dos segles (l'obra es va publicar el 1889). Si ara no podem imaginar cap viatge de plaer sense travessar centenars de quilòmetres i agafar algun avió o tren, abans un simple viatge en barca pel riu més proper podia significar tot unes vacances.  I és que estem parlant d'una societat molt més senzilla (que no simple) que l'actual amb una població amb pocs mitjans per viatjar (qui ho feia, com en el cas de la novel·la, era gent amb un cert poder econòmic) i unes fronteres vitals molt més tancades.

Però és que, si volguéssim, encara podríem plantejar de fer aquest viatge (sembla ser que molts fans de l'obra han fet aquest trajecte) gràcies a que bona part del camí es troba encara practicable i, sorprenentment, tots els pubs i hostals que surten mencionats al llibre encara estan oberts.

Així que ja sabeu, si teniu ganes de fer un viatge de plaer pel principal riu anglès, encara ho podeu fer! 


 

dijous, 5 de gener del 2017

Codi 40 : Tres homes en una barca de Jerome K. Jerome

Abandonem l'humor d'actualitat d'Empar Moliner i Timur Vermes (protagonistes de les darreres lectures del Club) per retornar als clàssics. I aquest cop un CLÀSSIC de l'humor amb totes les lletres: Tres homes en una barca (per no parlar del gos) de l'escriptor anglès Jerome K. Jerome. En aquest cas riurem amb "l'emocionant" i delirant viatge que fan tres diletants anglesos (i un gos) per curar-se de tots els seus mals imaginaris.

Ja podeu consultar el dossier!