Un dels motius per escollir Càndid, a part de la seva condició de clàssic universal, va ser la seva característica de novel·la d'humor filosòfic que aportava un valor afegit per ser un tret poc habitual dins d'una novel·la de caire humorístic. Curiosament, això no vol dir que la filosofia sigui un tema "estrany" dins del gènere de novel·la. Tenim força exemples, alguns més clars que d'altres, on la filosofia juga un paper central.
Algunes d'aquestes novel·les són prou conegudes, com El món de Sofia de Jostein Gaarder que a partir d'una història de creixement de la protagonista es fa un repàs a la història de la filosofia. Després tenim algun altre clàssic com Jacques el fatalista de Diderot que a partir d'una relació de contes amb una reflexió al voltant del determinisme. Això sense deixar de banda obres com La nàusea de Jean Paul Sartre, El hombre sin atributos de Robert Musil (una obra monumental i inacabada), La condición humana d'André Malraux o Solaris d'Stanislaw Lem (que ja vam llegir en aquest curs).
Sí que és cert que aquest tipus de novel·la filosòfica es pot enquadrar normalment dins d'un conjunt molt més ampli de novel·les que reflexionen sobre la naturalesa i la identitat humana i que, al cap i a la fi, és un dels grans temes de la literatura.
