Resum temporada 2015-2016

Abans d'endinsar-nos en el proper curs, sempre està bé fer una ullada i valorar com ha anat el darrer cicle de lectures. A més, aquest curs 2015-2016, teníem un repte prou important: llegir i comentar llibres de ciència-ficció (encara que no ho semblés), un gènere que sempre acostuma a ser "difícil" pels lectors no acostumats a ell. Per fer-ho, vam agafar de referència i de guia la selecció de llibres protagonistes del curs 2014-2015 d'utopies i distòpies que ens van servir per "marcar" el to dels llibres a llegir. També al fer aquestes dues programacions seguides, potser les persones participants estaven més predisposades a encarar llibres d'aquest tipus. L'èxit del curs demostra que era el moment adequat i la forma apropiada d'encarar un gènere que, en algun moment, havia de ser protagonista del Pla 9 (i algun dia ens atrevirem amb ciència-ficció "de veritat"!).

Pel que fa al grup, des de la Biblioteca Can Mulà només tenim bones paraules pels seus components i, sobretot, per la dinàmica tant activa i participativa que s'ha desenvolupat. Per començar el grup segueix consolidant-se incorporant nous membres que, a més, participen activament en les tertúlies del grup (i això, per qualsevol que hagi participat en un club de lectura sap que és un gran QUÈ). Aquest aspecte implica que, per començar, les tertúlies són sempre interessants i es treu molt de suc a cada llibre (tot i que algun punxi una mica i no mirem a Michael Chabon) i que, a més, els participants estiguin molt involucrats en el desenvolupament del club de lectura). Tot això fa que encarar un nou curs del Club de Lectura Pla 9 (amb un tema que ha triat el grup per primer cop) es plantegi amb la seguretat que valdrà la pena el viatge pels propers nou llibres del curs 2016-2017 (i això que, com sempre no els ho posarem fàcil!).

Codi 36 : Lem, un europeu a la cort dels escriptors anglosaxons

Que la publicació de ciència-ficció està dominada bàsicament per autors anglosaxons no és cap misteri. No és que a la resta del món no se'n publique, que es fa. Però és cert que costa arribar al gran públic des d'idiomes com el francès, l'alemany o el polac (per dir alguns idiomes relativament representatius en el gènere). I més difícil va ser quan Stanislaw Lem ho va aconseguir des de més enllà del teló d'acer (una barrera a tots els nivells). 

I ho va fer gràcies a la seva inqüestionable qualitat que emana d'una carrera literària impecable (amb obres com Solaris, La investigación, Edén o Ciberíada)  i amb una visió molt àmplia, no només de la literatura, si no també de l'ésser humà i la seva relació amb la ciència. Per exemple un dels seus temes favorits, com es pot veure a Solaris, va ser la fabulació sobre el contacte entre éssers humans i intel·ligències alienígenes, fruit clarament de l'extraordinari interès que havia a partir dels anys cinquanta per l'exploració espacial.

Tot això va provocar que l'any 1973 fos declarat membre honorari de la Science Fiction Writers Association, un "premi" que difícilment podia rebre un autor fora de l'àmbit anglosaxó. Llàstima que Lem fos expulsat tres anys després per opinar que la ciència-ficció nord-americana era de baixa qualitat en la seva major part. Un exemple evident de la forta personalitat de Lem, però també de la seva visió del gènere a qui exigia el més alt nivell de qualitat i de rigor.

Codi 36 : Solaris en imatges

A aquestes alçades ja hem finalitzat el curs 2015-2016 sobre ciència-ficció. Ho vam fer amb l'honor de comentar un dels grans clàssics de la ciència-ficció: Solaris de Stanislaw Lem. Però la seva història no només ha fascinat als lectors, si no també als directors de cinema que han fet diferents adaptacions de la novel·la. És cert que basant-se sobretot en l'aspecte emocional dels personatges i deixant de banda  l'aspecte més fantàstic. Segurament per la dificultat de poder portar a terme el genial equilibri narratiu que va desenvolupar Lem entre tots els temes tractats a la novel·la (el primer contacte, el concepte d'intel·ligència, el sentiment de culpabilitat, la investigació científica).

La primera versió que destacarem la va realitzar el director rus Andrei Tarkovsky l'any 1972. I possiblement per la proximitat cultural, per dir-ho d'alguna forma, entre el director rus i l'escriptor polac, potser és la que millor capta l'essència original:

Van haver d'esperar trenta anys (2002) perquè es tornés a fer una altra adaptació. En aquest cas seria el director, també de culte, Steven Soderbeg que amb George Clooney de protagonista aprofités la millora en efectes especials per fer una aproximació més espectacular a la novel·la:

Potser cap de les dues arriba als nivells d'excelència de la novel·la original. Però s'ha de reconèixer que són dos bones pel·lícules que capture força bé l'esperit bàsic de Solaris.

Codi 36 : Solaris d'Stanislaw Lem

Tot i que aquest any l'hem dedicat a descobrir llibres amb apunts de ciència-ficció, no ens hem pogut estar de, en el darrer llibre d'aquest curs, introduir un dels grans clàssics del gènere: Solaris d'Stanislaw Lem. És cert que aquesta obra ja entra de forma força directa en la ciència-ficció (hi ha estacions espacials, planetes misteriosos) però ho fa d'una forma tant realista que ens permet mantenir el lligam amb la realitat que distingeix la programació 2015-2016. Sí, és ciència-ficció, però és molt més gràcies a la seva aproximació filosòfica sobre la vida i la mort. Una joia clàssica per acabar un curs ple d'obres impactants. I ho fem a més a més amb l'edició d'Impedimenta que, per primer cop, ens presenta una traducció directa del polac. A gaudir! I a esperar notícies de l'any que ve!

Codi 35 : El control, el control...

En l'entrada anterior comentàvem com les noves tecnologies podien convertir-se en una eina de control de la vida quotidiana dels ciutadans. Tot i que en El Círculo també es planteja que aquesta "supervisió" externa també pot afectar la vida emocional i sentimental dels ciutadans no arriba a desenvolupar aquest tema en profunditat. Però altres llibres sí que ho han fet. Podríem començar per clàssics com 1984 de George Orwell on es juga amb totes les emocions (sobretot l'odi) o Un món feliç d'Aldous Huxley o altres distòpies com 334 de Thomas M. Disch que planteja una societat on un test d'aptitud pot significar la diferència entre tenir una bona vida o formar part de l'ampli segment de descastats socials (aquest concepte d'una societat dirigida està sent explorat profusament en novel·les juvenils). També el cinema ha produït productes al voltant d'aquest tipus de control com poden ser THX 1138 de George Lucas o Equilibrium de Kurt Wimmer. 

Però en aquest punt si que ens agradaria introduir un altre punt de debat. I és que,  el que fa diferent a El Círculo d'aquests llibres que hem citat i l'apropa a d'altres obres com El club de lluita de Chuck Palahniuk (una de les nostres debilitats), és qui exerceix aquest control sobre el ciutadà: desapareix l'estat opressor omnipresent per situar el focus en la resta de ciutadans que serveixen als interessos del sistema participant d'una forma clarament inconscient. I això és el que es pot considerar realment perillós del control tecnològic, ja que implica la participació voluntària en un sistema de control i a més que el SISTEMA ha aconseguit fer creure que no existeix cap tipus de dictadura. Perquè com deien aquells: el millor truc del diable va ser fer creure al món que no existia.

Codi 34 : I demà serem clons...

Comencem aquesta entrada parafrasejant un llibre de John Varley, Y mañana serán clones, per situar-nos. El cuerpo de Hanif Kureishi ens ha apropat una possible solució a un problema ara per ara irresoluble: la vellesa i, en definitiva, la mort. És veritat que, segurament, la seva intenció no anava tant en aquesta direcció sinó, més aviat, en la voluntat de reflexionar sobre el concepte de persona, l'experiència i les segones oportunitats. Però podem comprovar que, sigui quina sigui la seva aproximació, molts escriptors han tractat aquest tema.

Un dels temes clàssics és l'aparició dels clons, com el primer llibre que hem citat, que escriptors com Kazuo Ishiguro amb No em deixis mai (que també hem tingut el plaer de llegir aquest any), Michael Marshall Smith amb Clones (el títol en anglès Spares és més significatiu), Kate Wilhem ja l'any 1977 amb La estación del crepúsculo o John Scalzi amb La vieja guardia, per dir alguns, han anat tractant aquest tema amb més o menys fortuna.

Però els clons (així com els robots) ja es comencen a veure una mica superats per la tecnologia i quan parlem de tecnologia que ens permeti ser immortals (perquè estem parlant d'això, no?) ara ja podem oferir una altra possibilitat: la transferència de la nostra personalitat a mitjans informàtics en el que seria l'aparició d'alguna forma d'intel·ligències artificials (tot i que amb base humana). En aquest cas és especialment interessant l'obra d'autors com Charles Stross (Accelerando) o  Greg Egan (Ciudad Permutación), tot i que ja us avisem, no són lectures fàcils. Però, es clar, quan ens posem a filosofar sobre què significar ser humà o les possibilitats de transcendir el nostre límit físic i temporal ja podem assumir que haurem de transitar per espais desconeguts!

Codi 34 : El cuerpo de Hanif Kureishi

Per la sessió d'abril hem canviat completament de rumb. De la prosa extensa i irònica de Michael Chabon passem a la narrativa honesta i dolorosa de Hanif Kureishi. Potser El cuerpo no està a l'alçada d'altres llibre de Kureishi com El buda de los suburbios o Intimidad, però té prou entitat com per proporcionar una bona vetllada discutint les seves bondats.

El dossier el podeu consultar a la pàgina habitual.

Codi 33 : El sindicato de policia Yiddish de Michael Chabon

S'ha de reconèixer que els primers llibres del club de lectura d'aquest any han estat emocionalment força exigents. Alguns pels temes que tracten i d'altres per com els tracten (segur que Michel Houellebecq us ve al cap de seguida). Per aquest motiu es va decidir incloure un llibre com El sindicato de policia Yiddish de Michael Chabon. Segueix sent un llibre relacionat amb la ciència-ficció (en aquest cas amb una historia situada en un món alternatiu) però que ens permet agafar aire amb la prosa elegant i lleugerament humorística de Chabon.  Una sèrie negra molt ben treballada que, a part de fer-nos passar una bona estona llegint, també ens permet apropar-nos a un un dels darrers valors de la literatura nord-americana.

Com sempre, podeu consultar el dossier (i els anteriors) a la pàgina corresponent.  

Codi 32 : Flors per l'Algernon de Daniel Keyes

Cada menú acostuma a tenir un plat "estrella". Sempre a gust del cuiner, és clar. Després seran els comensals els que hauran de donar la seva opinió. En el cas de la programació d'aquest any, tot i que en general considerem que és molt potent, a la Biblioteca Can Mulà tenim en consideració a Flors per l'Algernon de Daniel Keyes com un gran clàssic (gairebé desconegut pel gran públic). Per aquest motiu, sempre que podem  intentem donar-lo a conèixer, ja sigui a través de les recomanacions personals o a partir dels nostres clubs de lectura. Esperem que us agradi tant com a nosaltres!

I com hem de començar per algun lloc, per què no fer-ho a partir del dossier?

Codi 31 : En imatges

Ja sabeu que, de cada llibre que llegim, intentem investigar sobre les possibles adaptacions cinematogràfiques que s'hagin filmat sobre l'obra. Però també és veritat que, a vegades, som escèptics sobre les possibilitats d'alguns llibres. Un d'aquests llibre que consideràvem d'adaptació complicada és Escorxador-5, però el cinema ens torna a sorprendre amb una adaptació de l'any 1972 dirigida per George Roy Hill (un director de fama mundial gràcies a El golpe i Dos hombres y un destino, les dues amb Robert Redford i Paul Newman de protagonistes). Per tant ens trobem davant d'una adaptació molt digna, tot i que amb un èxit relatiu. Si voleu comprovar com li senten les imatges a aquest llibre inclassificable, aquí teniu el tràiler.  

Codi 31 : Escorxador-5 de Kurt Vonnegut

A vegades, quan s'elabora el menú del Pla 9 de cada any, tenim l'objectiu de poder incorporar llibres concrets a l'oferta. Llibres que, en algun moment o altre, volem que siguin part de l'experiència lectora d'aquest club de lectura. Aquest és el cas d'Escorxador-5 de Kurt Vonnegut. És un llibre peculiar, a mig camí de molts gèneres diferents i podria haver entrat en moltes programacions futures (llibres d'humor, anti-bèlics, surrealistes...), però sempre se l'ha considerat, aquest sí, un gran clàssic de la ciència-ficció. Per aquest motiu havia de tenir un lloc en aquesta relació de llibres de ciència-ficció (encara que no ho sembli) que us proposem aquest any. Sabem que és un llibre estrany (que no difícil de llegir) i que pot no arribar a tothom... Però ningú va dir que participar en el Club de Lectura Pla 9 hagués de ser una experiència fàcil!

Com sempre, podeu consultar el dossier corresponent. 

Codi 30 : En imatges

Al llarg de les diferents entrades d'aquest bloc sobre les adaptacions a d'altres mitjans que han patit (a vegades de forma dolorosa) alguns dels llibres que hem llegit, hem pogut observar que s'ha de tenir un bon nivell de compromís amb l'obra perquè l'adaptació sigui prou destacada o, com a mínim, prou respectuosa amb l'original.

Per sort, amb No em deixis mai, el compromís dels creadors de la pel·lícula corresponent, encapçalats pel director Mark Romanek, va permetre crear un producte molt proper en sensibilitat al text de Kazuo Ishiguro. Un llibre tant emocional necessitava una aproximació que s'agafés el seu temps en crear l'atmosfera adequada. Lògicament el treball de la fotografia, en aquest cas, va ser essencial per transmetre l'ambient melancòlic i determinista del llibre.

Codi 30 : No em deixis mai de Kazuo Ishiguro

A la sessió de desembre ens trobem amb un llibre molt allunyat de Les partícules elementals de Houellebecq. De la mà de Kazuo Ishiguro anem a parar a una món una mica "diferent" de l'actual (no explicarem com per no espatllar la sorpresa). En aquest llibre, però, les emocions són el més important. No deixa de ser un llibre dur, però també bell, dolç, intimista... Una joia!

Parlem de No em deixis mai i el podeu trobar a l'apartat corresponent.

Codi 29: El fantàstic, el fantàstic...

Aquest any, amb la proposta de ciència-ficció, tenim una paradoxa important entre els escriptors que llegirem. I és que, a alguns, reconèixer que han escrit ciència-ficció els provoca una situació incòmoda. Segurament per por a que els seus llibres quedin integrats dins d'un gènere "menor" (segons la seva opinió) o que bona part dels lectors pensin que el tema pot ser massa fantàstic. Això ho veurem amb Kazuo Ishiguro el proper mes de desembre, per exemple.

Però s'ha de destacar que Michel Houellebecq no s'inclou en aquesta categoria. Lector de ciència-ficció i d'altres gèneres fantàstics, les seves obres acostumen a incloure alguna pinzellada de la seva àmplia cultura del gènere. Fins i tot podríem dir que els seus llibres intenten preveure el comportament de la societat occidental en el futur proper (amb Plataforma com a exemple), així que, en el fons, està desenvolupant un subgènere que podríem anomenar "ciència-ficció dels propers cinc minuts". I, d'altres llibres seus, com La possibilitat d'una illa, incorporen tota una línia narrativa de ciència-ficció.

Més encara, quants autors d'aquest nivell poden presumir d'haver dedicat un llibre a un dels mestre del fantàstic com és H.P. Lovecraft (i aquí lliguem la programació d'aquest any amb la primera edició del Pla 9 on vam tenir el plaer de llegir El cas de Charles Dexter Ward)? Doncs, Michel Houellebecq ho pot dir amb el llibre H.P. Lovecraft : contra el mundo, contra la vida! 

Codi 29 : Les partícules elementals de Michel Houellebecq

Per aquest novembre, teníem un llibre molt especial: polèmic, provocador, fred, pessimista i fins i tot desagradable... Però un llibre d'aquells que tothom hauria de llegir en algun moment (com a mínim en els clubs de lectura): Les partícules elementals de Michel Houellebecq, un enfant terrible de les lletres franceses, amb moltes coses a dir (encara que no ens agradi com ens ho diu). 

Com sempre, vam elaborar un dossier que podeu trobar a la pàgina corresponent.

Codi 28 : The Leftovers en imatges

Amb el moment dolç que està vivint la televisió a nivell de sèries de ficció, no és d'estranyar que una obra com The Leftovers hagi tingut també la seva oportunitat de ser adaptada per a la pantalla petita (tot i que cada vegada és més gran). 

El mateix Tom Perrotta està involucrat en la posada en escena del seu llibre, així que hem d'entendre que els canvis que ha patit la història, que n'hi ha (personatges amb rols diferents o de nova creació) tenen el seu vist-i-plau.

La sèrie, de deu episodis, ha tingut prou èxit com per que tingui una segona temporada que, està clar, haurà de plantejar nous arguments un cop esgotats els del llibre. Però si continuen comptant amb la sensibilitat de Tom Perrotta a l'hora d'analitzar les relacions personals segur que pagarà molt la pena!

Codi 28 : The Leftovers de Tom Perrotta

Un cop presentada la programació i l'esperit d'aquest curs, és qüestió d'entrar en matèria... que tenim moltes lectures apassionants per endavant! Així que aquí us portem el primer dossier del curs que ens explica alguns aspectes de The Leftovers de Tom Perrotta. 

Així que ja el podeu anar a consultar a la pàgina corresponent de dossiers!

Pla 9 2015-2016 : És ciència-ficció... encara que no ho sembli!

Quan, des de la Biblioteca Can Mulà, vam decidir posar en marxa aquest club de lectura dedicat a la promoció de la literatura de gènere érem conscients que alguns dels gèneres que es tractarien podrien ser més complicats pels lectors que d'altres. I el més complicat era, sens dubte, el de la ciència-ficció. Però sabíem que en algun moment ens hauríem d'encarar amb aquest repte. 

Un cop assumit que s'havia de fer aquest pas (al cap i a la fi aquest és l'objectiu bàsic del Pla 9), la següent pregunta era lògica: com? L'opció ràpida hagués estat dissenyar una programació sobre ciència-ficció amb grans clàssics i obres de referència dels darrers anys. Ens hagués quedat un menú molt potent però, com comentàvem anteriorment, la ciència-ficció pot arribar a ser un plat de difícil digestió per a molts usuaris. Ja sigui perquè el consideren excessivament fantàstic o perquè planteja conceptes científics que poden provocar que la lectura sigui més feixuga... o perquè els lectors considerin que aquest gènere es mou dins d'uns paràmetres propis que poden provocar que endinsar-se en aquest tipus de literatura sigui una experiència complicada. Tot i això, i l'èxit de la programació 2014-2015 on ja es van programar llibres relacionats amb la ciència-ficció, ens ha fet decantar-nos per una aproximació més subtil. I per això ens aprofitem que la ciència-ficció està molt present al nostre voltant... encara que no ho sembli.

Al cap i a la fi, la ciència-ficció està vivint una nova joventut en el medi audiovisual amb sèries i pel·lícules que són obertament d'aquest gènere... però també hi ha altres obres on la ciència-ficció és una excusa per desenvolupar històries de caràcter molt més quotidià. Tampoc ens enganyem, molta ciència-ficció té com a objectiu fantasiejar amb el futur de la humanitat. Per tant, seguim (com aquest any) parlant de persones, encara que després vestim la història amb naus espacials, forats negres i tot tipus de criatures extraterrestres.

Així que aquesta aproximació ens va semblar apropiada per fer una introducció progressiva a aquest gènere. Com sempre de la mà d'un bon grapat de bons llibres que ens permetran seguir emocionant-nos i, perquè no, seguir discutint sobre la nostra realitat. 

I recordeu que si voleu conèixer la programació d'aquest any només heu d'anar a la pàgina corresponent.

Gènere distòpic : la ciència ficció

Si analitzem rigorosament molts dels llibres utòpics i, sobretot, distòpics, podem arribar a la conclusió que la majoria es poden englobar dins d'un gènere molt més ampli com és la ciència-ficció. Fins i tot obres com 1984 o Un mundo feliz que són fruit d'èpoques molt concretes on el món encara experimentava amb la política i aspirava a trobar un model social més just i igualitari, entrarien dins d'aquest gènere.

Per desgràcia, la realitat ens ha demostrat que, per ara, no hem trobat un model prou beneficiós pel conjunt de la humanitat i, a més, semblaria que hem gastat la nostra capacitat d'implantar nous sistemes socials (potser per la por de trencar amb l'actual). Això s'ha vist clarament en els llibres de ciència-ficció que ara, en molts casos, presenten societats molt properes a la nostra i amb elements distòpics molt més subtils que ens demostren que el gran triomf del sistema ha estat fer veure que el sistema funciona. Un sistema econòmic i social que es manté pràcticament inalterable gràcies a disposar de sistemes de control de la població més soterrats que es basen en provocar en el ciutadà la il·lusió que no hi ha un model social millor i en un consum continuat que ofereix una sensació de felicitat momentània.

A partir d'aquest estat de la realitat, és normal que els escriptors de ciència-ficció ja no siguin tant obertament distòpics, ja que no fa falta imaginar un món futur distòpic quan el real ja ho és de formes més soterrades. Tot i això, alguns visionaris com William Gibson ja van explorar la potència i els perills de les societats interconnectades en títols com Neuromante o Mona Lisa acelerada (que són els orígens d'un subgènere distòpic com el cyberpunk) o alguns com Richard Morgan ens va portar cap a un món de neoliberalisme extrem on han desaparegut els estats i les multinacionals dominen el món en el seu llibre Leyes de mercado. Fins i tot alguns llibres com La larga marcha d'Stephen King (tot i que no es descriu la societat) o Snow Crash de Neal Stephenson (cyberpunk amb el llenguatge com a arma viral) podrien considerar-se llibres indiretament distòpics que critiquen una societat indirectament totalitària. Perquè aquest sembla el camí de la ciència ficció més actual: elaborar una literatura distòpica tant subtil com és la societat que ens envolta i en contraposició a la novel·la juvenil que hem vist en un post anterior que sí que ha agafat el relleu pel que fa a la distòpia més "tradicional" (si es pot dir així).