dissabte, 16 de maig de 2015

Gènere distòpic : la ciència ficció

Si analitzem rigorosament molts dels llibres utòpics i, sobretot, distòpics, podem arribar a la conclusió que la majoria es poden englobar dins d'un gènere molt més ampli com és la ciència-ficció. Fins i tot obres com 1984 o Un mundo feliz que són fruit d'èpoques molt concretes on el món encara experimentava amb la política i aspirava a trobar un model social més just i igualitari, entrarien dins d'aquest gènere.

Per desgràcia, la realitat ens ha demostrat que, per ara, no hem trobat un model prou beneficiós pel conjunt de la humanitat i, a més, semblaria que hem gastat la nostra capacitat d'implantar nous sistemes socials (potser per la por de trencar amb l'actual). Això s'ha vist clarament en els llibres de ciència-ficció que ara, en molts casos, presenten societats molt properes a la nostra i amb elements distòpics molt més subtils que ens demostren que el gran triomf del sistema ha estat fer veure que el sistema funciona. Un sistema econòmic i social que es manté pràcticament inalterable gràcies a disposar de sistemes de control de la població més soterrats que es basen en provocar en el ciutadà la il·lusió que no hi ha un model social millor i en un consum continuat que ofereix una sensació de felicitat momentània.

A partir d'aquest estat de la realitat, és normal que els escriptors de ciència-ficció ja no siguin tant obertament distòpics, ja que no fa falta imaginar un món futur distòpic quan el real ja ho és de formes més soterrades. Tot i això, alguns visionaris com William Gibson ja van explorar la potència i els perills de les societats interconnectades en títols com Neuromante o Mona Lisa acelerada (que són els orígens d'un subgènere distòpic com el cyberpunk) o alguns com Richard Morgan ens va portar cap a un món de neoliberalisme extrem on han desaparegut els estats i les multinacionals dominen el món en el seu llibre Leyes de mercado. Fins i tot alguns llibres com La larga marcha d'Stephen King (tot i que no es descriu la societat) o Snow Crash de Neal Stephenson (cyberpunk amb el llenguatge com a arma viral) podrien considerar-se llibres indiretament distòpics que critiquen una societat indirectament totalitària. Perquè aquest sembla el camí de la ciència ficció més actual: elaborar una literatura distòpica tant subtil com és la societat que ens envolta i en contraposició a la novel·la juvenil que hem vist en un post anterior que sí que ha agafat el relleu pel que fa a la distòpia més "tradicional" (si es pot dir així).