divendres, 15 de juliol del 2016

Codi 36 : Lem, un europeu a la cort dels escriptors anglosaxons

Que la publicació de ciència-ficció està dominada bàsicament per autors anglosaxons no és cap misteri. No és que a la resta del món no se'n publique, que es fa. Però és cert que costa arribar al gran públic des d'idiomes com el francès, l'alemany o el polac (per dir alguns idiomes relativament representatius en el gènere). I més difícil va ser quan Stanislaw Lem ho va aconseguir des de més enllà del teló d'acer (una barrera a tots els nivells). 



I ho va fer gràcies a la seva inqüestionable qualitat que emana d'una carrera literària impecable (amb obres com Solaris, La investigación, Edén o Ciberíada)  i amb una visió molt àmplia, no només de la literatura, si no també de l'ésser humà i la seva relació amb la ciència. Per exemple un dels seus temes favorits, com es pot veure a Solaris, va ser la fabulació sobre el contacte entre éssers humans i intel·ligències alienígenes, fruit clarament de l'extraordinari interès que havia a partir dels anys cinquanta per l'exploració espacial.

Tot això va provocar que l'any 1973 fos declarat membre honorari de la Science Fiction Writers Association, un "premi" que difícilment podia rebre un autor fora de l'àmbit anglosaxó. Llàstima que Lem fos expulsat tres anys després per opinar que la ciència-ficció nord-americana era de baixa qualitat en la seva major part. Un exemple evident de la forta personalitat de Lem, però també de la seva visió del gènere a qui exigia el més alt nivell de qualitat i de rigor.






Codi 36 : Solaris en imatges

A aquestes alçades ja hem finalitzat el curs 2015-2016 sobre ciència-ficció. Ho vam fer amb l'honor de comentar un dels grans clàssics de la ciència-ficció: Solaris de Stanislaw Lem. Però la seva història no només ha fascinat als lectors, si no també als directors de cinema que han fet diferents adaptacions de la novel·la. És cert que basant-se sobretot en l'aspecte emocional dels personatges i deixant de banda  l'aspecte més fantàstic. Segurament per la dificultat de poder portar a terme el genial equilibri narratiu que va desenvolupar Lem entre tots els temes tractats a la novel·la (el primer contacte, el concepte d'intel·ligència, el sentiment de culpabilitat, la investigació científica).

La primera versió que destacarem la va realitzar el director rus Andrei Tarkovsky l'any 1972. I possiblement per la proximitat cultural, per dir-ho d'alguna forma, entre el director rus i l'escriptor polac, potser és la que millor capta l'essència original:


Van haver d'esperar trenta anys (2002) perquè es tornés a fer una altra adaptació. En aquest cas seria el director, també de culte, Steven Soderbeg que amb George Clooney de protagonista aprofités la millora en efectes especials per fer una aproximació més espectacular a la novel·la:


Potser cap de les dues arriba als nivells d'excelència de la novel·la original. Però s'ha de reconèixer que són dos bones pel·lícules que capture força bé l'esperit bàsic de Solaris.