Deia Elizabeth Strout a Em dic Lucy Barton que les persones que es dediquen a escriure acostumen a tractar sempre el mateix tema (una opinió que també podem en algun llibre de John Irving, per exemple). Però hi ha autors que aquesta afirmació la porten un pas més enllà: no només sempre desenvolupen la mateixa idea amb variacions si no també els serveix com a teràpia d'un fet traumàtic. David Vann és un cas paradigmàtic. El suïcidi del seu pare ha marcat d'una forma o una altra la seva narrativa (Sukkwan Island és un bon exemple però "el tema" també apareix a Aquari o Caribou Island) en un intent, semblaria, de buscar respostes sobre una tragèdia tant personal.
Pero Vann no és l'únic autor que ha orbitat al voltant d'un tema d'una forma tant clar. Per començar podríem citar al Premi Nobel Kenzaburo Oé que va incloure en diversos dels seus llibres la seva relació amb el seu fill autista (Una questió personal o El grito silencioso, entre d'altres obres). I, fins i tot, podríem parlar de James Ellroy amb Mis rincones oscuros, que mai va superar l'assassinat de la seva mare, o el mateix John Irving amb la figura del pare absent (El món segons Garp o Fins que et trobi). Tot exemples de com, a vegades, la literatura pot ser un bon mitjà terapèutic per afrontar traumes personals.
