Està clar que una bona part de la força d’un club de lectura recau
en la dinàmica que es genera a partir del trobament de les persones
participants en la tertúlia mensual que fem a la Biblioteca. En dies com
aquests, amb la política de confinament en marxa, els clubs perden aquesta part
tant important, però això no vol dir que no puguem seguir comentant els llibres
gràcies a les xarxes (no és el mateix, però és una opció!). Així que, des de la
Biblioteca, us farem arribar les nostres valoracions dels llibres dels que no
puguem fer tertúlia.
Aquest mes, com ja sabeu per aquest bloc, ens tocava la lectura de
Des del meu cel, el best-seller d’Alice Sebold que ens
explica la història de Susie Salmon, una nena de catorze anys que és violada i
assassinada pel seu veí, justament quan comença a experimentar la vida d’adult
(el primer amor, els estudis, el futur…). La gràcia del llibre, apart de la
cruesa del crim (el seu aspecte més polèmic) és que tenim a la mateixa Susie
explicant-nos la història en una variant de la figura del narrador omniscient.
I ho fa “des del seu cel”, una mena de purgatori, que les víctimes tenen a la
seva disposició i en el que poden fer realitat tots els seus desitjos, mentre
es preparen per passar a un cel més definitiu. Susie decideix dedicar-se a
veure com continua la vida dels seus familiars, amics i, fins i tot, del seu
assassí.
Així que, des del seu cel, Susie pot veure com la seva desaparició
afecta de forma devastadora la seva família, amb uns pares que es distancien
cada vegada més per la forma diferent que tenen d’encarar el crim: el pare
s’obsessiona amb la desaparició de la Susie, mentre que la seva mare vol
oblidar ràpidament el dolor que li causa. En aquest punt cada lector segur que
s’haurà identificat amb la postura d’un dels dos progenitors i tal i com està
explicada la història podem imaginar que la mare no sortiria gaire ben parada
en una possible tertúlia de club de lectura. Al cap i la fi, la nostra
necessitat de justícia per la mort d’un/a fill/a segur que són sentiments més
propers a la majoria de persones que no la necessitat d’oblidar.
Lògicament, també veurà el creixement dels seus germans i,
especialment, com la seva germana anirà definint el seu projecte vital propi.
Així com també el desenvolupament del seu primer, i únic, amor i la seva millor
amiga que, a més, té una certa connexió amb ella. Mica en mica, tots els seus
coneguts aniran creixent i madurant, un procés que li ha negat a ella el seu
assassí.
Amb tots aquests elements el llibre es postula com una història
sobre com gestionar la pèrdua violenta d’una filla (la denúncia de la violència
contra les dones i les nenes està molt present al llarg de tota la història) i
la dificultat de superar o no aquest fet. Tot i el toc fantàstic s’ha de dir
que la resolució és força realista (no explicarem perquè, lògicament, això
queda pels ulls des lectors) així que, a part de certes concessions per part de
l’autora que arriben cap al final del llibre i que poden tenir alguns problemes
de lògica interna, ens trobarem davant d’un final força agredolç però
satisfactori a tots els nivells i on Sebold és capaç de navegar entre dues
aigües (la fantasia i la realitat) amb força habilitat.
Finalment, podríem acabar destacant la discutible adaptació del
títol original (The lovely bones) feta al català o al castellà, que no té la
mateixa força i que perd part del component fosc de la història. Potser els
editors del país no es van atrevir a fer una traducció més acurada. Aquest punt
no afecta a l'impacte que pot tenir el llibre, però sí que li fa perdre una
mica de la seva intenció global.
