Codi 53 : Em dic Lucy Barton d'Elizabeth Strout

Després de La pianista d'Elfriede Jelinek, ens tornem a enfrontar a una història on mare i filla són protagonistes. Però ho farem d'una forma molt més intimista que llavors amb Em dic Lucy Barton d'Elizabeth Strout, una autora que gràcies a llibres com Olive Kitteridge o aquest mateix, s'ha convertit en una de les autores més reconegudes dels darrers anys i els seus nous llibres, com el darrer Tot és possible, s'esperen amb grans expectatives pels lectors. 

En aquesta història repassarem la història familiar de Lucy Barton gràcies a l'aparició de la seva mare, a qui fa anys que no veu, mentre la Lucy es troba convalescent a l'hospital d'una operació (i, per tant, no pot fugir de la conversa!).


I, per començar, el dossier habitual.

Codi 52 Bis : El mar de John Banville

En una programació de club de lectura sobre la família, estava clar que havia d'haver lloc per a una història de matrimonis. La presència d'Amos Oz amb El meu Mikhael era força segura però també es va sopesar un altre títol: El mar de John Banville. La veritat és que són dos llibres força similars ja que els dos expliquen la història intimista d'un matrimoni i estan escrits per dos autors d'una qualitat literària inqüestionable. El en el cas de John Banville fins i tot podríem dir que aquesta qualitat, representada normalment per una prosa molt treballada, no li ha permès obtenir el reconeixement a nivell lector que han tingut compatriotes seus com Martin Amis, Julian Barnes o Hanif Kureishi. Fins al punt que ha creat un "alter ego" literari, Benjamin Black, per poder assolir aquest èxit a partir de les seves particulars novel·les de sèrie negra.

Amb El mar, ens trobem davant de la història de Max Morden que, a partir de la mort de la seva dona Anna es dedica a rememorar paratges de la seva història familiar i, sobretot, de la vida en comú amb ella. Tot s'ha de dir, hem de pensar que allò que ens explica en Max són els seus records i, per tant la poca fiabilitat d'aquests. El llibre és força recomanable (va guanyar el Booker Prize l'any 2005) però aquest cop ens vam volen decantar per explorar una literatura una mica més exòtica, tenint en compte que els escriptors britànics ja els tenim més presents.

Codi 52 : Amos Oz i el triunvirat (o no)

Sempre ens agrada escollir obres d'escriptors o escriptores d'altres cultures (en aquest cas, amb Amos Oz, la israelita) perquè ens permet fer un joc literari força interessant: estirar la corda a veure en quin context es mouen aquests autors i conèixer quins altres artistes són dignes de menció (i que poden seguir sent uns desconeguts pel nostre públic). 

En el cas d'Amos Oz vam veure que l'engloben dins d'una petita generació d'escriptors isralites anomenat "el triunvirat" juntament amb  A. B. Yehoshúa i Aharon Appelfeld. Una ràpida cerca al catàleg de les biblioteques públiques ens permet veure que en aquest cas s'ha publicat un bon grapat d'obres dels dos autors. Amb més presència de Yehoshúa (L'amant, El señor Mani, Viaje al fin del milenio, La novia liberada) que no pas d'Appelfeld (Flors d'ombra, Tsili, En Barfuss, l'immortal). Així que per aquest costat estem força coberts. 

El que és curiós en aquest triunvirat és que Appelfeld ha estat substituït darrerament per la figura de David Grossman, segurament l'escriptor israelitat més conegut del moment, gràcies  a obres com Tota una vida o Gran cabaret. Així que ja podeu veure que, fins i tot en aspectes com aquest de les "etiquetes", el món editorial és una jungla! 

Codi 52 : El meu Mikhael d'Amos Oz

Deixem el complicat món interior d'Elfriede Jelinek per gaudir de la lleugeresa aparent de la narrativa de l'escriptor israelita Amos Oz. En aquest cas ens trobem davant de la història d'un matrimoni (encara no havíem llegit cap!) i de com el pas del temps fa que es distanciïn cada cop més. 

És un canvi radical d'estil i to, amb l'objetiu de continuar introduïnt-nos en les relacions més properes de les nostres vides: les familiars.

I, com a tast, teniu el dossier aquí.

Codi 51 Bis : Les correccions de Jonathan Franzen

S'ha de reconèixer que, des de bon començament, teníem molt clar que La pianista, el llibre més conegut d'Elfriede Jelinek, guanyadora del Premi Nobel de Literatura l'any 2004, havia de tenir lloc en la programació del curs d'aquest any, gràcies a la seva història sobre una relació tòxica entre una mare sobrecontroladora i la seva filla pianista. 

Tot i aquest fet, que no deixava opció per altres alternatives, us volem recomanar un altre llibre que pot complementar tots els que hem llegit o citat fins ara. Estem parlant de Les correcions de l'escriptor americà Jonathan Franzen. És un llibre extens (motiu pel que, a més, no el vam considerar seriosament) que, quan es va publicar, es va convertir en la "gran novel·la americana" perquè il·lustra de forma molt detallista els problemes i les inquietuds d'una família de classe mitja d'Estats Units (també perquè va ser motiu de polèmica al ser recomanat per la popular periodista de la televisió Oprah Winfrey, aspecte que no va agradar al seu autor). En el fons, però, el que fa l'autor és reflexionar sobre les febleses de la societat americana que viu als suburbis i el miratge de la felicitat autoimposada pel nivell social del que gaudeixen els Lambert (que així es diu la família).

Amb aqueta novel·la Franzen es va situar com un dels autors nord-americans de referència. Una posició que després ha acabat de definir gràcies altres novel·les (també de llargària considerable) com Llibertat o Puresa. Tots disponibles a la biblioteca per cert.

Codi 51 : En imatges

Els darrers dos mesos hem tingut la sort de llegir llibres que han tingut adaptacions cinematogràfiques ben reeixides. Però si amb Expiació vam poder gaudir d'una pel·lícula de caràcter clàssic, amb La pianista (2001) ens trobem a una obra molt més extrema que aconsegueix (tot i que diuen que rebaixant una mica el to del llibre, imagineu!) representar la narrativa visceral de Jelinek. Però és que la direcció va recaure en ni més ni menys que Michael Haneke, un director compatriota de l'escriptora, acostumat a portar a la gran pantalla històries incòmodes per l'espectador. I si, a més, tenim la sort de comptar amb Isabelle Hupert com la professora protagonista, acabem per tenir una de les millors pel·lícules europees del segle XXI.

Codi 51 : La pianista d'Elfriede Jelinek

Fent una ullada a la programació d'aquest any ja es podia veure que teníem per endavant alguns llibres difícils. I La pianista d'Elfriede Jelinek és un d'ells. No tant pel tema, la relació complicada entre una mare i la seva filla ja adulta, sinó per la forma d'estar escrita per part d'aquesta escriptora austríaca que sembla escriure amb les entranyes. Frases punyents i fredes que no donen cap respir als lectors, és el que el podem trobar en els seus llibres. Una d'aquelles escriptores que, obligatòriament, han d'aparèixer en un club de lectura per recordar-nos que la literatura també té una funció pertorbadora.

I, el dossier, ja sabeu on trobar-lo!