Si fem una repassada a l'obra sencera de Fleur Jaeggy podem veure que és una d'aquelles autores que han fet de la narració curta el seu jardí personal. Des del seu primer llibre, El dedo en la boca (1968) als relats curts de El último de la estirpe (2014) la seva obra sempre ha tingut uns límits formals força definits.
Però no és l'única autora que ha fet de la prosa curta el seu camp de jocs. En aquest mateix club de lectura hem pogut llegir (abans de rebre el Premi Nobel, eh?) a la francesa Annie Ernaux que amb llibres com El lloc o La vergüenza ens ha permet entreveure alguns dels seus moments biogràfics més durs.
Tot i aquests exemples, no podem deixar de banda una de les grans autores reconegudes pels seus llibres (curts): la també francesa Amélie Nothomb. Quan pensem en la seva obra no la podem deslligar d'aquests llibres curts (aquí sempre amb el groc d'Anagrama en castellà) que ens han portat obres com Estupor y temblores o La cosmética del enemigo, per citar dos dels més coneguts. Fins i tot o podríem considerar Nothomb com la gran precursora d'aquesta mena de sub-gènere.
En definitiva, són escriptores que es mouen bé en les distàncies curtes perquè els permeten centrar-se en fets cabdals, i moltes vegades molt íntims, de la història que volen explicar. Sempre ens pot quedar el dubte de com es desenvoluparien en llibres més llarg però, a aquestes alçades de la literatura, potser no cal, no?
