Resum temporada 2019-2020

Com cada principi d'any, i abans de començar el nou curs, ens retrobem en aquest petit resum que repassa com va anar la temporada passada. Està clar que no podem deslligar la crisi sanitària que estem vivint d'aquest comentari, tenint en compte que va significar la interrupció del club de lectura a mitjans del mes de març, just quan estàvem a punt de comentar Des del meu cel d'Alice Sebold. Fins llavors el cicle dedicat als llibres políticament incorrectes havia funcionat prou bé i la majoria dels llibres van ser valorats positivament per les persones participants.

El primer llibre que vam llegir, Lolita de Vladimir Nabokov, ens va permetre marcar una mica el to que hauria d'haver tingut tot l'any gràcies a un llibre controvertit que difícilment hauria vist la llum actualment (fet que ens hauria de fer reflexionar si ens hem tornat més "correctes" o menys lliures a nivell literari).  A més va ser un dels clàssics que omplien el menú anual juntament amb altres llibres que van tenir molt bona resposta com Matar un rossinyol de Harper Lee, amb una història sobre el racisme que està malauradament més vigent que mai, o El trastorn de Portnoy de Philip Roth, un d'aquells llibres "trampa" que tenen moltes possibilitats de naufragar en un club de lectura, però que en el cas del nostre club va funcionar sorprenentment bé (èxit que reflecteix molt bé la capacitat i l'interès del grup per encarar aquest tipus de reptes i que permet incloure a la programació llibres que, en una altra situació, potser no tindrien lloc).

De les cinc primeres lectures que sí que vam comentar dos llibres contemporanis van obtenir una resposta correcta tot i que amb algun "però". Per començar la crònica de la repressió política a Romania de Herta Müller a La bèstia del cor va interessar força però el toc fosc que destil·la tot el llibre pot fer difícil que els lectors repeteixin amb Müller (però per això existeix el nostre club!). Per una altra banda el ritmen frenètic de Recursos inhumans de Pierre Lemaitre segurament va eclipsar la seva crítica al capitalisme extrem actual. 

 

 

Fins llavors, les sensacions eren bones i la resposta a la proposta també. Quan va arribar el confinament encaràvem la lectura, com ja s'ha comentat, de Des del meu cel un llibre dur però també més amable amb els lectors. I aquí ens vam aturar... En el sac de les lectures incorrectes pendents van quedar tres clàssics com Homes i ratolins de John Steinbeck, Mrs. Dalloway de Virginia Woolf i La taronja mecànica d'Anthony Burgess. Tota una llàstima! Per sort, són llibres fàcilment "programables" per a un club de lectura. Així que potser ens els tornarem a trobar més endavant.

 

 

I fins aquí la repassada anual a les experiències lectores viscudes en el nostre humil però agosarat Club de lectura Pla 9. Com sempre només ens queda agrair a les nostre tertulianes i al nostre tertulià el seu grau d'implicació en la proposta i que permet, fins i tot en anys com aquest, que les tertúlies siguin engrescadores i de gran qualitat. Segur que les d'aquest proper any també ho seran! Seguim!

 

Codi 72: En imatges

Tot i que ja fa temps que el curs 2019-2020 va finalitzar (de forma atípica com ja sabeu), no podríem tancar l'apartat relacionat amb La taronja mecànica sense recordar l'adaptació que Stanley Kubrick va fer l'any 1971 del llibre d'Anthony Burgess i que es va convertir ràpidament en una obra de cultura. S'ha de dir que l'adaptació és prou fidel però Kubrick va canviar el final a l'hora de rodar la seva pel·lícula, aspecte que no va agradar gens a Burgess que considerava, amb raó, que el missatge del llibre en contra de la violència quedava diluït.

Codi 72: La taronja mecànica d'Anthony Burgess

Amb el Codi 72 hauríem arribat a la darrera lectura del club de lectura d'aquest any. Per concloure el curs teníem prevista una lectura realment inquietant i provocadora: La taronja mecànica d'Anthony Burgess. 

Tot i que la seva fama també prové clarament de la magnífica adaptació cinematogràfica d'Stanley Kubrick (que va dirigir una versió força fidel en termes generals), els valors d'aquest llibre són inqüestionables. Per un costat per atrevir-se a tractar un tema tan espinós com la violència social i els mitjans per combatre-la. Per un altra, per la creació d'un món (llenguatge inclòs) que no sembla tan lluny del nostre. 

Si teniu prevista la seva lectura (acció que us recomanem) recordeu que teniu un dossier disponible per complementar-la. El trobareu aquí.

Codi 71: En imatges (teatrals)...

La cultura és una gran xarxa d'obres i creacions que es creant a mesura que els artistes imaginen noves situacions i històries que després poden ampliar-se amb versions en altres llenguatges. Aquest és el cas de Mrs. Dalloway de Virginia Woolf que, tot i ser una novel·la, s'ha adaptat habitualment a d'altres gèneres com el teatre. Curiosament, aquest mateix any hem tingut un exemple d'això en la programació del Teatre Nacional de Catalunya que va portar, a finals de 2019, al seu escenari principal una versió protagonitzada per Blanca Portillo. 

Si teniu curiositat podeu consultar informació sobre aquesta proposta a la mateix pàgina del TNC.

Codi 71: Mrs. Dalloway de Virginia Wolf

Tot i que el Club de Lectura Pla 9 segueix en hibernació degut a la crisi sanitària que estem vivint, seguim repassant les lectures que formaven part de la programació d'aquests mesos.

Pel maig de 2020 teníem "reservada" la lectura d'una d'aquelles autores que es van avançar al seu temps gràcies a una narrativa molt experimental i atrevida i uns temes que feien trontollar alguns fonaments socials de l'època: Virginia Wolf (en aquest cas amb el seu Mrs. Dalloway). Quasi un segle després de la seva publicació, aquest llibre segueix sent un lectura a la vegada inspiradora  per a molts lectors però també molt exigent (sense arribar, això sí, potser als nivells de l'Ulisses de James Joyce, que és de la seva mateixa època curiosament ).

Us deixem el dossier que teníem preparat!

Codi 70: En imatges

Segurament, l'adaptació de El raïm de la ira del 1940 dirigida per John Ford i protagonitzada per Henry Fonda sigui la versió cinematogràfica més coneguda de les obres de John Steinbeck. Però no hem de deixar de banda les adaptacions d'altres obres com és el cas de la mateixa Homes i ratolins. 

En el cas d'aquesta novel·la, publicada el 1937, és força sorprenent que només dos anys després de la seva publicació ja existís una adaptació per a la pantalla gran dirigida per Lewis Milestone (director més endavant d'altres clàssics com La cuadrilla de los once o Rebelión a bordo). Aquí teniu una mica més d'informació. Si busqueu una mica podeu trobar-la pels canals audiovisuals habituals.

En aquesta entrada, però, us hem portat el trailer de la versió de 1992 protagonitzada per Gary Sinise (que també va ser el director) i John Malkovich. Un bon planter d'actors per a una pel·lícula que, tot i que actualment no és gaire coneguda, va tenir en general bones crítiques i va ser nominada la millor pel·lícula del festival de Cannes d'aquell any.

Codi 70: The Dustbowl trilogy

Bona part de la pol·lèmica que envolta John Steinbeck és ideològica. La seva posició de defensor dels drets dels treballadors, molt propera al comunisme, és una constant en la seva obra i especialment important va ser la seva aportació com a cronista de la Gran Depressió que va començar l’any 1929. Destaca clarament a nivell crític la trilogia composta per Una batalla incierta, Homes i ratolins i, como no, El raïm de la ira, que va rebre el nom de “The Dustbowl trilogy” i també “Novel·les de Califòrnia”. 

Aquest any ens vam decidir per llegir Homes i ratolins al nostre club de lectura, però si fem un repàs a les altres dues obres (la primera molt més desconeguda que la tercera) veurem que totes tenen força interès. 

Una batalla incierta (In dubious battle, 1936), ens explica la vaga que fan els recollidors de fruita de California que estan coordinats pel “partit” (comunista, s'entén). Que el llibre tractés l’organització dels treballadors per demanar millores laborals en temps de crisi (aquells períodes on moltes empreses s’aprofiten de la necessitat dels treballadors) i, en conseqüència, la crítica a un sistema capitalista que és la base del sistema social americà, va provocar força problemes a Steinbeck, però aquest va continuar amb aquesta visió crítica amb les seves dues obres següent, Homes i ratolins (1937, escrita en principi com a obra de teatre) i El raïm de la ira (1939). Aquest darrer llibre, un clàssic de la literatura mundial, pinta un quadre força precís de la situació dels Estats Units en aquella època: amb milers de treballadors anant a Califòrnia a la recerca d’una vida millor per caure en les mans dels propietaris de les plantacions que s’aprofiten de la seva situació. Com en obres anteriors, la necessitat d’organitzar-se en sindicats per reclamar millors condicions torna a aparèixer. Tot i que això signifiqui que s’hagi de lluitar contra un sistema que té tota la potència econòmica i legal.

Tot i que la “trilogia” té un context temporal molt clar, les lliçons que es poden extreure dels llibres de John Steinbeck sobre els drets de les persones treballadores semblen més actuals que mai i permeten considerar les seves novel·les com a exemple de la necessitat de la lluita per millorar els sistemes econòmics i socials. 

Codi 70: Homes i ratolins de John Steinbeck

Desitjant que tothom es trobin bé, seguim amb el ritme habitual del club de lectura encara que no ens puguem trobar presencialment. Per aquest mes d'abril ens tocava la lectura d'Homes i ratolins de John Steinbeck. Ens trobem un altre cop davant d'una d'aquelles obres clau de la literatura universal i que es situa en els temps de la Gran Depressió dels Estats Units al segle XX. Un llibre que va ser polèmic per qüestionar el sistema econòmic nord-americà (ja sabeu que els americans no acostumen a fer-ho).

Us deixem, com sempre, el dossier per fer una primera aproximació. 

Codi 69: Des del meu cel… des de casa

Està clar que una bona part de la força d’un club de lectura recau en la dinàmica que es genera a partir del trobament de les persones participants en la tertúlia mensual que fem a la Biblioteca. En dies com aquests, amb la política de confinament en marxa, els clubs perden aquesta part tant important, però això no vol dir que no puguem seguir comentant els llibres gràcies a les xarxes (no és el mateix, però és una opció!). Així que, des de la Biblioteca, us farem arribar les nostres valoracions dels llibres dels que no puguem fer tertúlia.

Aquest mes, com ja sabeu per aquest bloc, ens tocava la lectura de Des del meu cel, el best-seller d’Alice Sebold que ens explica la història de Susie Salmon, una nena de catorze anys que és violada i assassinada pel seu veí, justament quan comença a experimentar la vida d’adult (el primer amor, els estudis, el futur…). La gràcia del llibre, apart de la cruesa del crim (el seu aspecte més polèmic) és que tenim a la mateixa Susie explicant-nos la història en una variant de la figura del narrador omniscient. I ho fa “des del seu cel”, una mena de purgatori, que les víctimes tenen a la seva disposició i en el que poden fer realitat tots els seus desitjos, mentre es preparen per passar a un cel més definitiu. Susie decideix dedicar-se a veure com continua la vida dels seus familiars, amics i, fins i tot, del seu assassí.

Així que, des del seu cel, Susie pot veure com la seva desaparició afecta de forma devastadora la seva família, amb uns pares que es distancien cada vegada més per la forma diferent que tenen d’encarar el crim: el pare s’obsessiona amb la desaparició de la Susie, mentre que la seva mare vol oblidar ràpidament el dolor que li causa. En aquest punt cada lector segur que s’haurà identificat amb la postura d’un dels dos progenitors i tal i com està explicada la història podem imaginar que la mare no sortiria gaire ben parada en una possible tertúlia de club de lectura. Al cap i la fi, la nostra necessitat de justícia per la mort d’un/a fill/a segur que són sentiments més propers a la majoria de persones que no la necessitat d’oblidar. 

Lògicament, també veurà el creixement dels seus germans i, especialment, com la seva germana anirà definint el seu projecte vital propi. Així com també el desenvolupament del seu primer, i únic, amor i la seva millor amiga que, a més, té una certa connexió amb ella. Mica en mica, tots els seus coneguts aniran creixent i madurant, un procés que li ha negat a ella el seu assassí. 

Amb tots aquests elements el llibre es postula com una història sobre com gestionar la pèrdua violenta d’una filla (la denúncia de la violència contra les dones i les nenes està molt present al llarg de tota la història) i la dificultat de superar o no aquest fet. Tot i el toc fantàstic s’ha de dir que la resolució és força realista (no explicarem perquè, lògicament, això queda pels ulls des lectors) així que, a part de certes concessions per part de l’autora que arriben cap al final del llibre i que poden tenir alguns problemes de lògica interna, ens trobarem davant d’un final força agredolç però satisfactori a tots els nivells i on Sebold és capaç de navegar entre dues aigües (la fantasia i la realitat) amb força habilitat. 

Finalment, podríem acabar destacant la discutible adaptació del títol original (The lovely bones) feta al català o al castellà, que no té la mateixa força i que perd part del component fosc de la història. Potser els editors del país no es van atrevir a fer una traducció més acurada. Aquest punt no afecta a l'impacte que pot tenir el llibre, però sí que li fa perdre una mica de la seva intenció global.

Pla9 : un club de lectura políticament incorrecte

Amb el confinament que estem patint degut a la crisi sanitària del Covid-19, potser és un bon moment per reflexionar sobre algunes de les característiques d'aquest club de lectura i, sobretot, en relació al cicle d'aquest any dedicat a llibres controvertits (“políticament incorrectes” com es diu ara).

Aquesta era una idea sobre la que, des del principi, havíem donat moltes voltes. Especialment perquè ens agrada la idea de la literatura com a mitjà de crítica i d’anàlisi de la humanitat i la seva societat i que d’una forma o altra ha de servir per qüestionar una realitat tan imperfecta com la humana (i aquests dies s'estan veient clarament tant els nostres trets positius com els negatius).

Però és cert que el mateix club, al llarg de totes les seves edicions, sempre ha tingut aquesta vocació de presentar obres incòmodes i, si fem una repassada a l’històric de lectures, podem trobar noms tan coneguts i polèmics com Chuck Palahniuk, Cormac McCarthy, Michel Houellebecq, Timur Vermes, Elfriede Jelinek, David Vann o Han Kang que ens han ofert sempre títols (cada persona segons el seu estil i temes predilectes, està clar) amb un contingut inquietant i provocador. 

Pràcticament amb aquesta relació podríem haver “vestit” la programació d’aquest any, però com no ens agrada repetir-nos i la història de la literatura és àmplia, ens hem esforçat per trobar escriptors/es que no haguessin aparegut encara en les nostres programacions i que poguessin aportar aquest component de repte literari que tant ens agrada. Intentant, això sí, que les persones del nostre club de lectura valorin positivament els valors de cada llibre, més enllà que els agradi o no. I, per sort, les nostres participants no tenen problemes en encarar cada mes les propostes que els fa “el club més agosarat de la Biblioteca Can Mulà”!

Codi 69: En imatges

No es pot negar que la història que ens explica Des del meu cel té un punt clarament cinematogràfic. Així que no ens ha d'estranyar que l'any 2009 es fes una adaptació a la pantalla gran i que a la cadira de direcció tinguessim ni més ni menys, que a Peter Jackson, que venia de triomfar amb l'adaptació monumental de El senyor dels Anells. Com a protagonista tenim a una actriu que s'ha convertit en un referent del cinema actual, una molt jove Saoirse Ronan.

Amb aquestes bases la pel·lícula s'esperava força de la propsota i encara que va tenir una rebuda relativament positiva no va tenir l'impacte desitjat. Potser perquè Peter Jackson semblava repetir-se una mica després d'haver filmat Criaturas celestiales amb Kate Winslet en els principis de la seva carrera? Qui sap...

Us deixem el trailer per si us voleu animar a recuperar-la!

Codi 69: Des del meu cel d'Alice Sebold

Alice Sebold no és una autora gaire prolífica. Al cap i a la fi, "només" ha escrit tres llibres. Però haurà deixat per a la història un llibre com Des del meu cel: un llibre, amb tocs autobiogràfics, que ens explica la violació i l'assassinat de la noia de catorze anys, Susie Salmon. Però en aquesta novel·la, el terrible acte que acaba amb la vida de la jove protagonista és només el punt de partida. Perquè ella està morta, però pot veure com es desenvolupen les vides dels seus familiars i també del seu assassí. Així que ens esperen emocions fortes al llarg del camí.

I teniu el dossier per començar!

Codi 68: 50 anys després...

La lectura de El trastorn de Portnoy no deixa cap persona indiferent degut, sobretot, a la forma que té Philip Roth d'explicar les experiències íntimes del protagonista: una sexualitat molt marcada per la culpa i la moral (i, per tant, plena de frustracions) i les seves experiències familiars. Però, com sempre passa quan parlem de sexe, hi ha l'amenaça que el lector no superi aquesta vessant de llibre i no arribi a entendre el drama vital real d'Alexander Portnoy, el protagonista.

Està clar que ens trobem davant d'un llibre molt visceral, amb el que Roth va intentar trencar amb la seva habitual forma d'escriure, més formal i acadèmica, i també treure de dins seu tota una sèrie de reflexions al voltant del que significa néixer en una família jueva. El resultat, segurament, no deuria agradar gaire dins de la seva comunitat. 

Però per fer una bona ullada amb perspectiva a aquest llibre (que ha causat estralls en més d'un club de lectura), podem anar al mateix autor qui, en una entrevista oferta al diari El País va reflexionar sobre els seus motius a l'hora d'escriure el llibre. Informació de primera mà que podeu consultar aquí.

Codi 68: El trastorn de Portnoy de Philip Roth

Hi ha noms "condemnats" a aparèixer tard o d'hora en un club de lectura. Philip Roth és un d'aquests noms. Autor de clàssics de la literatura contemporània com Pastoral Americana o Em vaig casar amb una comunista, és una de les plomes de referència de la narrativa nord-americana. Aquest any, l'hem volgut incloure en el nostre cicle de llibres políticament incorrectes amb El trastorn de Portnoy llibre bastant controvertit per l'ús del sexe (el tema TABÚ per excel·lència) que en fa el protagonista.

Podeu consultar el dossier per començar!

Codi 67: En imatges

Un element important per l'èxit de Matar un rossinyol, més enllà de la seva qualitat, va ser la producció l'any 1962 de la seva versió fílmica a càrrec de Robert Mulligan amb Gregory Peck en el paper inoblidable d'Atticus Finch. En una època on els Estats Units d'Amèrica es trobaven en plena lluita pels drets civils de la minoria negra, escriure (en aquest cas per part de Harper Lee) i després filmar aquesta història, ja podem imaginar que va ser tot un exercici de valentia. La pel·lícula mateixa va tenir una gran resposta per part de la crítica i va arribar a guanyar tres Oscar (un, no podia ser d'una altra forma, per a Gregory Peck). 

Curiosament, ens trobem davant d'un cas estrany, amb un llibre i una pel·lícula que han passat a la història dins de la seva categoria particular (com la Lolita de Nabokov, curiosament)!

Codi 67: Matar un rossinyol de Harper Lee

Hi ha llibres que, per alguna raó, sempre tenen relació amb l'actualitat. Qualsevol podria pensar que els temes que tracta Matar un rossinyol de Harper Lee ja haurien d'estar més que superats. Però la incapacitat humana per millorar en alguns aspectes no ens hauria de sorprendre a aquestes alçades. La denúncia del racisme que fa Lee en el seu famós però únic llibre (perquè el llibre que es va publicar darrerament no deixa de ser una primera versió d'aquest) és encara prou actual i ens permet considerar aquesta obra com una de les grans de la literatura de tots els temps. A gaudir-lo... començant pel dossier!

Codi 66: Lemaitre

Tot i que la literatura de gènere cada cop més té una millor rebuda per part de la crítica, encara ens podem trobar amb certs prejudicis al voltant dels escriptors que han basat part del seu èxit en aquest tipus d’obres. Pierre Lemaitre és un d’aquests autors que, gràcies a les seves obres de sèrie negra (i especialment al cicle de l’inspector Camille Verhoeven que va iniciar amb Iréne l’any 2006), va trobar el sempre difícil camí de l’èxit.

Però lluny de conformar-se amb aquesta privilegiada situació, aquest escriptor parisenc va agafar el repte d’ampliar el seu registre literari amb obres com Vestit de Núvia (un thriller amb tocs de bogeria escrit el 2009), però especialment amb Ens veurem allà dalt, una ambiciosa història sobre les seqüeles de la 1a Guerra Mundial que va rebre, ni més ni menys, el prestigiós Premi Goncourt l’any 2013 i el situa, si no ho era ja, com una de les plomes de referència de les lletres franceses contemporànies. Un llibre del que, a més, Lemaitre acaba de publicar una obra relacionada, Els colors de l’incendi, que segueix ampliant un currículum literari implecable i molt personal, on no dubta en seguir reivindicant tot tipus de literatura.

La majoria del seus llibres el podeu trobar a la Biblioteca Can Mulà i estem segurs que seguirem ben atents la seva ca

rrera propera.