Si amb el Projecte Rosie vam veure que els autors, quan troben un personatge prou interessant, opten per seguir explicar les seves aventures (Wilt de Tom Sharp o la saga de Conejo de John Updike serien altres exemples) en aquest cas trobem un cas una mica diferent: el personatge és la propia autora. Aquest tret implica que les seves "aventures" tenen un component de realitat (segurament explicat amb un to humorístic, cert) que no trobem en els exemples anteriors. I és que la vida real té un punt d'humor surrealista força difícil de trobar en una novel·la de ficció.
Com sembla que Cómo ser mujer va funcionar força bé, Moran va publicar un altre llibre, Com es fa una noia, que enllaça directament amb el to del primer. Tot i que, en aquest cas, va optar per novel·lar (amb personatge nou inclòs), les seves experiències adolescents amb la seva família i també com a crítica musical. Cert, abandona el concepte del primer llibre directament extret de la seva vida, per intentar construir un relat més homogeni. Però segueix mantenint les mateixes intencions i sobretot la mateixa postura sobre com es fa una dona... que abans ha estat una noia.
