Codi 25 : Distòpies juvenils

A vegades els camins de la literatura són inesperats i els gèneres s'obren camí de la forma més sorprenent. Aquest és el cas del gènere distòpic, que va néixer amb l'objectiu de criticar la societat del moment a partir de faules polítiques i que, sorprenentment, ha vist com ressorgia amb força gràcies a la novel·la juvenil. 

És cert que és un tipus de literatura que pot apel·lar al públic jove: els llibres distòpics parteixen de la creació de societats totalitàries que intenten controlar la llibertat personal dels seus ciutadans i que provoquen l'aparició de cèl·lules rebels que lluiten contra el sistema. Amb aquesta base no és d'estranyar que els joves s'identifiquin amb aquests llibres i, tampoc és d'estranyar que les editorials i els autors hagin adaptat aquest discurs a la realitat adolescent. Al cap i a la fi els joves "lluiten" per trobar el seu lloc a la societat (que més d'un pot pensar que intenta controlar-los) i aquests llibres funcionen com a metàfora vital d'uns lectors que es troben vulnerables davant d'una societat que espera que es converteixin en adults i "aportin" les seves habilitats al bé comú.

I com tot moviment literari, aquesta onada també té les seves obres de referència: la més destacable és la megafamosa  saga de Els jocs de la fam de Suzanne Collins que s'ha convertit en el gran referent (amb adaptacions cinematogràfiques incloses). Però també trobem d'altres aquesta mateix Traició d'Scott Westerfeld, la saga Divergent de Veronica Roth o Junts d'Ally Condie. I aquests només són la punta de llança de tot aquest fenomen! Un cop d'ull a les prestatgeries de la Biblioteca Can Mulà (per exemple!) us permetrà observar de primera mà la vitalitat de la novel·la juvenil distòpica.

Codi 23 : Philip K. Dick i la realitat

Un dels punts en comú entre tots els llibres que composen la programació d'aquest any és la capacitat per qüestionar la societat (ja sigui passada, present o futura). El que ja no és tant habitual és que els escriptors no només es replantegin les normes socials sinó que també ho facin amb la realitat. Però clar, quina societat pot ser la més inquietat sinó aquella en la que no ens podem refiar de la realitat que ens envolta o si no sabem distingir entre el que és real o no? I en aquest tema podem dir que Philip K. Dick era tot un mestre. Molts dels seus llibres tracten d'una forma o una altra aquest concepte que fa trontollar completament les bases de la societat i de l'individu. D'aquesta forma, els personatges de Dick acostumen a rebre les conseqüències de les diferents onades de realitat i intenten sobreviure sense acabar d'entendre clarament en quin nivell de realitat viuen.

A Do androids dream of electric sheep? trobem un exemple d'això quan Rick Deckard és portat a una comissaria de policia on no el coneix ningú i el lector té la sensació que ha entrat en una mena de món paral·lel. Però hi ha exemples molt més impactants com Ubik  on es parla de diferents nivells de realitat i el personatge fins i tot dubta sobre si està viu o no, The three stigmata of Palmer Eldritch on es tracten les drogues que permeten "somniar" altres vides o Flow my tears, the Policeman said   on el protagonista veu com la seva identitat és esborrada i ningú el reconeix.

Fins i tot podem dir que el mateix Philip K. Dick vivia en un món paral·lel. La seva addició a algunes substàncies i alguns problemes de caire psicològic el portaven a qüestionar-se contínuament la seva pròpia realitat. Així que no és difícil entendre perquè aquests temes són tan característics de la seva obra.

Escriptors distòpics : John Brunner

A l'hora de fer la programació sempre s'han de prendre decisions. El nombre de sessions anuals són limitades, nou en el nostre cas, i no es pot llegir tots aquells llibres que ens semblarien interessants. Això implica que, per desgràcia, hi ha escriptors que es queden fora de la tria i, en molts casos, fora de la possibilitat que els lectors els descobreixin. 

Un dels casos més flagrants d'aquest any és Ray Bradbury amb Fahrenheit 451 que va caure en les decisions finals. Però bé, aquest és un autor prou conegut i la seva obra encara més, així que, en principi, va ser un problema "menor".

Però sí que hi ha escriptors que sap greu no incloure i aquest va ser el cas de John Brunner: un escriptor de ciència ficció molt interessat per l'evolució de la societat i en molts casos amb una visió profètica envejable. No en va és un dels mestres de la ciència ficció sociològica.

De les seves obres podem destacar, pels nostres interessos d'aquest any, el que es va anomenar la "Trilogia del desastre" que la componen els títols Todos sobre Zanzíbar, El jinete en la onda de shock i El rebaño ciego. 

A Todos sobre Zanzíbar (a veure si endevineu perquè es diu així el llibre) Brunner explora els perills de l'explosió demogràfica i la violència social a partir d'un brillant construcció del context social a partir de diferents fonts d'informació i l'aparició de diversos personatges que ofereixen el seu particular punt de vista. 

 

Mentrestant a El jinete en la onde del shock ens trobem amb un futur proper distòpic dominat per xarxes d'ordinador en mans d'un govern despòtic que, amb les seves polítiques econòmiques liberals, està portant al país al desastre. El protagonista, per la seva banda, fuig del govern que vol fer servir les seva altes capacitats tecnològiques per control·lar als ciutadans.  En aquesta novel·la Brunner va preveure aspectes com el poder de les noves tecnologies, el control i accés de la informació, els virus informàtics...

Finalment tenim El rebaño ciego, on una societat afectada per un medi ambient molt contaminat, una manca de serveis públics de qualitat (sanitat, educació) i un govern amb interessos corporatius acaba esdevenint l'escenari de múltiples disturbis.

És cert, però que no és un autor "fàcil" de llegir. Pels seus arguments i sobretot per la seva forma de narrar exigeix al lector un cert esforç. Però és d'aquells escriptors que, realment, ens ofereixen un viatge interessant al cor de la societat humana.