Si analitzem
rigorosament molts dels llibres utòpics i, sobretot, distòpics,
podem arribar a la conclusió que la majoria es poden englobar dins
d'un gènere molt més ampli com és la ciència-ficció. Fins i tot
obres com 1984 o Un mundo feliz que són fruit d'èpoques molt
concretes on el món encara experimentava amb la política i aspirava
a trobar un model social més just i igualitari, entrarien dins
d'aquest gènere.
Per
desgràcia, la realitat ens ha demostrat que, per ara, no hem trobat
un model prou beneficiós pel conjunt de la humanitat i, a més,
semblaria que hem gastat la nostra capacitat d'implantar nous
sistemes socials (potser per la por de trencar amb l'actual). Això
s'ha vist clarament en els llibres de ciència-ficció que ara, en
molts casos, presenten societats molt properes a la nostra i amb
elements distòpics molt més subtils que ens demostren que el gran
triomf del sistema ha estat fer veure que el sistema funciona. Un
sistema econòmic i social que es manté pràcticament inalterable
gràcies a disposar de sistemes de control de la població més
soterrats que es basen en provocar en el ciutadà la il·lusió que
no hi ha un model social millor i en un consum continuat que ofereix
una sensació de felicitat momentània.
A partir
d'aquest estat de la realitat, és normal que els escriptors de
ciència-ficció ja no siguin tant obertament distòpics, ja que no
fa falta imaginar un món futur distòpic quan el real ja ho és de
formes més soterrades. Tot i això, alguns visionaris com William
Gibson ja van explorar la potència i els perills de les
societats interconnectades en títols com Neuromante o
Mona Lisa acelerada (que
són els orígens d'un subgènere distòpic com el cyberpunk)
o alguns com Richard Morgan ens va portar cap a un món de
neoliberalisme extrem on han desaparegut els estats i les
multinacionals dominen el món en el seu llibre Leyes de
mercado. Fins i tot alguns llibres com La larga marcha
d'Stephen King (tot i que no es descriu la societat) o Snow
Crash de Neal Stephenson
(cyberpunk amb el llenguatge com a arma viral) podrien considerar-se
llibres indiretament distòpics que critiquen una societat
indirectament totalitària. Perquè aquest sembla el camí de la ciència ficció més actual: elaborar
una literatura distòpica tant subtil com és la societat que ens
envolta i en contraposició a la novel·la juvenil que hem vist en un post anterior que sí que ha agafat el relleu pel que fa a la distòpia més "tradicional" (si es pot dir així).