Resum temporada 2019-2020

Com cada principi d'any, i abans de començar el nou curs, ens retrobem en aquest petit resum que repassa com va anar la temporada passada. Està clar que no podem deslligar la crisi sanitària que estem vivint d'aquest comentari, tenint en compte que va significar la interrupció del club de lectura a mitjans del mes de març, just quan estàvem a punt de comentar Des del meu cel d'Alice Sebold. Fins llavors el cicle dedicat als llibres políticament incorrectes havia funcionat prou bé i la majoria dels llibres van ser valorats positivament per les persones participants.

El primer llibre que vam llegir, Lolita de Vladimir Nabokov, ens va permetre marcar una mica el to que hauria d'haver tingut tot l'any gràcies a un llibre controvertit que difícilment hauria vist la llum actualment (fet que ens hauria de fer reflexionar si ens hem tornat més "correctes" o menys lliures a nivell literari).  A més va ser un dels clàssics que omplien el menú anual juntament amb altres llibres que van tenir molt bona resposta com Matar un rossinyol de Harper Lee, amb una història sobre el racisme que està malauradament més vigent que mai, o El trastorn de Portnoy de Philip Roth, un d'aquells llibres "trampa" que tenen moltes possibilitats de naufragar en un club de lectura, però que en el cas del nostre club va funcionar sorprenentment bé (èxit que reflecteix molt bé la capacitat i l'interès del grup per encarar aquest tipus de reptes i que permet incloure a la programació llibres que, en una altra situació, potser no tindrien lloc).

De les cinc primeres lectures que sí que vam comentar dos llibres contemporanis van obtenir una resposta correcta tot i que amb algun "però". Per començar la crònica de la repressió política a Romania de Herta Müller a La bèstia del cor va interessar força però el toc fosc que destil·la tot el llibre pot fer difícil que els lectors repeteixin amb Müller (però per això existeix el nostre club!). Per una altra banda el ritmen frenètic de Recursos inhumans de Pierre Lemaitre segurament va eclipsar la seva crítica al capitalisme extrem actual. 

 

 

Fins llavors, les sensacions eren bones i la resposta a la proposta també. Quan va arribar el confinament encaràvem la lectura, com ja s'ha comentat, de Des del meu cel un llibre dur però també més amable amb els lectors. I aquí ens vam aturar... En el sac de les lectures incorrectes pendents van quedar tres clàssics com Homes i ratolins de John Steinbeck, Mrs. Dalloway de Virginia Woolf i La taronja mecànica d'Anthony Burgess. Tota una llàstima! Per sort, són llibres fàcilment "programables" per a un club de lectura. Així que potser ens els tornarem a trobar més endavant.

 

 

I fins aquí la repassada anual a les experiències lectores viscudes en el nostre humil però agosarat Club de lectura Pla 9. Com sempre només ens queda agrair a les nostre tertulianes i al nostre tertulià el seu grau d'implicació en la proposta i que permet, fins i tot en anys com aquest, que les tertúlies siguin engrescadores i de gran qualitat. Segur que les d'aquest proper any també ho seran! Seguim!

 

Codi 72: En imatges

Tot i que ja fa temps que el curs 2019-2020 va finalitzar (de forma atípica com ja sabeu), no podríem tancar l'apartat relacionat amb La taronja mecànica sense recordar l'adaptació que Stanley Kubrick va fer l'any 1971 del llibre d'Anthony Burgess i que es va convertir ràpidament en una obra de cultura. S'ha de dir que l'adaptació és prou fidel però Kubrick va canviar el final a l'hora de rodar la seva pel·lícula, aspecte que no va agradar gens a Burgess que considerava, amb raó, que el missatge del llibre en contra de la violència quedava diluït.

Codi 72: La taronja mecànica d'Anthony Burgess

Amb el Codi 72 hauríem arribat a la darrera lectura del club de lectura d'aquest any. Per concloure el curs teníem prevista una lectura realment inquietant i provocadora: La taronja mecànica d'Anthony Burgess. 

Tot i que la seva fama també prové clarament de la magnífica adaptació cinematogràfica d'Stanley Kubrick (que va dirigir una versió força fidel en termes generals), els valors d'aquest llibre són inqüestionables. Per un costat per atrevir-se a tractar un tema tan espinós com la violència social i els mitjans per combatre-la. Per un altra, per la creació d'un món (llenguatge inclòs) que no sembla tan lluny del nostre. 

Si teniu prevista la seva lectura (acció que us recomanem) recordeu que teniu un dossier disponible per complementar-la. El trobareu aquí.

Codi 71: En imatges (teatrals)...

La cultura és una gran xarxa d'obres i creacions que es creant a mesura que els artistes imaginen noves situacions i històries que després poden ampliar-se amb versions en altres llenguatges. Aquest és el cas de Mrs. Dalloway de Virginia Woolf que, tot i ser una novel·la, s'ha adaptat habitualment a d'altres gèneres com el teatre. Curiosament, aquest mateix any hem tingut un exemple d'això en la programació del Teatre Nacional de Catalunya que va portar, a finals de 2019, al seu escenari principal una versió protagonitzada per Blanca Portillo. 

Si teniu curiositat podeu consultar informació sobre aquesta proposta a la mateix pàgina del TNC.

Codi 71: Mrs. Dalloway de Virginia Wolf

Tot i que el Club de Lectura Pla 9 segueix en hibernació degut a la crisi sanitària que estem vivint, seguim repassant les lectures que formaven part de la programació d'aquests mesos.

Pel maig de 2020 teníem "reservada" la lectura d'una d'aquelles autores que es van avançar al seu temps gràcies a una narrativa molt experimental i atrevida i uns temes que feien trontollar alguns fonaments socials de l'època: Virginia Wolf (en aquest cas amb el seu Mrs. Dalloway). Quasi un segle després de la seva publicació, aquest llibre segueix sent un lectura a la vegada inspiradora  per a molts lectors però també molt exigent (sense arribar, això sí, potser als nivells de l'Ulisses de James Joyce, que és de la seva mateixa època curiosament ).

Us deixem el dossier que teníem preparat!

Codi 70: En imatges

Segurament, l'adaptació de El raïm de la ira del 1940 dirigida per John Ford i protagonitzada per Henry Fonda sigui la versió cinematogràfica més coneguda de les obres de John Steinbeck. Però no hem de deixar de banda les adaptacions d'altres obres com és el cas de la mateixa Homes i ratolins. 

En el cas d'aquesta novel·la, publicada el 1937, és força sorprenent que només dos anys després de la seva publicació ja existís una adaptació per a la pantalla gran dirigida per Lewis Milestone (director més endavant d'altres clàssics com La cuadrilla de los once o Rebelión a bordo). Aquí teniu una mica més d'informació. Si busqueu una mica podeu trobar-la pels canals audiovisuals habituals.

En aquesta entrada, però, us hem portat el trailer de la versió de 1992 protagonitzada per Gary Sinise (que també va ser el director) i John Malkovich. Un bon planter d'actors per a una pel·lícula que, tot i que actualment no és gaire coneguda, va tenir en general bones crítiques i va ser nominada la millor pel·lícula del festival de Cannes d'aquell any.

Codi 70: The Dustbowl trilogy

Bona part de la pol·lèmica que envolta John Steinbeck és ideològica. La seva posició de defensor dels drets dels treballadors, molt propera al comunisme, és una constant en la seva obra i especialment important va ser la seva aportació com a cronista de la Gran Depressió que va començar l’any 1929. Destaca clarament a nivell crític la trilogia composta per Una batalla incierta, Homes i ratolins i, como no, El raïm de la ira, que va rebre el nom de “The Dustbowl trilogy” i també “Novel·les de Califòrnia”. 

Aquest any ens vam decidir per llegir Homes i ratolins al nostre club de lectura, però si fem un repàs a les altres dues obres (la primera molt més desconeguda que la tercera) veurem que totes tenen força interès. 

Una batalla incierta (In dubious battle, 1936), ens explica la vaga que fan els recollidors de fruita de California que estan coordinats pel “partit” (comunista, s'entén). Que el llibre tractés l’organització dels treballadors per demanar millores laborals en temps de crisi (aquells períodes on moltes empreses s’aprofiten de la necessitat dels treballadors) i, en conseqüència, la crítica a un sistema capitalista que és la base del sistema social americà, va provocar força problemes a Steinbeck, però aquest va continuar amb aquesta visió crítica amb les seves dues obres següent, Homes i ratolins (1937, escrita en principi com a obra de teatre) i El raïm de la ira (1939). Aquest darrer llibre, un clàssic de la literatura mundial, pinta un quadre força precís de la situació dels Estats Units en aquella època: amb milers de treballadors anant a Califòrnia a la recerca d’una vida millor per caure en les mans dels propietaris de les plantacions que s’aprofiten de la seva situació. Com en obres anteriors, la necessitat d’organitzar-se en sindicats per reclamar millors condicions torna a aparèixer. Tot i que això signifiqui que s’hagi de lluitar contra un sistema que té tota la potència econòmica i legal.

Tot i que la “trilogia” té un context temporal molt clar, les lliçons que es poden extreure dels llibres de John Steinbeck sobre els drets de les persones treballadores semblen més actuals que mai i permeten considerar les seves novel·les com a exemple de la necessitat de la lluita per millorar els sistemes econòmics i socials.