Codi 34 : I demà serem clons...

Comencem aquesta entrada parafrasejant un llibre de John Varley, Y mañana serán clones, per situar-nos. El cuerpo de Hanif Kureishi ens ha apropat una possible solució a un problema ara per ara irresoluble: la vellesa i, en definitiva, la mort. És veritat que, segurament, la seva intenció no anava tant en aquesta direcció sinó, més aviat, en la voluntat de reflexionar sobre el concepte de persona, l'experiència i les segones oportunitats. Però podem comprovar que, sigui quina sigui la seva aproximació, molts escriptors han tractat aquest tema.

Un dels temes clàssics és l'aparició dels clons, com el primer llibre que hem citat, que escriptors com Kazuo Ishiguro amb No em deixis mai (que també hem tingut el plaer de llegir aquest any), Michael Marshall Smith amb Clones (el títol en anglès Spares és més significatiu), Kate Wilhem ja l'any 1977 amb La estación del crepúsculo o John Scalzi amb La vieja guardia, per dir alguns, han anat tractant aquest tema amb més o menys fortuna.

Però els clons (així com els robots) ja es comencen a veure una mica superats per la tecnologia i quan parlem de tecnologia que ens permeti ser immortals (perquè estem parlant d'això, no?) ara ja podem oferir una altra possibilitat: la transferència de la nostra personalitat a mitjans informàtics en el que seria l'aparició d'alguna forma d'intel·ligències artificials (tot i que amb base humana). En aquest cas és especialment interessant l'obra d'autors com Charles Stross (Accelerando) o  Greg Egan (Ciudad Permutación), tot i que ja us avisem, no són lectures fàcils. Però, es clar, quan ens posem a filosofar sobre què significar ser humà o les possibilitats de transcendir el nostre límit físic i temporal ja podem assumir que haurem de transitar per espais desconeguts!

Codi 34 : El cuerpo de Hanif Kureishi

Per la sessió d'abril hem canviat completament de rumb. De la prosa extensa i irònica de Michael Chabon passem a la narrativa honesta i dolorosa de Hanif Kureishi. Potser El cuerpo no està a l'alçada d'altres llibre de Kureishi com El buda de los suburbios o Intimidad, però té prou entitat com per proporcionar una bona vetllada discutint les seves bondats.

El dossier el podeu consultar a la pàgina habitual.

Codi 33 : En imatges

No, no hi ha versió cinematogràfica de El sindicat de policies jueus. Ni tampoc de cap altre llibre de gènere de Chabon. Però sí que es va portar a terme l'adaptació d'un altre dels seus llibres: el francament recomanable Chicos prodigiosos (Anagrama, 1997). I destaquem aquesta pel·lícula per diferents motius. Primer perquè és molt bona (i això ja hauria de ser prou com per veure-la la propera vegada que la facin per algun canal perdut de la TDT) i segon perquè és una pel·lícula al voltant del que significa ser escriptor i de les dificultats del món literari (sobretot si has tingut una primera novel·la de gran èxit i tothom espera des de fa anys la segona).

 

La pel·lícula té la gran sort d'haver estat dirigida per Curtis Hanson, que ja havia fet un gran paper amb L.A. Confidencial de James Ellroy, i de comptar amb la presència de grans actors com Michael Douglas, Tobey Maguire o Frances McDormand. Potser aquesta adaptació no arriba a desenvolupar completament aquest sentit del humor quotidià tant present a l'obra de Chabon, però sempre mereix un visionat.

Codi 33 : Michael Chabon, sempre al límit del gènere

Normalment podem identificar fàcilment a aquells autors que es dediquen clarament a la novel·la de gènere (ciència-ficció, fantasia, terror...) d'aquells que no ho són. Al cap i a la fi, les coordinades temàtiques de cada gènere ja permeten establir els límits entre les obres. Tot i així, hi ha escriptors que els agrada moure's en la frontera entre gèneres. Ja sigui per una forma de reivindicar la riquesa de la literatura o com una forma d'aprofitar altres recursos per les seves obres.

Michael Chabon és clarament dels primers. Amant de la literatura de gènere és habitual que les seves obres incorporin elements relacionats amb la cultura popular. No és estrany llavors que el seu llibre més conegut, Las asombrosas aventuras de Kavalier y Clay, tingui com a protagonistes a un parell d'autors de còmic americans que intenten triomfar en els Estats Units de la Segona Guerra Mundial gràcies al còmic de superherois. Un exemple clar de com incloure temes de fantasia dins d'un llibre costumista.

Tampoc és estrany que altres llibres d'ell transcorrin pel seva atractiu món de la sèrie negra. Com a exemple tenim aquest mateix El sindicat de policies jueu, Els misteris de Pittsburgh (la seva primera novel·la i que el va catapultar a l'èxit més immediat) o La solución final (un llibre que ret homenatge a les obres d'Arthur Conan Doyle).

Tot s'ha de dir, la seva darrera novel·la, Telegraph Avenue, es desenvolupa per camins més socials i fora de l'àmbit fantàstic ja que sembla que aquestes petites incursions en la novel·la de gènere han provocat que la seva obra es tingui menys ben considerada per la crítica.

Codi 33 : El sindicato de policia Yiddish de Michael Chabon

S'ha de reconèixer que els primers llibres del club de lectura d'aquest any han estat emocionalment força exigents. Alguns pels temes que tracten i d'altres per com els tracten (segur que Michel Houellebecq us ve al cap de seguida). Per aquest motiu es va decidir incloure un llibre com El sindicato de policia Yiddish de Michael Chabon. Segueix sent un llibre relacionat amb la ciència-ficció (en aquest cas amb una historia situada en un món alternatiu) però que ens permet agafar aire amb la prosa elegant i lleugerament humorística de Chabon.  Una sèrie negra molt ben treballada que, a part de fer-nos passar una bona estona llegint, també ens permet apropar-nos a un un dels darrers valors de la literatura nord-americana.

Com sempre, podeu consultar el dossier (i els anteriors) a la pàgina corresponent.  

Codi 32 : El misteri de la ment

La carrera com a escriptor de Daniel Keyes no és gaire prolífica i a més està molt influenciada per la seva formació com a psicòleg. És cert, que al llarg de la seva vida el món literari també va estar molt present, ja que va ser editor d'una revista de ciència-ficció i va exercir de professor d'escriptura creativa a la universitat, però un cop d'ull ràpid a les seves obres ens permet observar que els misteris de la ment i les seves possibilitats de desenvolupament (com a bon escriptor de ciència-ficció que va ser) van ser el focus principal de la seva obra. Tot això acompanyat d'una narrativa efectiva i precisa no exempta de qualitat.

És per aquest motiu que voldríem destacar una altra de les seves obres (així, si us ha agradat Flores per a l'Algernon) podeu continuar explorant la narrativa de Keyes. Estem parlant de The minds of Billy Milligan (que a Espanya es va traduïr com a La extraordinaria mente de Billy Milligan).

En aquesta obra Keyes opta per novel·lar la història real de Billy Milligan, una persona amb un extraordinari cas de personalitats múltiples (fins a 24 es van comptabilitzar). A rel dels crims comesos per un parell de les seves personalitats va sortir a la llum una història que a primera vista podria considerar-se increïble. Si a aquesta història sumem les hàbils mans escriptores de Keyes ja podeu suposar que és un llibre francament recomanable que ens endinsa en un dels laberints més enigmàtics que existeixen: la ment humana.

Codi 32 : En imatges

És cert que Flors per l'Algernon no és una obra gaire coneguda a Espanya... i la seva adaptació cinematogràfica tampoc (i això que té molt bona nota a IMDB!). Filmada amb el títol de Charly l'any 1968 sota la direcció de Ralph Nelson i protagonitzada en el paper de Charlie Gordon per Cliff Robertson (que va guanyar un premi Òscar per la seva interpretació). Tot i ser força fidel al llibre original, sí que es van permetre algunes llicències. Especialment en relació a la vida en solitari del Charlie.

Curiosament, aquesta no va ser ni la primera ni la darrera adaptació de l'obra de Daniel Keyes. Anys abans d'aquesta pel·lícula, ja es va fer una versió televisiva anomenada The two worlds of Charlie Gordon (1961). La versió més moderna és un telefilm de l'any 2000 que va rebre el títol (molt de telefilm) de Un sueño imposible protagonitzat ni més ni menys que per Matthew Modine.