Codi 47 : En imatges

Feia temps que no ens aturàvem en una versió fílmica d'una de les obres que llegim al club. Però amb Les últimes voluntats toca parlar de la versió que el 2001 va fer el director Fred Schepisi (segurament la seva millor pel·lícula) amb una elenc d'actors i d'actrius prou important, on destaquen Michael Caine,  Helen Mirren o Bob Hoskins. 

És una adaptació més que digna de l'obra de Graham Swift, que sap recrear l'atmosfera d'amistat però també de conflicte familiar que, juntament amb els records dels protagonistes, completa la seva història comú.

Codi 47 : Les últimes voluntats de Graham Swift

La carrera de Graham Swift ha estat una mica irregular. Mai ha deixat d'escriure llibres de qualitat, però la seva fama mai ha arribat a ser la mateixa després de publicar els seus dos grans llibres Les últimes voluntats i El país del agua. Però sempre està bé poder recuperar un d'aquests dos títols pel nostre club de lectura. Aquest cop hem decidit decantar-nos pel primer: una història familiar d'una classe treballadora anglesa escrita amb força delicadesa per Swift.

Aquesta obra va guanyar el 1996 l'exigent premi Man Booker Prize, així que la qualitat està garantida.

Ja podeu consultar el seu corresponent dossier.

Codi 46 Bis : La dona justa de Sándor Márai

En l'entrada anterior hem parlat de la figura de Sándor Márai, un escriptor hongarès de marca educació burgesa i centroeuropea (un tipus de figura molt ben representada per Stefan Zweig o Joseph Roth). Doncs bé, una de les seves obres va estar a punt d'entrar en la programació d'aquest any: La dona justa. 

Qualsevol que hagi llegit un dels llibres de Márai podrà veure que la seva narrativa pren als personatges i les seves relacions com a centre de la història i, la majoria de cops, des d'un punt de vista molt íntim, quasi secret que acostumava a presentar-se al lector en forma de monòleg. I La dona justa és la seva obra més clara d'aquesta estructura ja que dóna veu fins a tres personatges perquè cadascú ens expliqui la seva versió de la història que els uneix. Una història de sentiments ocults i poc exterioritzats però també d'estrats socials, un tema molt present en un autor d'origen burgès (i que es considerava fill d'una època culta i moderna).

Tot i les seves virtuts com a llibre (i algun defecte que hauríem de parlar en alguna tertúlia futura) finalment no va entrar a la programació definitiva perquè el seu tipus d'història ja el cobria d'alguna forma El ball d'Irene Némirovsky una altra autora centreeuropea contemporània de Márai i que ja ens aporta la visió d'una societat burgesa que es considera la nova noblesa i que busca el reconeixement social a tota costa. I, a més, vist des del punt de vista d'una dona de l'època, aspecte no tan habitual.

Però segur que ens retrobarem amb Márai en un futur!

 

 

Codi 46 : Tornant de l'oblit

Fins fa relativament poc temps el nom d'Irene Némirovsky no era gaire conegut per a la majoria dels lectors. Segurament, algun lector de certa edat, i gust, se'n recordaria dels seus llibres publicats entre els anys vint i trenta del segle XX. Però com amb altres autors la 2a Guerra Mundial va significar un esdeveniment terrible. En el seu cas definitiu, ja que va morir al camp de concentració de Auschwitz. Això hagués pogut significar el seu oblit definitiu però vam tenir la sort que Némirovsky era una escriptora molt prolífica i els seus fills van guardar els seus manuscrits i també que l'any 2004 una editorial francesa va recuperar l'obra Suite francesa i va reivindicar la figura d'una escriptora tràgicament desapareguda.

El seu cas recorda el de Sándor Márai un escriptor d'èxit mundial abans de la guerra i que va haver d'exiliar-se a Estats Units per l'arribada del comunisme al seu país i va viure en primera persona com la seva obra desapareixia de les llibreries. No seria fins uns anys després de la seva mort (es va suïcidar, i no va viure el seu "retorn") que una editorial italiana va recuperar L'última trobada i ens va permetre descobrir la sensibilitat extraordinària d'un escriptor com Márai. 

Des de la nostra posició com a lectors no podem deixar d'agrair la feina de moltes editorials que intenten recuperar l'herència literària mundial i reivindicar el nom de molts escriptors i de moltes escriptores que han caigut a l'oblit. No podem, a més, deixar de pensar en aquests  "marais" o "nemirovskys" que encara estan esperant que algú els torni al seu lloc corresponent: els prestatges de les llibreries modernes.

Codi 46 : El ball d'Irene Némirovsky

Arribat el mes d'octubre... ja és hora de començar la nostra ronda de lectures anual. I ho fem de la mà de la sempre elegant Irene Némirovsky i una de les seves obres més conegudes (també perquè s'ha produït com a obra de teatre): El ball. Un petit drama familiar que es mou entre les ànsies de reconeixement social d'un matrimoni i la necessitat de créixer i viure de la seva filla.

Un aperitiu amb molta càrrega literària per començar el menú del curs 2017-2018. Ja teniu disponible el dossier!

Curs 2017/2018 : Camp de batalla, la família!

Quan vam decidir intentar l'aventura d'oferir un club de lectura temàtic, els primers gèneres que ens van venir al cap van ser els típics: ciència-ficció, terror, fantasia, teatre, humor... Amb el temps, però, ens vam donar compte que hi ha molts subgèneres que mereixerien el seu moment al nostre club. D'aquesta forma van néixer les propostes de cicles sobre utopies/distòpies o llibres amb subtils característiques de gènere i que permeten introduir als lectors en temàtiques concretes.Per una altra banda, aquest tipus de subgèneres permeten ampliar l'interès i la vida del club, al poder oferir un ampli espectre de lectures més enllà dels gèneres bàsics.

Aquest és el cas de la temàtica d'aquesta any, molt orientada a la novel·la costumista (un tipus de llibre que difícilment haguessin entrat en altres programacions) i que ens perfet dialogar al voltant d'un concepte bàsic de la nostra estructura social: la família. 

En un moment on els models familiars (i, de forma més àmplia les relacions interpersonals) estan patint canvis profunds, semblava un bon moment per fer una repassada literària a la visió de la família, i els seus conflictes, que tantes bones històries ens han ofert al llarg de la història. 

I és que, en el fons, és fàcil d'entendre aquesta fascinació dels escriptors per l'àmbit familiar al ser l'univers més proper, més íntim i sobretot més emocional que tenim al nostre voltant. Tot en una família es magnifica, tant les parts bones però, especialment, les dolentes. I això acostuma a oferir uns ingredients molt interessants per a qualsevol autor. 

Si teniu curiositat per conèixer quina és la nostra proposta de lectures per aquest any, només heu d'anar a la pàgina amb la programació d'aquest curs. 

Resum temporada 2016-2017

Un cop acabat el curs amb la lectura de El llenyater de Michal Witkowski, és un bon moment per valorar com ha anat aquesta temporada del Club de Lectura Pla 9 que hem dedicat al gènere humorístic. 

És cert que, quan vam començar aquest curs, ja sabíem on es ficàvem: l'humor és un gènere peculiar que funciona sovint a partir de la pròpia concepció de l'humor que pugui tenir el lector. Si aquesta connexió es forma, tens molt guanyat. Si no és el cas i el lector no és capaç d'entrar en l'humor del llibre... ja hem begut oli.

I això és el que ha passat aquest any. Alguns llibres de la programació han aconseguit realment fer riure, però també fer arribar el seu missatge, d'una forma contundent. Podem destacar com a grans triumfadors, Ha tornat de Timur Vermes, Tres homes en una barca de Jerome K. Jerome, El projecte Rosie de Graeme Simsion, Càndid de Voltaire i Cómo ser mujer de Caitlin Moran. Han quedat en terra de ningú (han agradat més o menys però no han entusiasmat), La col·laboradora d'Empar Moliner i En picado de Nick Hornby. I no han funcionat ni La suerte de Jim de Kingsley Amis, ni El llenyater de Michal Witkowski (massa "locals" potser?).

Però sí que podem considerar que la valoració global ha estat força positiva. Hem descobert i gaudit de llibres actuals i clàssics (alguns amb molta intenció com Ha tornat) i hem pogut reivindicar l'humor com una bona forma de parlar de temes seriosos: l'amor, la mort, els conflictes de classe i/o gènere, la societat catalana actual,... I també hem pogut aprendre de la diferent forma que tenen d'entendre l'humor diferents cultures. Encara que això signifiqués no acabar de connectar amb la història. Per ser una programació amb forces incògnites pel tema (qui ho havia de dir que l'humor seria un dels temes més arriscats) podem estar prou satisfets.

A nivell de dinàmica de grup, des de la Biblioteca seguim presumint de gaudir d'un club de lectura potent,que participa activament amb opinions raonades i coherents i que valoren positivament l'aposta pel risc que sempre els proposem. No podem demanar res més! Bé, sí, podem demanar que segueixin participant com fins ara i que segueixin involucrant-se en crear aquest sentiment de grup que s'ha assolit els darrers anys.

Perquè a més saben que l'any que ve seguirem proposant-los reptes literaris que segur que no els deixaran indiferents!