Codi 37 : La suerte de Jim de Kingsley Amis

Doncs bé, anem per feina! I ho fem com sempre "publicant" el primer dossier de l'any que correspon a un clàssic de l'humor força desconegut a les nostres fronteres: La suerte de Jim de Kingsley Amis (pare d'un escriptor bastant més famós, qui ho anava a dir, Martin Amis).

Així que ja podeu anar a llegir el dossier a la pàgina de sempre. A riure (esperem)!

Pla 9 2016-2017 : L'humor és una cosa molt seriosa!

Com dèiem en l'entrada anterior, el tema d'aquest any va ser escollit pel grup de participants del club de lectura i significa tot un gir de 180º als gèneres dels darrers anys. Després de fer terror, sèrie negra, utopies/distòpies i ciència-ficció, el grup ja tenia ganes de llegir lectures més "lleugeres" (i ho poso entre cometes perquè tots els components del grup saben que, a l'hora de fer una programació, a la Biblioteca ens agrada plantejar reptes de tot tipus i aquest any no serà una excepció!). 

Així que, aquest any, llegirem un bon grapat de novel·les... d'humor! 

Un cop decidit el tema, el següent pas va ser començar a treballar la programació. Escollir sempre té un caràcter subjectiu però a la Biblioteca intentem reduir al màxim aquest factor aplicant cada any uns criteris generals de selecció. Quin són aquests criteris?

a. Per començar, no volem comentar llibres (normalment) extremadament coneguts a no ser que siguin essencials pel gènere que tractem (com va ser el cas de 1984 o Un món feliç, en el seu moment). 

b. Ens interessa sobretot que la proposta sigui diversa, ja sigui de procedència geogràfica (volem veure quines característiques pròpies té cada literatura) o temàtica (intentem que cada llibre sigui prou diferent dels altres).

c. També intentem comprendre alguns fenòmens literaris del moment (sí, per aquest motiu vam incloure alguna novel·la juvenil).

d. Estem sempre atents a incloure algun clàssic (tot i que no descartem dedicar un any a llegir clàssics, que són un gènere en sí mateix).

e. Cada any, incorporem algun llibre repte o polèmic.

f. En el fons volem que descobriu autors! I llibres! I gèneres! I que en el procés tinguem tertúlies ben animades i amb contingut!

Aplicant tots aquests criteris al gènere d'humor vam veure que, per començar, estàvem limitats una mica per la producció editorial (on predominen molts autors anglosaxons com vam poder comprovar en el primer esborrany de programació que vam desenvolupar), però hem tingut la sort que els darrers anys s'han publicat uns quants llibres d'humor de diferent procedència. Gràcies a això hem pogut programar un llibre polonès, un altre d'alemany, un australià, un llibre d'una escriptora catalana (aquest any tenim dues autores, una demanda també del grup), un francès... Amb un parell de clàssics, algun llibre polèmic (no direm quin...). En definitiva una programació, consultable aquí, clarament fruit de la filosofia del Pla 9!

Així que, esteu preparats per riure (o no)? Perquè l'humor també serveix per parlar de coses ben serioses!

Resum temporada 2015-2016

Abans d'endinsar-nos en el proper curs, sempre està bé fer una ullada i valorar com ha anat el darrer cicle de lectures. A més, aquest curs 2015-2016, teníem un repte prou important: llegir i comentar llibres de ciència-ficció (encara que no ho semblés), un gènere que sempre acostuma a ser "difícil" pels lectors no acostumats a ell. Per fer-ho, vam agafar de referència i de guia la selecció de llibres protagonistes del curs 2014-2015 d'utopies i distòpies que ens van servir per "marcar" el to dels llibres a llegir. També al fer aquestes dues programacions seguides, potser les persones participants estaven més predisposades a encarar llibres d'aquest tipus. L'èxit del curs demostra que era el moment adequat i la forma apropiada d'encarar un gènere que, en algun moment, havia de ser protagonista del Pla 9 (i algun dia ens atrevirem amb ciència-ficció "de veritat"!).

Pel que fa al grup, des de la Biblioteca Can Mulà només tenim bones paraules pels seus components i, sobretot, per la dinàmica tant activa i participativa que s'ha desenvolupat. Per començar el grup segueix consolidant-se incorporant nous membres que, a més, participen activament en les tertúlies del grup (i això, per qualsevol que hagi participat en un club de lectura sap que és un gran QUÈ). Aquest aspecte implica que, per començar, les tertúlies són sempre interessants i es treu molt de suc a cada llibre (tot i que algun punxi una mica i no mirem a Michael Chabon) i que, a més, els participants estiguin molt involucrats en el desenvolupament del club de lectura). Tot això fa que encarar un nou curs del Club de Lectura Pla 9 (amb un tema que ha triat el grup per primer cop) es plantegi amb la seguretat que valdrà la pena el viatge pels propers nou llibres del curs 2016-2017 (i això que, com sempre no els ho posarem fàcil!).

Codi 36 : Lem, un europeu a la cort dels escriptors anglosaxons

Que la publicació de ciència-ficció està dominada bàsicament per autors anglosaxons no és cap misteri. No és que a la resta del món no se'n publique, que es fa. Però és cert que costa arribar al gran públic des d'idiomes com el francès, l'alemany o el polac (per dir alguns idiomes relativament representatius en el gènere). I més difícil va ser quan Stanislaw Lem ho va aconseguir des de més enllà del teló d'acer (una barrera a tots els nivells). 

I ho va fer gràcies a la seva inqüestionable qualitat que emana d'una carrera literària impecable (amb obres com Solaris, La investigación, Edén o Ciberíada)  i amb una visió molt àmplia, no només de la literatura, si no també de l'ésser humà i la seva relació amb la ciència. Per exemple un dels seus temes favorits, com es pot veure a Solaris, va ser la fabulació sobre el contacte entre éssers humans i intel·ligències alienígenes, fruit clarament de l'extraordinari interès que havia a partir dels anys cinquanta per l'exploració espacial.

Tot això va provocar que l'any 1973 fos declarat membre honorari de la Science Fiction Writers Association, un "premi" que difícilment podia rebre un autor fora de l'àmbit anglosaxó. Llàstima que Lem fos expulsat tres anys després per opinar que la ciència-ficció nord-americana era de baixa qualitat en la seva major part. Un exemple evident de la forta personalitat de Lem, però també de la seva visió del gènere a qui exigia el més alt nivell de qualitat i de rigor.

Codi 36 : Solaris en imatges

A aquestes alçades ja hem finalitzat el curs 2015-2016 sobre ciència-ficció. Ho vam fer amb l'honor de comentar un dels grans clàssics de la ciència-ficció: Solaris de Stanislaw Lem. Però la seva història no només ha fascinat als lectors, si no també als directors de cinema que han fet diferents adaptacions de la novel·la. És cert que basant-se sobretot en l'aspecte emocional dels personatges i deixant de banda  l'aspecte més fantàstic. Segurament per la dificultat de poder portar a terme el genial equilibri narratiu que va desenvolupar Lem entre tots els temes tractats a la novel·la (el primer contacte, el concepte d'intel·ligència, el sentiment de culpabilitat, la investigació científica).

La primera versió que destacarem la va realitzar el director rus Andrei Tarkovsky l'any 1972. I possiblement per la proximitat cultural, per dir-ho d'alguna forma, entre el director rus i l'escriptor polac, potser és la que millor capta l'essència original:

Van haver d'esperar trenta anys (2002) perquè es tornés a fer una altra adaptació. En aquest cas seria el director, també de culte, Steven Soderbeg que amb George Clooney de protagonista aprofités la millora en efectes especials per fer una aproximació més espectacular a la novel·la:

Potser cap de les dues arriba als nivells d'excelència de la novel·la original. Però s'ha de reconèixer que són dos bones pel·lícules que capture força bé l'esperit bàsic de Solaris.

Codi 36 : Solaris d'Stanislaw Lem

Tot i que aquest any l'hem dedicat a descobrir llibres amb apunts de ciència-ficció, no ens hem pogut estar de, en el darrer llibre d'aquest curs, introduir un dels grans clàssics del gènere: Solaris d'Stanislaw Lem. És cert que aquesta obra ja entra de forma força directa en la ciència-ficció (hi ha estacions espacials, planetes misteriosos) però ho fa d'una forma tant realista que ens permet mantenir el lligam amb la realitat que distingeix la programació 2015-2016. Sí, és ciència-ficció, però és molt més gràcies a la seva aproximació filosòfica sobre la vida i la mort. Una joia clàssica per acabar un curs ple d'obres impactants. I ho fem a més a més amb l'edició d'Impedimenta que, per primer cop, ens presenta una traducció directa del polac. A gaudir! I a esperar notícies de l'any que ve!

Codi 35 : El control, el control...

En l'entrada anterior comentàvem com les noves tecnologies podien convertir-se en una eina de control de la vida quotidiana dels ciutadans. Tot i que en El Círculo també es planteja que aquesta "supervisió" externa també pot afectar la vida emocional i sentimental dels ciutadans no arriba a desenvolupar aquest tema en profunditat. Però altres llibres sí que ho han fet. Podríem començar per clàssics com 1984 de George Orwell on es juga amb totes les emocions (sobretot l'odi) o Un món feliç d'Aldous Huxley o altres distòpies com 334 de Thomas M. Disch que planteja una societat on un test d'aptitud pot significar la diferència entre tenir una bona vida o formar part de l'ampli segment de descastats socials (aquest concepte d'una societat dirigida està sent explorat profusament en novel·les juvenils). També el cinema ha produït productes al voltant d'aquest tipus de control com poden ser THX 1138 de George Lucas o Equilibrium de Kurt Wimmer. 

Però en aquest punt si que ens agradaria introduir un altre punt de debat. I és que,  el que fa diferent a El Círculo d'aquests llibres que hem citat i l'apropa a d'altres obres com El club de lluita de Chuck Palahniuk (una de les nostres debilitats), és qui exerceix aquest control sobre el ciutadà: desapareix l'estat opressor omnipresent per situar el focus en la resta de ciutadans que serveixen als interessos del sistema participant d'una forma clarament inconscient. I això és el que es pot considerar realment perillós del control tecnològic, ja que implica la participació voluntària en un sistema de control i a més que el SISTEMA ha aconseguit fer creure que no existeix cap tipus de dictadura. Perquè com deien aquells: el millor truc del diable va ser fer creure al món que no existia.