Gènere distòpic : la ciència ficció

Si analitzem rigorosament molts dels llibres utòpics i, sobretot, distòpics, podem arribar a la conclusió que la majoria es poden englobar dins d'un gènere molt més ampli com és la ciència-ficció. Fins i tot obres com 1984 o Un mundo feliz que són fruit d'èpoques molt concretes on el món encara experimentava amb la política i aspirava a trobar un model social més just i igualitari, entrarien dins d'aquest gènere.

Per desgràcia, la realitat ens ha demostrat que, per ara, no hem trobat un model prou beneficiós pel conjunt de la humanitat i, a més, semblaria que hem gastat la nostra capacitat d'implantar nous sistemes socials (potser per la por de trencar amb l'actual). Això s'ha vist clarament en els llibres de ciència-ficció que ara, en molts casos, presenten societats molt properes a la nostra i amb elements distòpics molt més subtils que ens demostren que el gran triomf del sistema ha estat fer veure que el sistema funciona. Un sistema econòmic i social que es manté pràcticament inalterable gràcies a disposar de sistemes de control de la població més soterrats que es basen en provocar en el ciutadà la il·lusió que no hi ha un model social millor i en un consum continuat que ofereix una sensació de felicitat momentània.

A partir d'aquest estat de la realitat, és normal que els escriptors de ciència-ficció ja no siguin tant obertament distòpics, ja que no fa falta imaginar un món futur distòpic quan el real ja ho és de formes més soterrades. Tot i això, alguns visionaris com William Gibson ja van explorar la potència i els perills de les societats interconnectades en títols com Neuromante o Mona Lisa acelerada (que són els orígens d'un subgènere distòpic com el cyberpunk) o alguns com Richard Morgan ens va portar cap a un món de neoliberalisme extrem on han desaparegut els estats i les multinacionals dominen el món en el seu llibre Leyes de mercado. Fins i tot alguns llibres com La larga marcha d'Stephen King (tot i que no es descriu la societat) o Snow Crash de Neal Stephenson (cyberpunk amb el llenguatge com a arma viral) podrien considerar-se llibres indiretament distòpics que critiquen una societat indirectament totalitària. Perquè aquest sembla el camí de la ciència ficció més actual: elaborar una literatura distòpica tant subtil com és la societat que ens envolta i en contraposició a la novel·la juvenil que hem vist en un post anterior que sí que ha agafat el relleu pel que fa a la distòpia més "tradicional" (si es pot dir així).

Codi 25 : Distòpies juvenils

A vegades els camins de la literatura són inesperats i els gèneres s'obren camí de la forma més sorprenent. Aquest és el cas del gènere distòpic, que va néixer amb l'objectiu de criticar la societat del moment a partir de faules polítiques i que, sorprenentment, ha vist com ressorgia amb força gràcies a la novel·la juvenil. 

És cert que és un tipus de literatura que pot apel·lar al públic jove: els llibres distòpics parteixen de la creació de societats totalitàries que intenten controlar la llibertat personal dels seus ciutadans i que provoquen l'aparició de cèl·lules rebels que lluiten contra el sistema. Amb aquesta base no és d'estranyar que els joves s'identifiquin amb aquests llibres i, tampoc és d'estranyar que les editorials i els autors hagin adaptat aquest discurs a la realitat adolescent. Al cap i a la fi els joves "lluiten" per trobar el seu lloc a la societat (que més d'un pot pensar que intenta controlar-los) i aquests llibres funcionen com a metàfora vital d'uns lectors que es troben vulnerables davant d'una societat que espera que es converteixin en adults i "aportin" les seves habilitats al bé comú.

I com tot moviment literari, aquesta onada també té les seves obres de referència: la més destacable és la megafamosa  saga de Els jocs de la fam de Suzanne Collins que s'ha convertit en el gran referent (amb adaptacions cinematogràfiques incloses). Però també trobem d'altres aquesta mateix Traició d'Scott Westerfeld, la saga Divergent de Veronica Roth o Junts d'Ally Condie. I aquests només són la punta de llança de tot aquest fenomen! Un cop d'ull a les prestatgeries de la Biblioteca Can Mulà (per exemple!) us permetrà observar de primera mà la vitalitat de la novel·la juvenil distòpica.

Codi 25: Traición d'Scott Westerfeld

Canviem de tipus de lectura! Deixem de banda les utopies o distòpies clàssiques per apropar-nos a un nou subgènere que està triomfant a tots els nivells: les distòpies juvenils. En un altre post ja veurem alguns exemples d'aquesta nova fornada d'obres que estan enamorant a un bon grapat de lectors adolescents, però ara us presentem la lectura escollida i que, pensem, és un exemple digne: Traición d'Scott Westerfeld. Aquí la distòpia té aspectes (mai més ben dit) "estètics". 

Com sempre podeu consultar el dossier a la pàgina habitual.

Codi 24: El club de lluita 2???

Francament, si heu llegit El club de lluita fins al final no sembla gaire factible que es pugui publicar una segona part. El llibre funciona tant bé com una història única que qualsevol intent d'allargar la història podria ser considerar un moviment literari quasi suïcida. Però ja sabem que Palahniuk és un escriptor a qui li agrada agafar els camins més difícils. Per tant, si algú podia fer front a aquest repte, aquest és Chuck Palahniuk. Però clar, no ho podia fer d'una forma convencional: si algun cop heu llegit alguna obra seva és facil veure que és un fill de la cultura pop americana i que els seus referents culturals són de tipus molt divers. Així que no és gaire sorprenent que Fight club 2 arribi en forma de... còmic!!

L'editorial encarregada de la seva publicació és l'americana Dark Horse (on publica Mike Mignola el seu Hellboy o Frank Miller va publicar Sin City o 300). L'encarregat de dibuixar les històries que plantegi Palahniuk serà el sempre elegant Cameron Stewart. El primer número d'un total de 10 es publicarà el 27 de maig d'aquest any.

Més informació a la pàgina web oficial de Chuck Palahniuk!

Codi 24 : En imatges...

Al parlar sobre El Club de lluita no podem obviar la seva espectacular adaptació cinematogràfica. Si normalment les relacions entre les novel·les i les pel·lícules que les adapten les podem considerar com "difícils", aquí ens trobem amb un cas curiós d'interdependència. Tant la novel·la com la pel·lícula tenen les seves virtuts, que no són poques, però podem considerar-les pràcticament un producte únic fins al punt que es difícil llegir el llibre sense imaginar la narració amb l'atmosfera creada pel director David Fincher. Com sempre val més un trailer que mil paraules (però menys que veure la pel·lícula que, des d'aquí, us recomanem):

Codi 24 : El club de la lucha

Després d'uns quants viatges per realitats i propostes fantàstiques (alguna ben fosca com 1984) tornem a la societat més propera: la que ens rodeja. Una de les millors tertúlies d'aquest any va ser la de Bienvenidos a Metro-Centre de J.G. Ballard, així que podem considerar que els lectors tenen un especial interès en reflexionar sobre tot allò que ens envolta. I ara li toca el torn a un llibre d'impacte, El club de lluita de Chuck Palahniuk, que proposa respondre a la buidor de la societat consumista actual de forma activa, per no dir violenta.

Ja podeu consultar a la pàgina de dossiers el document corresponent.

Codi 23 : Philip K. Dick i la realitat

Un dels punts en comú entre tots els llibres que composen la programació d'aquest any és la capacitat per qüestionar la societat (ja sigui passada, present o futura). El que ja no és tant habitual és que els escriptors no només es replantegin les normes socials sinó que també ho facin amb la realitat. Però clar, quina societat pot ser la més inquietat sinó aquella en la que no ens podem refiar de la realitat que ens envolta o si no sabem distingir entre el que és real o no? I en aquest tema podem dir que Philip K. Dick era tot un mestre. Molts dels seus llibres tracten d'una forma o una altra aquest concepte que fa trontollar completament les bases de la societat i de l'individu. D'aquesta forma, els personatges de Dick acostumen a rebre les conseqüències de les diferents onades de realitat i intenten sobreviure sense acabar d'entendre clarament en quin nivell de realitat viuen.

A Do androids dream of electric sheep? trobem un exemple d'això quan Rick Deckard és portat a una comissaria de policia on no el coneix ningú i el lector té la sensació que ha entrat en una mena de món paral·lel. Però hi ha exemples molt més impactants com Ubik  on es parla de diferents nivells de realitat i el personatge fins i tot dubta sobre si està viu o no, The three stigmata of Palmer Eldritch on es tracten les drogues que permeten "somniar" altres vides o Flow my tears, the Policeman said   on el protagonista veu com la seva identitat és esborrada i ningú el reconeix.

Fins i tot podem dir que el mateix Philip K. Dick vivia en un món paral·lel. La seva addició a algunes substàncies i alguns problemes de caire psicològic el portaven a qüestionar-se contínuament la seva pròpia realitat. Així que no és difícil entendre perquè aquests temes són tan característics de la seva obra.