Curs 2026-2027 : La cultura, quin perill!

Siguem sincers, no s'ha de se un geni per veure que la nostra societat està passant per moments complicats. L'auge de l'individualisme sobre el bé comú ha tingut com a consecuència el retorn de certes idees i formes de pensar que ja pensàvem oblidades. Una d'aquestes idees retrògrades es basa en menysprear l'educació i la cultura considerant-les àmbits desfasats per potenciar aquella idea tan americana (i molt liberal) de la persona feta a si mateixa. Aquesta forma de pensar atenta, especialment, contra l'estat del benestar on l'administració pública es dedica a oferir serveis públics de qualitat a la seva ciutadania. Lògicament, si s'afebleix el sector públic és per potenciar les empreses privades (tenint com a exemple més flagrant el sector sanitari) i que certs sectors facin diners amb les nostres necessites bàsiques.

Com es pot combatre aquesta onada liberal? Doncs amb educació i cultura, com no.Uns ciutadans formats i amb sentit crític seran més propensos a identificar, discutir i combatre aquests moviments. Per aquest motiu ja fan anys que ens havíem plantejat dedicar un cicle a posar la cultura en valor a través de la literatura. Així que, poc a poc, ens vam dedicar a buscar llibres que poguessin formar part d'aquest cicle. Ha costat, però finalment vam trobar nou lectures que pensem que poden ser interessants i que aporten diferents punts de vista al voltant de la importància de la cultura, el coneixement i l'educació. I, per fer més evident la nostra intenció hem titulat el cicle d'aquest curs 2026-2027 com La cultura, quin perill!. 

Entre les nou obres que us proposem aquest any trobem algunes que tracten sobre la importància de la cultura com a concepte de global. Aquí parlem especialment de les obres que llegirem d'autors com Julian Barnes (aquest autor era un deute del club) i Sarah Moss que serviran per obrir i tancar el curs. La resta de novel·les tindran un art en concret com a teló de fons per explicar-nos la vida dels seus protagonistes. Així que tindrem títols on la música, la pintura o el teatre formaran part de la història.

Hem de destacar, a més, que totes són obres actuals, així que ens oferiran una visió directa de l'art i la cultura més propera a nosaltres i del seu paper a la societat. 

Segurament és un dels cicles més especials que hem proposta des de la Biblioteca Can Mulà - Jordi Solé Tura i, tot i que sabem que el resultat final serà una incògnita, considerem que és una programació que pot donar molt de joc. 

 

Resum temporada 2025-2026

Aquest curs us presentàvem una proposta una mica diferent a l’habitual. Si normalment és el contingut dels llibres el que marca la temàtica a la que dediquem cada cicle, aquest cop ens vam decantar per un aspecte formal. En un món editorial marcat moltes vegades per títols de centenars de pàgines (i no sempre amb una raó de ser clara), hem vist com algunes editorials (Les Hores, Viena…) s’han dedicat a publicar o recuperar obres de curta durada. En alguns casos fins i tot han dedicat col·leccions senceres per a aquestes petites joies de la literatura amb exemples com Petits Plaers de Viena Edicions com un dels més representatius.

En aquest punt, des de la Biblioteca vam voler aportar el nostre petit gra de sorra a aquesta iniciativa i reivindicar un bon grapat d’obres curtes. Perque no sempre cal dedicar centenars de pàgines a explicar una història que impacti. A vegades, i això sí depenent de la perícia dels escriptors, amb poques pàgines es pot bastir una molt bona història i un pes literari difícil de superar. Només cal veure l’obra d’escriptors com Stefan Zweig, per exemple, per adonar-se que ha hagut vertaders experts en la narrativa curta que han escrit obres mestres en aquest subgénere. .

I amb aquest objectiu en ment, a Can Mulà ens vam posar a elaborar una programació que fos una bona mostra de novel·les curtes i que, a més, fos prou variada narrativament. Curiosament, a l’hora d’escollir els títols vam detectar dues tendències clares: per un costat, vam poder veure que, fa unes dècades, la narrativa curta era una alternativa ben vàlida entre els escriptors de renom i, segon, que la realitat acostuma a ser una bona base per a aquest tipus d’històries (fet que ja vam poder comprovar amb les lectures d’Annie Ernaux o Éric Vuillard d’altres anys).

La programació final oferia les nou lectures habituals amb un ventall ampli d’històries. Algunes més clàssiques, altres més actuals, algunes psicològiques i d’altres més morals però totes amb un punt clau d’interès al voltant del qual vehicular una bona tertúlia. Que, al cap i a la fi, és l’interès final de qualsevol club de lectura.

I vistes les reaccions d’enguany podem dir que els resultats han estat força positius i totes les lectures han tingut, en general,  una bona acceptació. Hem de reconèixer que les novel·les curtes tenen un avantatge d’inici: la seva extensió permet estar més preparat mentalment a l’hora d’encarar noves propostes i al menys saps que l’experiència, sigui la que siguin, serà curta.

Però vaja, si el club permet recuperar obres de John Steinbeck (La perla), Ernesto Sábato (El túnel) o William S. Maugham (La carta) ja tenim força feina feta. Aquestes històries, cadascuna amb el seu propi estil, venien amb una fama guanyada a través del temps. Així que no era d’estranyar que funcionessin molt bé totes elles. El mateix es podria dir de La senyorita Else d’Arthur Schnitzler que ens va apropar un conflicte moral molt habitual en la literatura centroeuropea de la primera meitat del segle XX.

Tot i que la diferència no ha estat gaire gran (no hi ha cap títol que no hagi agradat a la majoria del grup) sí que hi ha hagut algunes sorpreses positives amb títols com La dona d'en Martin Guerre de Janet Lewis, Harvey d’Emma Cline o La ballarina d’Ogai Mori. Les tres obres van aportar-nos històries ben interessants amb temes tan diversos com la identitat, el poder o el racisme i van servir per donar a conèixer l’obra d’aquestes tres persones relativament desconegudes.

Potser les obres més exigents van ser Els feliços anys del càstig de Fleur Jaeggy i El meu germà de Jamaica Kincaid. Les dues novel·les amb una prosa intimista però força particular potser no són les més accessibles ni les més “per a tots els públics”. Per aquests motius, creiem que són propostes interessants que, només per això, són molt vàlides per a un club de lectura.

Arribats a aquest punt, però, hem de parlar d’un fet clau: la vàlua d’un club de lectura es mesura per la qualitat de les seves tertúlies i, a la Biblioteca Can Mulà - Jordi Solé Tura, estem ben orgullosos del nivell del Club de Lectura Pla 9. Més enllà de les lectura, el factor humà és essencial per l’èxit de qualsevol club. Per sort, nosaltres ja fa anys que gaudim d’un grup de persones ben compromeses amb el club i que mes a mes ens regalen unes tertúlies de qualitat, amb multitud de punts de vista, però amb opinions ben raonades i, sobretot, respectant les valoracions de les altres tertulianes. I, si tenim tot això (que és molt!), ja podem dir que a la biblioteca Can Mulà som uns privilegiats.

Ara, a esperar la nova programació!

Codi 126 : En imatges

 La perla és un bon exemple dels interessos de John Steinbeck: les desigualtats econòmiques i socials tornen a estar presents en una història curta sobre la injustícia i l'avarícia. Però aquestes temes també són elements atractius pel món del cinema. Així que no és d'estranyar que trobem alguna adaptació per a la pantalla gran d'aquesta petita història d'Steinbeck.

En aquest cas, a més, us volem apropar una versió mexicana que d'alguna forma es contempla més propera al tot original de l'autor. Aquesta pel·lícula es va rodar el 1947 i la va dirigir Emilio "El Indio" Fernández i la va protagonitzar, atenció, Pedro Armendáriz.

Codi 126 : La perla de John Steinbeck

                                                                                                                          Des de l'any 2020 teníem un deute pendent amb John Steinbeck. Llavors la tan coneguda pandèmia va estroncar moltes coses. Entre elles, els clubs de lectura de la biblioteca. En aquell moment estàvem llegint un cicle de llibres políticament incorrectes i teníem programada la lectura d'Homes i ratolins... però no va poder ser.

Així que, en quan em tingut l'oportunitat de recuperar a Steinbeck ho hem fet. Està clar que segurament La perla no està al nivell d'una gran obra com Homes i ratolins però pensem que pot ser un bon punt de tancament pel curs 2025-2026 i una bona obra per iniciar-se en la literatura de l'escriptor nord-americà.

Dossier

Codi 125 : ... i la meva mare!

 Qualsevol lector que s'apropi a El meu germà de Jamaica Kincaid haurà pogut observar que, el llibre, parla efectivament del germà de l'autora però, sobretot, tracta la relació de Kincaid amb la seva mare que és omnipresent al llarg de les més de 100 pàgines de l'obra.

Així que no és díficil d'imaginar que aquesta figura estigui relacionada amb un altre dels llibres de Jamaica Kincaid : Autobiografia de la meva mare. En aquesta novel·la Kincaid s'endisa en la vida de la Xuela, una dona de mare caribenya i pare escocés que ens explica la seva història des del seu mateix naixement, que va provocar la mort de la seva pròpia mare.

L'autobiografia de la Xuela ens explica la seva història i ,a la vegada, la de moltes de les dones d'un país típic del Carib, on les desigualtats són ben presents. Tota una sèrie de dificultats i humilliacions que no les impedeixen tirar endavant i ser un testimoni vivent de l'estat de la seva societat. Tot això de la mà de la prosa honesta i directa de Kincaid. 

Codi 125 : El meu germà de Jamaica Kincaid

Ja sabem que la família sempre és un del temes cabdals en la literatura. Tant és així que ja fa uns anys vam dedicar un cicle sencer a les sempres complicades relacions familiars. 

En aquest petit llibre titulat El meu germà de l'escriptora d'Antigua i Barbuda Jamaica Kincaid ens tornem a situar en un ambient familiar, tot i que en aquest cas al Carib, prenent com a punt de partida la mort del germà de l'escriptora a causa del SIDA l'any 1996. Com veiem és un llibre autobiogràfic que novel·la un fet tràgic de la seva família i que li serveix a l'escriptora per parlar també del paper hegemònic de la seva mare.

Si voleu saber-ne més sobre el llibre i l'autora, aquí teniu el dossier. 

Codi 124 : De professió escriptor... i espia

 Williams S. Maugham va ser un escriptor famós a tots els nivells. Però també va ser un espai de renom a l'època. Reclutat pel Servei Secret britànic l'any 1915, una de les seves primeres missions el va portar a la Rússia de la revolució bolxevic per intentar aturar aquest moviment. No cal dir que no ho va aconseguir, tot i que ell pensa que ho podria haver fet.

Pel que sembla Maugham tenia unes habilitats i uns coneixements idonis per a la feina d'espionatge que li va encarregar el gover britànic. Sabia mantenir el cap fred i no es deixava manipular fàcilment, tenia una bona educació i parlava diferents idiomes. Era algú, al cap i a la fi, que podria moure's pel món de l'època fàcilment. A més, Maugham ja portava una doble vida donada la seva bisexualitat. Així que estava acostumat als secrets i la discrció.

Pel que ell mateix va dir la feina d'espai no el va acabar de cautivar, però Maugham no va perdre l'oportunitat de narrar les seves experiències en el llibre Ashenden : or the British agent, un recull de setze relats sobre la feina de Maugham a la 1a Guerra Mundial.

Codi 124 : La carta de Williams S. Maugham

Per alguna raó sembla que els casos reals són una bona font d'inspiració per a les novel·les curtes. Aquest any ja n'hem tingut algun d'exemple i la lectura d'aquest mes d'abril de 2021 també segueix per aquest camí. 

Ens referim a La carta, un relat que l'escriptor britànic (tot i que va néixer i morir a França) William Somerset Maugham va publicar per primer cop l'any 1924 i que narra una història de misteri i assassinat que té lloc a la Malàisia colonial. 

Podeu consultar el dossier aquí.

Codi 123 : En imatges adaptades

 Gràcies a una de les tertulianes del Club de Lectura Pla 9 ens hem assabentat que l'any passat es va estrenar una pel·lícula espanyola basada en el llibre d'Arthur Schnitzler. 

Titulada El talento ha estat dirigida per Polo Menárguez i planteja una història que només respecta el punt bàsic del llibre (la proposta de matrimoni) i trasllada l'acció a l'actual, convertint a Else en una estudiant de violoncel amb molt de talent. Aspecte que, ja per si mateix, traeix l'esperit de la protoganista d'Schnitzler. A part de perdre la crítica a la societat austríaca de l'època.

Però, vaja, està bé saber que existeix encara que sigui com a curiositat.

Codi 123 : La senyoreta Else d'Arthur Schniztler

Ai, com ens agraden els autors de l'Europa Centra del primer terç del segle XX aquí a la Biblioteca Can Mulà - Jordi Solé Tura. Només s'han de repassar les programacions d'altres cursos per trobar-nos amb noms com Irene Némirovsky, Hans Fallada, Joseph Roth o Leo Perutz entre d'altres. I aquest any no podria ser una excepció tenint en compte l'ús del concepte de novel·la curta que han fet autors com, per exemple, el gran Stefan Zweig. 

Així que aquesta vegada us proposem una obra de l'escriptor austríac Arthur Schnitzler: La senyoreta Else. Escrita l'any 1924 ens explica una d'aquelles històries sobre la societat burgesa de l'època i que tant bé van aconseguir plasmar aquests escriptors.

Dossier

Codi 122 : Basat en una història real... de la mà d'Emma Cline

 És curiós però Harvey no és la primera incursió d'Emma Cline en el món de les novel·les basades amb fets reals. El primer pas el va donar amb Les noies publicat el 2016. En aquest text Cline dóna veu a les noies que van acompanyar al líder d'un culte i assassí Charles Manson en el moment de l'assalt a la casa de Sharon Tate. 

Aquestes dones es van fer famoses entre d'altres fets per la seva, en principi, manca de reconeixement de culpa en el moment del judici. Tot i que és cert que la figura sempre més fascinant i seguida és la de Manson. Per aquest motiu Cline va voler posar el focus en aquestes noies i va donar-les veu a la seva novel·la. El punt de partida és la història d'una noia de catorze anys, l'Evie, que passa un estiu en el campament del culte de Manson i, d'aquesta forma, coneix al seu entorn.

Com veieu Cline no té por a encarar-se amb històries controvertides ni tampoc a les possibles crítiques que això li pugui provocar.

Aquest llibre el podeu trobar al catàleg Aladí de la Xarxa de Biblioteques.

Codi 122 : Harvey d'Emma Cline

El llibre d'aquest mes ens permet fer una curiosa comparació amb La dona d'en Martin Guerre de Janet Lewis. Aquest llibre i Harvey d'Emma Cline tenen en comú que els dos parlen de judicis i estan basats completament en fets reals.

En el cas de Harvey de l'escriptora nord-americana Emma Cline ens trobem amb les hores prèvies a la sentència del judici on un famós productor de cinema acusat de diferents delictes d'abús sexual. Aquest procés va ser l'inici del moviment #MeToo. 

L'autora fa l'intent de posar-nos en la ment de l'acusat i veure com va passar les darreres hores abans d'encarar el dia final. Ho aconseguirà l'escriptora?

Aquí teniu el dossier que acompanya al llibre!

Codi 121: En imatges

Tot i que la història d'en Martin Guerre potser no és gaire coneguda, segur que els lectors més cinèfils recordaran alguna de les versions que s'han rodat per a la gran pantalla.

Podríem començar parlant de la versió francesa  de 1982, Le Retour de Martin Guerre, amb Gérard Depardieu al capdavant i dirigida per Daniel Vigne.

Tot i això, és possible que la versió més coneguda sigui Sommersby (1993) una adaptació que només agafa la idea base per traslladar la història als Estats Units post-guerra de Secessió. Que els protagonistes d'aquesta pel·lícula, rodada per Jon Amiel, fossin Jodie Foster i Ricard Gere segur que va fer molt per fer perdurar aquesta producció a la ment dels espectadors.

Codi 121: La dona d'en Martin Guerre de Janet Lewis

Basat en un fet real. Aquesta frase, no gaire original, es pot dir llibre que llegirem per a la tertúlia de gener de 2026 al nostre club de lectura. Janet Lewis va dedicar part de la seva carrera literària a un particular tipus de novel·la històrica, escrita a partir de documentació real. 

D'aquesta forma, La dona d'en Martin Guerre parteix d'un judici del segle XVI a França on un home torna a casa després d'anys desaparegut però hi ha dubtes sobre la seva identitat. 

Segurament sigui la seva obra més coneguda. Així que ens serveix com un bon exemple de l'obra de l'autora.

Dossier

Codi 120: Autores que viuen al pot petit

Si fem una repassada a l'obra sencera de Fleur Jaeggy podem veure que és una d'aquelles autores que han fet de la narració curta el seu jardí personal. Des del seu primer llibre, El dedo en la boca (1968) als relats curts de El último de la estirpe (2014) la seva obra sempre ha tingut uns límits formals força definits.

Però no és l'única autora que ha fet de la prosa curta el seu camp de jocs. En aquest mateix club de lectura hem pogut llegir (abans de rebre el Premi Nobel, eh?) a la francesa Annie Ernaux que amb llibres com El lloc o La vergüenza ens ha permet entreveure alguns dels seus moments biogràfics més durs.

Tot i aquests exemples, no podem deixar de banda una de les grans autores reconegudes pels seus llibres (curts): la també francesa Amélie Nothomb. Quan pensem en la seva obra no la podem deslligar d'aquests llibres curts (aquí sempre amb el groc d'Anagrama en castellà) que ens han portat obres com Estupor y temblores o La cosmética del enemigo, per citar dos dels més coneguts. Fins i tot o podríem considerar Nothomb com la gran precursora d'aquesta mena de sub-gènere.

En definitiva, són escriptores que es mouen bé en les distàncies curtes perquè els permeten centrar-se en fets cabdals, i moltes vegades molt íntims, de la història que volen explicar. Sempre ens pot quedar el dubte de com es desenvoluparien en llibres més llarg però, a aquestes alçades de la literatura, potser no cal, no?

Codi 120: Els feliços anys del càstig de Fleur Jaeggy

 

Els llocs tancats com les presons, els camps de concentració o els internats són sempre motiu d'una certa fascinació per part dels escriptors. La possibilitat d'explorar els universos particulars d'aquests llocs permet oferir una visió a l'ànima humana molt particular i crear realitats paral·leles amb les seves pròpies normes.

En el llibre de l'escriptora suïssa de parla italiana Fleur Jaeggy, Els feliços anys del càstig, ens trobem amb una situació d'aquest estil en una escola només per a noies en règim d'internat als Alps. Haurem de veure què ens proposa l'autora.

Dossier

Codi 119: Multimèdia

Gràcies a una de les nostres tertulianes hem pogut saber que existeix una versió cinematogràfica d'aquesta obra del segle XIX d'Ogai Mori. Amb el títol Maihime i dirigida per Masahiro Shinoda va ser estrenada l'any 1989.  A Filmaffinity teniu una petita fitxa (amb no gaire informació, s'ha de dir).

Però mentre buscàvem informació sobre aquesta obra, també hem pogut troba altres adaptacions o produccions inspirades en la novel·la curta de Mori. Des de bandes sonores, animes o obres de dansa com la que us ensenyem aquí sota. Com podeu veure, La ballarina és una història que ha influït  a molts creadors al llarg del temps.

Codi 119: La ballarina d'Ogai Mori

 Quan parlem de novel·les curtes no podem obviar l'obra que els autors japonesos han publicat al llarg del temps en aquest subgènere. Mestres del minimalisme i de la (enganyosa) simplicitat dels textos teníem molt clar, a l'hora de dissenyar la programació d'aquest curs, que alguna mostra de literatura japonesa havia d'estar present en el document final.. Finalment ens vam decantar per La ballarina d'Ogai Mori. Un llibre sobre la relació amorosa entre un ciutadà japonès i una noia europea i el que implica un xoc de cultures entre dos persones de diferents àmbits. 

Dossier

Codi 118: En imatges

 

En aquesta mini-secció del bloc del nostre club de lectura que dediquem a les adaptacions cinematogràfiques dels llibres que llegim, a vegades trobem alguna joia amagada. De El túnel hi ha més d'una adaptació ja sigui en cinema o teatre, fet que demostra la potència visual del llibre. Però a l'hora d'escollir una proposta concreta, ens hem decidit per una pel·lícula argentina que es va estrenar l'any 1952 i dirigida per León Klimovsky. Qui millor per adaptar el llibre de Sábato que la mateixa indústria argentina que, com a mínim, segur que permet gaudir d'una societat en pantalla més propera a la que podem llegir al text de l'escriptor.

Codi 118: El túnel d'Ernesto Sábato

 Tradicionalment, ens agrada comença el nou curs del Club de Lectura Pla 9 amb una lectura impactant. I com aquest any el dedicarem a les novel·les curtes (també anomenades "novelles"), El túnel de l'escriptor argentí Ernesto Sábato semblava una molt bona opció.

Aquesta història sobre l'obsessió del protagonista per una dona, publicada el 1948, es considerada com l'obra mestra de Sábato i sabem que no deixarà a cap de nosaltres indiferent.

Com sempre teniu a la vostra disposició dossier que acompanya a totes les nostres lectures.