Una novel·la com Ha tornat ens demostra que els
dictadors, per molt cruels i perillosos que hagin estat o per molts conflictes
que hagin provocat, són una figura fascinant i un recurs habitual en el món
literari. Per suposat, podem trobar moltes biografies i assajos al voltant de
la seva historia però també moltes novel·les. En un nivell molt general fins i
tot podem trobar un gènere literari anomenat la “novel·la del dictador” d’orígens
sud-americans (lògic, tenint en compte
la quantitat de dictadors presents en aquella zona els darrers dos segles).
El otoño del patriarca de
Gabriel García Márquez, La fiesta del chivo de Mario Vargas
Llosa o El recurso del método de Alejandro Carpentier, són algunes de
les novel·les que podríem incloure en un subgènere literari molt orientat a
despertar en el lector la seva consciència social i política.
Però curiosament aquestes figures tenebroses dels dictadors també funcionen
considerablement bé en un gènere com l’humor. Segurament perquè, darrera del
seu règim de por i de terror (de quina altra forma es podrien mantenir al
poder), la majoria d’aquests personatges actuen d’una forma que s’apropa a l’absurd
més absolut: des de buscar contínuament de forma paranoica l’enemic exterior
(Enver Hoxha) o crear obres megalomaníaques intentant recrear imperis oblidats
fa segles (Saddam Hussein, Mussolini...). Exemples com Ha tornat (amb un Hitler
que representa segurament el pitjor dels dictadors) o El dictador y la hamaca
de Daniel Pennac (un autor de qui
parlarem més endavant) són llibres que advoquen
per l’humor com a forma de revisió històrica (que no revisionisme) i de crit d’atenció
sobre els moviments totalitaris que sembla que tornen a aparèixer en aquest món
globalitzat.