A vegades és curiós com funciona el món literari. Normalment les colecciones busquen apropar-se a públics concrets i, per aconseguir-ho, seleccionen un tipus molt determinat d'obres que els permeti arribar a aquest lector tipus que s'han marcat com a objectiu. Un dels criteris sempres és la qualitat de la proposta (i un altre els gustos dels editors, però aquest és un altre tema). Però després el mercat té una màxima que no es pot rebatre: el gust majoritari del públic es qui marca què és el que es ven i triomfa. I, a més, el món editorial no deixa de ser una indústria amb l'objectiu de guanyar diners (i com més millor).
Així que és interessant veure com col·leccions que, en principi, no tindrien la sèrie negra (o altres gèneres) dins de la seva filosofia editorial, han anat incorporant poc a poc autors d'aquesta temàtica o que s'apropen. Això sí, per disimular, han buscat escriptors de "narrativa general" (per dir-ho d'alguna forma) o escriptors que no es puguin confondre amb els típics autors de best-seller. Qüestió d'imatge, dirien alguns!
D'aquesta forma tenim a Anagrama escriptors com el mateix Bernhard Schlink o Roberto Saviano (on abans bàsicament s'havia publicat a Patricia Highsmith o Walter Mosley), a Benjamin Black (pseudònim de John Banville) a Alfaguara, Ferdinand von Schirach a Salamandra o Johan Theorin a Mondadori.
Al cap i a la fi aquests moviments tenen una conclusió lògica: el gènere de sèrie negra està tant present en els gustos dels autors (i en les vendes) que ha aconseguit "infectar" un bon grapat de col·leccions "generalistes". Però segueixen sent de sèrie negra, eh?
