Carlos Zanón és un d'aquells escriptors que podem considerar "moderns" (en el bon sentit), amb un ventall molt ampli d'influències culturals i que el fan entendre la literatura com un gènere global més enllà de les etiquetes tradicionals. Per aquest motiu podem trobar en la lectura que hem llegit aquest mes, Tarde, mal y nunca, múltiples gèneres o expressions narratives. No podem negar que el llibre té tocs de sèrie negra, però també de novel·la social o realista amb personatges sense cap mena de present, futur o pitjor, esperança. Això sense oblidar el ritme, a vegades poètic (Zanón és el que podríem anomenar un poeta urbà), d'algunes de les seves descripcions o diàlegs.
Per aquest motiu és curiós que, finalment, totes les seves darreres novel·les hagin acabat publicats per la col·lecció de RBA, Serie negra. D'aquesta forma sembla que l'autor s'hagi decidit finalment per situar-se clarament dins del gènere. Això es pot observar clarament amb la seva darrera, i exitosa, novel·la: Yo fui Johnny Thunders.
Sense sortir de Barcelona i els seus barris més foscos, Zanón torna a fer actuar a tota una sèrie de personatges superats per la realitat que els envolta i amb un present ple de ferides provocades per un passat implacable. I aquesta vegada, això sí, amb música. Perquè el protagonita, en Mr. Frankie/Francis, va ser Johnny Thunders.
