dilluns, 28 de novembre del 2016

Codi 39 Bis : Algo supuestamente divertido que no volveré a hacer de David Foster Wallace

Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer era una de les apostes “diferents” per a la programació d’aquest any. Primer perquè ens permetia sortir dels límits de la novel·la per submergir-nos en el món del periodisme de viatges i, segon, perquè ho haguéssim fet  de la mà d’un autor de reconeguda qualitat com era David Foster Wallace (un d’aquells autors que han de llegir-se en un club de lectura tard o d’hora). Malauradament ens vam trobar amb un problema de difícil solució: no havia suficients exemplars a la Xarxa de Biblioteques per satisfer la demanda del club. 


Però això no ens impedeix recomanar insistentment aquest llibret curt humorístic sobre les surrealistes experiències de l’autor (l’obra va ser un encàrrec  d’una revista) en el seu viatge pel Carib en un creuer de luxe i com la seva immersió en aquest univers de diversió i oci que té les seves pròpies regles no és tant satisfactòria com pensava que seria. Gràcies a la seva mordaç escriptura Wallace ens dibuixa un món ple de superficialitat on els viatgers assumeixen i gaudeixen de forma conscient de totes les absurditats dels viatges en creuer. 

Tot s'ha de dir, qui conegui l'obra de David Foster Wallace  haurà patit la seva, a vegades exagerada, vena creativa que ens ha portat experiments com La broma infinita, un experiment narratiu de més de mil pàgines, només aptes pels lectors més atrevits, o alguns dels seus contes recollits en obres com Entrevistas breves con hombres repulsivos (la seva creativitat també arribava als títols). Però en el llibre que us recomanem en aquesta entrada ens trobarem a un David Foster Wallace molt moderat i que ens permet albirar la qualitat d'un autor que va decidir suicidar-se l'any 2008 i deixar-nos sense tots els llibres i relats que la seva ment inquieta hagués pogut imaginar.

dissabte, 26 de novembre del 2016

Codi 39 : L'humor del dictador

Una novel·la com Ha tornat ens demostra que els dictadors, per molt cruels i perillosos que hagin estat o per molts conflictes que hagin provocat, són una figura fascinant i un recurs habitual en el món literari. Per suposat, podem trobar moltes biografies i assajos al voltant de la seva historia però també moltes novel·les. En un nivell molt general fins i tot podem trobar un gènere literari anomenat la “novel·la del dictador” d’orígens sud-americans  (lògic, tenint en compte la quantitat de dictadors presents en aquella zona els darrers dos segles).             
El otoño del patriarca de Gabriel García Márquez, La fiesta del chivo de Mario Vargas Llosa o El recurso del método de Alejandro Carpentier, són algunes de les novel·les que podríem incloure en un subgènere literari molt orientat a despertar en el lector la seva consciència social i política.


Però curiosament aquestes figures tenebroses dels dictadors també funcionen considerablement bé en un gènere com l’humor. Segurament perquè, darrera del seu règim de por i de terror (de quina altra forma es podrien mantenir al poder), la majoria d’aquests personatges actuen d’una forma que s’apropa a l’absurd més absolut: des de buscar contínuament de forma paranoica l’enemic exterior (Enver Hoxha) o crear obres megalomaníaques intentant recrear imperis oblidats fa segles (Saddam Hussein, Mussolini...). Exemples com Ha tornat (amb un Hitler que representa segurament el pitjor dels dictadors) o El dictador y la hamaca de Daniel Pennac (un autor de qui parlarem més endavant)  són llibres que advoquen per l’humor com a forma de revisió històrica (que no revisionisme) i de crit d’atenció sobre els moviments totalitaris que sembla que tornen a aparèixer en aquest món globalitzat.




dimecres, 23 de novembre del 2016

Codi 39 : Ha tornat de Timur Vermes

Deixem els temes i l'humor catalans de l'Empar Moliner per apropar-nos a una literatura relativament desconeguda com l'alemanya. I ho fem amb la intenció de reivindicar l'humor com una eina de reivindicació política amb una faula sobre el retorn a la vida del dictador més perillós dels darrers temps. Un llibre força polèmic a Alemanya on qualsevol obra al voltant dels temps foscos del nazisme es mira amb lupa.

Però un dels objectius d'aquest club de lectura nostre és intentar provocar unes tertúlies ben intenses i pensem que amb aquest llibre ho podem aconseguir! Per començar ja podeu consultar el dossier.

Bona lectura!

dimecres, 9 de novembre del 2016

Codi 38 Bis : Cuando te envuelvan las llamas de David Sedaris

Seguim repassant alguns llibres que podrien haver entrat a la programació d'aquest any però que finalment, per diferents motius, no ho van fer. Aquesta vegada recomanem un llibre, Cuando te envuelvan las llamas, d'un autor clarament humorístic: el nord-americà David Sedaris (1956).

Cuando te envuelvan las llamas és un exemple paradigmàtic de la producció de Sedaris, que s'ha especialitzat en un tipus d'humor molt quotidià i familiar. Molts dels seus textos giren al voltant de les vivències de la seva pròpia família i de les seves pròpies experiències tant de parella (Sedaris és homosexual i aquest és un aspecte molt present a la seva obra) com de viure fora dels Estats Units. No sabem si la realitat serà tal i com l'explica l'autor, però ja us podem assegurar que podeu passar una bona estona amb les manies personals de Sedaris i la seva família.



L'únic problema de Sedaris a l'hora de ser considerat per un club de lectura, és que acostuma a treballar bàsicament el relat curt, aspecte que dificulta el comentari de qualsevol llibre en una tertúlia. Per aquest motiu el lloc va ser ocupat finalment per Empar Moliner (una altra autora que analitza amb lupa la realitat que ens envolta però que sí que ha treballat el gènere novel·lístic). Tot i aquesta dificultat, a la Biblioteca estem obsessionats en dedicar un curs del Club de Lectura Pla 9 als escriptors de relats (un subgènere literari en sí mateix) i que ens pot oferir grans moments lectors. Si és el cas i ho tirem endavant segur que Sedaris serà un nom que tindrem en compte.

Codi 38 : Ghost writers

Un aspecte curiós de la protagonista de La col·laboradora és la seva feina com a "negra literària" (en una plantació, com diu ella) que escriu llibres que altres personatges, normalment mediàtics, acabaran signant. Això ens permet dedicar una entrada a aquesta figura tant present a la indústria editorial però, a la vegada, tant poc reconeguda (perquè permetria veure l'engany que signifiquen els llibres d'alguns suposats escriptors, és clar).

Però que sovint no es reconegui la seva existència no vol dir que els "negres literaris" o, com diuen els anglesos "ghost writers", no existeixin des de fa segles. Això es pot suposar fàcilment amb alguns autors de reconeguda productivitat o, com dèiem, amb escriptors mediàtics que, de cop, tenen prou talent com per escriure les seves pròpies memòries o alguna novel·la que altra (que fins i tot pot guanyar algun premi, tu!). La seva figura també està present en molts dels anomenats llibres pràctics (cuina, salut, fenòmens socials i culturals...) que apareixen ràpidament en les prestatgeries de les llibreries per donar resposta a una moda concreta. I, com no, a nivell polític es sap que els discursos els acostumen a escriure aquests professionals de l'escriptura "funcional".

A nivell històric es sabut que Alejandro Dumas feia servir negres, que H.P. Lovecraft va ser negre literari d'una gran figura com Houdini i que els "ghost writers" acostumen a acabar els llibres d'alguns autors un cop han passat a millor vida (V.C. Andrews va seguir publicant llibres molt després de la seva mort). Com anècdota podem apuntar que fins i tot un autor de còmic tant famós com Francisco Ibáñez reconeix que hi ha moltes històries de Mortadelo y Filemón que no sap de què van (un moviment habitual a l'Editorial Bruguera).

Tot i això, no patiu per molts "negres". Alguns tenen tanta feina que han de contractar altres autors per fer de "negre" del "negre" oficial (algun escriptor com Scott Westerfeld, de qui hem llegit algun llibre en aquest club, ha reconegut haver-ho fet algun cop). Així que hem d'assumir que alguns autors, tot i la manca de reconeixement públic, s'ho munten prou bé!