dilluns, 24 de març del 2014

Codi 16 : Tarde, mal y nunca

Bé, fins ara, hem viatjat per diferents països de tot el món (tot i que és veritat que, majoritàriament, ens hem mogut per terres mediterrànies) i hem llegit diferents aproximacions al gènere, des del classicisme d'alguns autors (Markaris, Mankell) i d'altres més heterodoxes (Fred Vargas o James Sallis). Era qüestió de temps, però, que ens endinsessim en algun d'aquests barris plens de vides trencades i somnis d'una vida de millor que difícilment s'acompliran... En aquest cas no anirem gaire lluny perquè visitarem un barri barceloní i a més ho farem de la mà d'una de les darreres sensacions del gènere: l'escriptor barceloní Carlos Zanón. Ara podreu descobrir el perquè.



Com sempre podeu consultar el dossier de la sessió a la pàgina habitual. 

dimarts, 18 de març del 2014

Codi 15 : Tràgiques històries familiars

Per ser una sèrie policíaca relativament curta (la sèrie original constava de nou novel·les però fins ara s'han publicat fins a onze llibres sobre Kurt Wallander) és curiós com Henning Mankell va plantejar crear una hereva del personatge en la figura de la seva filla Linda. Els llibres, a part dels arguments policíacs, es permeten veure de ben a prop la (mala) vida d'aquest detectiu suec. Com la majoria de personatges de sèrie negra, Wallander és un "triomfador" a nivell professional però un "perdedor" a nivell personal: divorciat de la seva dona Mona, amb una relació difícil amb el seu pare i, el que li sap més greu, amb una filla jove que ha decidit distanciar-se d'ell. 

Poc a poc veurem com van trobant una forma de solucionar-se i finalment Linda Wallander ingressarà al cos de policia per seguir els passos del seu pare. Vam poder llegir els seu primer cas en solitari a Abans de la gelada... Malauradament també va ser l'últim.

Plantejat com una trilogia, un fet terrible va creuar-se en el camí dels plans de Henning Mankell: la mort de  Johanna Sällström, l'actriu que havia interpretat a Linda Wallander a la sèrie de televisió que hem comentat a l'anterior article.  El cop per a Mankell va ser tan gran que va abandonar la seva intenció de publicar una trilogia sobre el personatge.




Codi 15 : Les (tres) cares de Kurt Wallander

Ja sabeu que en aquest bloc (i en els dossiers) ens agrada revisar les adaptacions cinematogràfiques o televisives dels personatges que protagonitzen les lectures del "Pla 9". Uns quants han tingut versions televisives als seus països d'origen. Alguns fins i tot alguna pel·lícula de cinema. I alguns res de res...
Doncs s'ha de dir que Kurt Wallander és tot un afortunat: no només han fet versions d'algunes de les seves històries si no que fins a tres actors (un de ben famós internacionalment) han donat vida a aquest depressiu detectiu suec.

Per començar tenim una sèrie d'adaptacions en format pel·lícula de les nou primeres novel·les (durant un cert temps aquestes novel·les van ser considerades la saga completa, fins que Mankell va afegir més històries). que es van rodar entre el 1994 i el 2007 a Suècia. Wallander va ser interpretat per l'actor Rolf Lassgard:


Sense sortir del mateix país a partir del 2005 (això vol dir que durant uns anys van coincidir les dues versions sueques, imagineu l'èxit dels llibres de Mankell) es va rodar una sèrie de televisió que ha arribat fins als 26 capítols. Curiosament alguns dels capítols van ser emesos als cinemes suecs. En aquest cas Wallander el va protagonitzar l'actor Krister Henriksson.


Finalment, les nou primeres novel·les també van ser adaptades per la BBC amb un actor tant conegut com Kenneth Branagh en el paper del comisari de Ystad. La producció s'ha allargat entre els anys 2008 i 2012 amb tres temporades de tres capítols cadascuna (en la línia d'altres produccions angleses). Aquesta versió ha tingut força èxit i Branagh ha rebut premis per la seva interpretació.

Aquesta versió, en principi, conclourà amb la gravació d'una quarta temporada al llarg d'aquest 2014 adaptant entre d'altres la darrera història de Wallander L'home inquiet.



Amb quin us quedeu?

dilluns, 3 de març del 2014

Codi 15 : Asesinos sin rostro

Abandonem temporalment (fins a la propera sessió mes concretament) els països mediterranis i ens anem a visitar terres més fredes però, darrerament, força concorregudes per llegir un clàssic modern de la sèrie negra: Asesinos sin rostro de Henning Mankell.

Mankell va ser un dels artífexs de la relativament recent onada d'autors nòrdics de sèrie negra. I què millor forma que començar amb el primer cas publicat del carismàtic inspector Kurt Wallander. Com sempre teniu un dossier al vostre abast que podeu consultar aquí.




Codi 14 : La beguda que no falti...

Tot i que el Caimán dels llibres de Carlotto és un personatge basat en fets reals, l'escriptor no ha dubtat en dotar-lo d'una sèrie de trets que podem considerar comuns a altres personatges de la sèrie negra: l'afició a la beguda i a la música (blues, és clar). I d'exemples de personatges amb aquests característiques podríem dir uns quants començant per Harry Bosch o John Rebus (dels escriptors Michael Connelly i Iain Rankin respectivament).

Des d'aquest bloc a vegades hem tingut la temptació de fer algunes entrades basant-nos en les begudes habituals dels detectius, policies o ex-criminals (com aquest cas). Però s'ha de reconèixer que la varietat no seria gaire àmplia (no ens mouríem gaire del whisky o la cervesa ens temem). Per això que el Caimán sigui aficionat a beure Calvados és un aspecte interessant de la seva personalitat. No hi ha gaires personatges que puguin dir que són addictes a aquesta beguda alcohòlica variant de la sidra i que només es produeix a Normandia.

Però és clar, a part del Calvados, el que és interessant és el motiu pel que el Caimán el pren. Però això no us ho pensem explicar i haureu de llegir La verdad del Caimán. Només us avança que, com no, té a veure amb una dona...

http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/5/50/Calva_perejules.jpg/130px-Calva_perejules.jpg

Codi 14 : La veritat ens farà lliures

Molts llibres estan basats en fets reals. Al cap i a la fi ja ho deia John Irving a Una dona difícil (si no l'heu llegit ja trigueu a fer-ho, encara que no sigui de sèrie negra!) que els escriptors, normalment, escriuen sobre les seves pròpies experiències. En aquest aspecte podríem apuntar que no totes les experiències són iguals i que n'hi ha algunes més traumàtiques que d'altres. I la veritat és que el cas de Massimo Carlotto els dels més impactants que es poden viure: acusa't per causes polítiques d'un terrible assassinat que no va cometre, haver de fugir a l'estranger, judicis i més judicis, una condemna de 16 anys de presó i, finalment, un final feliç: l'indult per part del seu govern. 

I a partir d'aquí un objectiu: lluita contra la injustícia escrivint i denunciant els sistemes corruptes basant les seves històries en casos reals.

Però, lògicament, és el mateix Carlotto qui us pot informar de primera mà de tot aquest martiri que va patir. I ho podeu fer gaudint de la seva prosa en el llibre La vida fugint que va publicar l'editorial La Campana l'any 2003 i que podeu consultar (i agafar en préstec a la Biblioteca Can Mulà).